Ada Colau va tenir ahir un dia horribilis. Amb una excepció remarcable: el final més o menys feliç del conflicte per la ubicació del nou CAP Raval Nord. El cas, que ha enfrontat el departament de Salut, el de Cultura, el MACBA i l’Ajuntament –amb els veïns com a perjudicats–, s’ha gestionat de manera desastrosa, però finalment s’ha trobat una solució acceptable, tot i que tardana i no exempta de crítiques.
La resta d’esdeveniments de la jornada van ser un embolic darrere l’altre. I va començar a la una de la matinada, amb la Guàrdia Urbana desallotjant els acampas de la plaça Universitat. Al matí, el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle –home fort de Collboni–, va exhibir “orgull” per aquesta actuació de la policia municipal, que evidencia que el suposat desmantellament de la unitat antiavalots del cos del mandat passat no ha tingut cap efecte.
Mentrestant, els comuns s’abstenien per frustrar l’aprovació de dues proposicions –una d’ERC i una altra de JxCat– per exercir l’acusació popular contra els excessos policials comesos durant les protestes per la sentència del 14-O i per revocar la cessió del Palauet Albéniz a la família reial espanyola. Dues reaccions incomprensibles si no s’expliquen com a concessions al PSC, el soci de govern. Especialment en el cas dels excessos de la policia, costa molt d’associar aquesta posició a les “polítiques valentes” esgrimides com a argument per arrabassar l’alcaldia a Ernest Maragall amb el suport de Manuel Valls. Amb el precedent de l’acusació popular contra les càrregues de l’1-O –un dels èxits del primer mandat de Colau–, l’argument que és “massa aviat” per decidir si ho faran aquesta vegada no se sosté: els advocats hauran d’estudiar quins casos batallen, però això és una qüestió tècnica que no impedeix votar a favor de la iniciativa.
Amb tot, la bufetada més gran va ser la del Suprem. Ada Colau ha perdut la batalla de l’aigua perquè no la controlava. Esperava guanyar una guerra en què no participava. Es pot entendre que ideològicament els comuns considerin que el servei de l’aigua ha de ser municipalitzat, una opció permesa per la llei des del 1950. Però si no s’ha fet fins ara potser és perquè és molt difícil, fins al punt de poder comportar unes despeses desmesurades per a l’administració, que hauria d’indemnitzar la companyia amb diners públics i, possiblement, carregar-ho després al rebut dels usuaris.
Colau i el seu equip tenien coll avall que guanyarien la guerra amb Agbar perquè hi havia una sentència del TSJC contra aquesta companyia. Però la sentència no era el resultat d’una demanda de l’administració, sinó d’un recurs d’Acciona i altres empreses contra Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, contra la creació de l’empresa mixta aprovada durant el mandat de Xavier Trias. És a dir: Colau, com a successora de Trias al front de l’AMB, no era demandant sinó codemandada, i es va limitar a no presentar recurs contra la sentència del TSJC. L’AMB podia acudir al Suprem –com va fer Agbar– o bé acatar la sentència, que és el que va fer Colau.
La guerra, per tant, va quedar entre Acciona (i tres companyies més) contra Agbar. D’empresa privada a empresa privada. Disputant-se el negoci de la distribució de l’aigua. I Colau esperava ser-ne la guanyadora. Tant ho desitjava que va oblidar el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, que finalment ha fet que el Suprem tombi la sentència. Amb l’empresa mixta avalada pel màxim òrgan judicial de l’estat del qual l’alcaldessa no es vol separar, el projecte de municipalitzar l’aigua és pràcticament inabastable, perquè amb aquesta resolució judicial Agbar és més forta que mai i serà molt difícil discutir-li la concessió –i el valor de les seves infraestructures– fins al 2047, com a mínim.
Ahir, Jordi Martí, va desqualificar la proposició de JxCat de revocar la cessió del Palauet Albéniz als Borbons perquè la troba “maximalista”. Molt més maximalista era l’aspiració de prendre una concessió vigent a una gran empresa sense tenir les armes per fer-ho. El que pot fer i ha de fer una administració és fiscalitzar les grans companyies de serveis bàsics i arrossegar-les a assumir compromisos socials efectius en benefici de la col·lectivitat.
1 
