L’Ajuntament de Barcelona es troba en plena elaboració d’una taxa municipal al comerç electrònic. La pandèmia del coronavirus ha disparat les vendes en línia i multiplicat el repartiment de paqueteria. I, alhora, ha alentit el calendari de creació de la coneguda com taxa Amazon, que el PSC va prometre en campanya amb el nom de taxa Ballarín pel cognom de qui ja es postulava com a futura regidora de Comerç, Montserrat Ballarín. Diversos experts consultats pel TOT Barcelona alerten que dissenyar un impost local és un repte jurídic majúscul, però que el canvi de tendència en el consum i l’impacte en la mobilitat fan aquest debat inajornable.
El comerç electrònic de gran consum ha crescut un 100% durant la crisi del coronavirus. En concret quatre de cada deu llars han fet la compra per internet durant la pandèmia, segons dades de la consultora Nielsen. És més, un 30% dels consumidors comprarà més per internet a partir d’ara, segons una enquesta de l’escola de negocis EAE Business School. Les furgonetes de repartiment ocupen els carrers de Barcelona i els ocuparan cada cop més.
La taxa a l’última milla –nom amb què es coneix el transport dels paquets fins als domicilis– pretén compensar aquesta externalitat negativa i obtenir fons per a l’adaptació del comerç de proximitat de la ciutat als nous hàbits de consum. Amazon va facturar 281.000 milions de dòlars l’any passat i va generar un benefici d’11.600 milions de dòlars. El consistori estima que la taxa podria recaptar al voltant de 7,5 milions d’euros, un valor similar al pressupost de tota l’àrea de Comerç de l’Ajuntament de Barcelona.
Una escletxa legal molt prima
L’objectiu de la regidoria és gravar el benefici que obtenen les grans companyies d’e-commerce que no tenen cap local físic a Barcelona però estan utilitzant l’espai públic de la ciutat per fer la distribució dels seus productes. Unes empreses que “sovint no tenen cap mena de vinculació amb la ciutat, que no paguen cap tribut a l’Ajuntament, que es limiten a fer venda online i a distribuir-la” a Barcelona, argumenta la regidora Montserrat Ballarín en declaracions al TOT Barcelona. Segons la socialista, aquestes pràctiques “suposen una competència amb desavantatge per al comerç de proximitat”. Tot el que es recapti aniria destinat a les polítiques de “foment del comerç de proximitat”, promet.
La idea del govern Colau-Collboni és partir de les competències tributàries municipals, entre les quals hi ha gravar l’ocupació de l’espai públic. Es fonamentaria també en la llei de Comerç de la Generalitat, que ja preveu la possibilitat de taxar aquest tipus de comerç. “El més difícil en aquest cas és la quantificació”, explica la regidora. Proposa fer servir la Llei reguladora d’hisendes locals, d’àmbit estatal, que en el seu article 24 explica com gravar les operadores de serveis generals –aigua, llum, gas–. Aquestes companyies paguen per la seva ocupació del domini públic una quantitat fixa en base a la facturació en el municipi, és a dir, paguen l’1,5% de tot el volum de negoci a Barcelona ciutat. “Seria necessària una reforma d’aquesta llei per incloure el comerç electrònic”, admet Ballarín.
Per tal de saber la facturació, el consistori hauria d’esbrinar l’import total de les comandes a través de l’IVA que paguen a Espanya les multinacionals de l’e-commerce. “Gràcies a les pressions de la UE, l’IVA es paga en destí i per tant és molt més complicat evadir-ne el pagament, a diferència de l’impost de societats”, exemplifica.
L’Ajuntament ha encarregat un estudi a la Universitat Carlos III de Madrid sobre el tema per detallar com s’hauria d’aplicar aquesta complicada proposta: “Si una taxa similar encara no s’ha establert a altres llocs, fàcil no és, però cal abordar aquest tema”.
Hipermercats del segle XXI
El professor de dret financer i tributari de la UOC, el doctor Benja Anglès, no té constància d’altres ciutats en què s’apliqui avui dia una taxa similar. Segons Anglès, l’impacte de l’e-commerce està “molt estudiat a nivell urbà” per identificar les “externalitats negatives que genera com la contaminació o la congestió de les vies públiques, però també pel canvi de model econòmic que suposa el fet de deixar de comprar als establiments físics”. Molts ajuntaments veuen amb preocupació aquesta transformació i estan estudiant actualment com compensar-la amb fiscalitat local, “però encara no hi ha dades de com s’aplicaria ni dels possibles efectes”, diu Anglès.
El president de la Comissió de Retail del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Santi Pagès, explica que cal tenir en compte que la Llei de Comerç de Catalunya de l’agost del 2017 en el seu article 16 disposava les condicions de la venda a distància per internet. “En aquest article diu que els municipis han d’ordenar a traves d’una taxa aquesta distribució física dels productes a domicili del consumidor”, indica. El que lamenta Pagès és que després de 3 anys no s’ha desplegat gens ni mica aquest article.
En opinió de Pagès, les grans plataformes d’e-commerce són els hipermercats del segle XXI: “Abans agafàvem el cotxe i anàvem als afores a les grans superfícies, ara no cal fer-ho perquè altres empreses ens porten el producte a casa nostra”. La pandèmia de Covid-19 ha fet molt visible com els consumidors han delegat en els repartidors aquest transport barris-perifèria per no sortir de casa i evitar contagis. Segons el parer del portaveu del CEC, plataformes com Amazon, Aliexpress o Trouva “haurien de trobar-se dins de l’impost de grans establiments comercials” que ja compensa actualment l’impacte ambiental d’aquests establiments.
El mal precedent dels pisos buits
Tot i el no desplegament de la llei catalana, l’Ajuntament pot crear aquesta nova taxa. Però per als experts, no és clara l’empara legal. Les taxes només es poden destinar a finançar un servei públic o com a contraprestació d’un ús especial o intensiu de l’espai públic. “No em sembla que es pugui gravar amb una taxa el repartiment de paqueteria en el darrer quilòmetre, ja que no veig quin seria el fet imposable de la mateixa”, apunta Anglès.
Cal recordar que la taxa que l’Ajuntament de Barcelona va establir sobre els pisos buits va ser tombada pel Tribunal Suprem precisament perquè el servei que pretenia finançar –el control i inspecció dels habitatges– no era de competència municipal i, per tant, es va quedar sense fet imposable. Així mateix, el possible ús intensiu de la via pública per part dels repartidors no seria diferent al que realitzen les furgonetes i bicicletes que porten a casa productes encarregats a establiments físics locals, com mercats municipals o botigues de barri. “Gravar només els repartiment del comerç online seria discriminatori, a banda de tenir una gestió molt complicada”, avisa el professor de la UOC.
Externalitats i preu
Segons Pagès, l’objectiu de la taxa hauria de ser compensar el dany per al medi ambient que es deriva de l’activitat d’aquestes empreses. L’economista opina que l’aplicació d’aquesta taxa és una “necessitat absoluta”, si bé no sap com s’aplicarà o es controlarà des d’un consistori. Pagès considera més que justificat fer pagar un extra a les grans plataformes en línia, perquè ara com ara “no hi ha equilibri fiscal” amb les obligacions tributàries dels comerços de barri.
El professor de la UOC apunta també que gravar la contaminació del repartiment “podria ser eficaç com a incentiu per a l’ús de vehicles elèctrics o no contaminants per part de les empreses de transport per tal d’evitar el pagament de la taxa”. En canvi, es mostra menys optimista amb què sigui una bona eina contra la congestió: “Depèn més del nombre i lloc de residència dels compradors i de la configuració de la pròpia xarxa vial urbana”.
Així mateix, Anglès recorda que un preu més baix sol afavorir la compra per internet en lloc de l’adquisició en un establiment físic, tot i el sobrecost del transport. La clau és l’economia d’escala: “L’alt volum de vendes de les empreses d’internet els permet minimitzar els costos de transport i, probablement, també podia absorbir una possible taxa”, subratlla Anglès. Altres factors de decisió per als compradors són els horaris, el catàleg de producte o la personalització de l’experiència de compra i l’expert adverteix que un augment dels costos via fiscalitat “no sembla que pugui ser suficient per igualar els dos models de negoci”.
La taxa Ballarín la pagaríem els clients?
Pagès és del parer que una eventual taxa municipal acabaria essent derivada al consumidor final: “Depèn d’on visquis, comprar a Amazon et seria més car”. “Jo voldria que s’encarís arreu per lluitar contra la competència deslleial!”. El portaveu del CEC desitja que la taxa tiri endavant però diu que no té gaires esperances de veure-ho aviat. Critica el “caos” que hi ha al govern municipal i demana que “no s’acabi perjudicant qui es vol ajudar” amb un retard excessiu.
Tot tribut que s’aplica en la cadena de valor de qualsevol activitat econòmica acaba sent un cost més de la mateixa i, per tant, s’acaba repercutint en el preu final de la compravenda o prestació del servei per tal que tots els industrials i comercials que intervenen obtinguin algun benefici. És a dir, “en pràcticament tots els casos, el tribut l’acaba pagant el client final”, coincideix Anglès. “No veig que sigui diferent en el cas d’una taxa última milla, sobretot si aquesta s’acaba aplicant al transportista”, matisa Anglès. Avisa que el repartidor és la baula feble de la cadena logística: “Veuria reduït el seu marge de benefici, en general força menor si el comparem amb les multinacionals que operen a internet”.
En definitiva, a Barcelona se li acumulen els obstacles per esdevenir la primera ciutat del món amb una taxa Amazon. El mal precedent dels pisos buits, empara jurídica feble, repercussions indesitjades en els repartidors i possibles diferències territorials són alguns dels factors frenen el nou impost. Mentrestant, el coronavirus continua fent créixer les comandes per internet dia rere dia i l’entrega a domicili tensa la mobilitat d’una ciutat ja massa contaminada. Un context difícil, per no dir impossible, per aconseguir obrir camí a curt termini.
