L’esport polític de la pandèmia és traslladar-nos les responsabilitats a la ciutadania. Hem d’evitar contagiar-nos, haurem de fer-nos solets els tests del virus i ara també hem de salvar el petit comerç de les urpes del malvat Amazon. Dijous l’alcaldessa Ada Colau i el tinent d’alcaldia Jaume Collboni ens van demanar als barcelonins que no comprem al gegant digital sinó a les botigues de proximitat, per tal que aquestes sobrevisquin durant el Nadal. És clar que sí, ja ens n’encarreguem nosaltres que no ve d’una feina més.
És evident que l’èxit de grans plataformes internacionals com Amazon planteja dilemes importants per a la gestió urbana i deixa un regueró de víctimes col·laterals. Però per què hi compra la gent? No és per ideologia, sinó sobretot perquè és còmode i perquè comparar preus online genera la falsa sensació que la compra surt més barata. I quan deixarà de comprar-hi la majoria de gent, per tant? No pas per ètica, moral ni una crida política. Els moviments socials que treballen alternatives de consum a Catalunya, que els comuns coneixen de prop per cert, saben des de fa molts anys que les decisions de compra depenen dels incentius i desincentius. La conscienciació obre camí, però no hi ha salt d’escala si l’alternativa és massa incòmoda, cara o de pitjor qualitat.
Cridar al boicot, així amb els mans a les butxaques, és fer anticapitalisme de saló. En comptes de traslladar-nos la responsabilitat, Colau i Collboni podrien haver convocat una roda de premsa i anunciar que per fi tenen enllestida la ‘Taxa Amazon’ que fa un any i mig que treballen –i que el PSC va prometre en campanya–. Fa dos mesos el mateix Collboni va respondre a l’oposició que comptava tenir-la per finals d’any, així que… show me the tax, Jaume! L’Ajuntament també podria haver fet, en comptes d’una crida al boicot, una proposta legislativa perquè tributin els robots sofisticadíssims del magatzem d’Amazon al Prat. És una de les propostes de l’anomenat Humanisme tecnològic, una corrent de pensament que busca la conciliació d’ètica i tecnologia. És més, la tinenta d’alcaldia Laia Bonet va dedicar-li tot un article a El País. No se’l deu haver llegit Pedro Sánchez, perquè no li hem sentit anunciar cap llei en aquesta direcció.
Aquest Nadal, a més, és consumista fins al més antisistema. Perquè si no hi ha despesa ciutadana, se’n va a fer punyetes l’economia. Irremeiablement, vull dir, perquè a la UCI ja ho està. Per tant no cal disfressar les crides al consum amb grandiloqüents boicots a multinacionals. Així no s’esdevé màgicament “d’esquerres de debò”, com es presentava fa uns anys a les eleccions la ICV d’Imma Mayol. Ser d’esquerres de debò seria presentar d’una vegada la Taxa Amazon promesa i que estigui tan ben feta que no la pugui tombar cap tribunal. Ser d’esquerres és revolucionar la robotització de la indústria amb una proposta tributària saludable per a empreses i treballadors.
Vés que la crida al boicot no tingui més a veure amb l’escenari on va ser feta que amb les nostres compres de Nadal. Colau i Collboni van crucificar Amazon justament als Premis Barcelona Comerç, davant d’un auditori de comerciants preocupadíssims i malhumorats. Petits empresaris que veuen com la facturació s’ha desplomat entre restriccions de tota mena mentre el comerç electrònic tanca un 2020 rècord. Comprensiblement, els devia agradar escoltar aquesta crida. Colau i Collboni va quedar la mar de bé amb els botiguers amb una proclama còmoda i aparentment barata. Com comprar a Amazon, vaja.
