A tots ens agrada pagar menys pels productes quotidians: és el sex-appeal infal·lible de les rebaixes. Pedro Sánchez ha anunciat aquesta setmana unes bonificacions dels abonaments de Renfe molt cridaneres, que han generat pics d’audiència a tots els mitjans de comunicació. Ara bé, l’anunci sonava molt bé fins que ha arribat la lletra petita.
I és que la gratuïtat només s’aplica als Bonotren i abonaments de Rodalies. Les T-Usual i T-Casual de diverses zones, que són les que permeten combinar tren de Renfe i transports urbans de TMB, no entren a la bonificació total. Per què? Perquè depenen de diferents administracions i l’Estat ha volgut anar en solitari. Ho ha anunciat el president espanyol tot sol al Congrés de Diputats i s’aplicarà a l’únic transport que controla en exclusiva. Mateixa lògica per al rèdit electoral que pugui propiciar la mesura.
Subvencionar els bitllets multiviatge de Rodalies sembla molt d’esquerres però en realitat és classista. Tot bon currele metropolità sap que desplaçar-se de les perifèries a la capital i viceversa requereix intermodalitat, perquè només uns pocs tenen una estació de tren a prop de l’habitatge i una altra al costat mateix del lloc de feina o d’estudi! De fet, com més baixa és la renda més lluny sol estar l’habitatge de tot.
Així doncs, una minoria es desplaçarà gratis mentre la gran majoria i els viatgers més pobres hauran de conformar-se amb la tarifa a meitat de preu que ja s’havia anunciat al juny. A més a més cal recordar que la doble proximitat a estacions fa que els beneficiaris de la bonificació total siguin els menys proclius a usar el vehicle privat, de forma que la mesura tampoc traurà gaires cotxes de Barcelona ni suposarà un gran estalvi de contaminació.
De propina, la Moncloa ha colat els trajectes en AVE dins de Catalunya a les rebaixes del 50%. Però no els bitllets d’anada i tornada per viatges puntuals, sinó els abonaments. És a dir, que estarem subvencionant entre tots la mobilitat més privilegiada. No té altre nom, perquè un BonoAVE de 10 viatges entre Girona i Barcelona costa 215 euros: qui pot destinar aquest import als trajectes de només 5 dies laborables no és la classe baixa.
En canvi, des de la crisi de 2007 que l’Estat es fa l’orni sobre la seva contribució anual al finançament del sistema de transport públic de Barcelona. Va reduir unilateralment la seva aportació a l’ATM per la recessió i mai més ha recuperat els nivells anteriors. Els pressupostos generals de l’Estat del 2022 mantenen els mateixos 109 milions d’euros per l’ATM que els últims dos comptes. “Pensem que és suficient”, deia a l’octubre sense cap vergonya la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera.
Incrementar substancialment l’aportació de l’Estat a l’ATM sí que seria un anunci d’esquerres, històric i compromès! Això sí que permetria moderar o almenys congelar de forma permanent els preus, ampliar la xarxa d’estacions, reduir freqüències de pas, millorar transbordaments… Però no, estimats viatgers, l’oferta no és aquesta. Els descomptes només seran vàlids 3 mesos i per a alguns ciutadans més que per a d’altres. A la política igual que a les botigues, rere algunes rebaixes molt publicitades… hi ha més saldos que gangues.
7 
1 