Una casa ocupada per pensionistes i refugiats, en risc de desallotjament

El projecte instal·lat a la Casa de Cadis per acollir persones sense sostre segueix creixent al carrer Sardenya malgrat els procediments judicials que l’amenacen. Quan fa un mes i mig que va anunciar-se’n l’ocupació, la casa d’Enric Pons, l’exdibuixant de l’editorial Bruguera difunt que va donar 5.000 euros als sensellar, fa d’habitatge per a sis persones: pensionistes barcelonins i refugiats –alguns d’ells acaben d’assolir la majoria d’edat, segons expliquen ells mateixos a aquest diari. També es vol fer un museu en record de l’antic inquilí, amant del dibuix i el tarot. 

La versió del propietari

Mentrestant, però, el jutjat d’instrucció número 24 ha ordenat el desallotjament de l’espai ocupat il·legalment. El propietari, J.M. Martínez, reivindica que ha estat “molt bo” amb els activistes i que ha intentat arribar-hi a un acord sense èxit. A més, en una conversa amb el TOT Barcelona, manté que no es tracta d’un gran tenidor i fins i tot detalla que encara està pagant la hipoteca mensual de més de 800 euros per aquest local, juntament amb l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i les despeses comunitàries. 

Una llar per a pensionistes

El Lázaro, un barceloní de 76 anys que ha entrat a viure als baixos del carrer Sardenya 281 com a part dels ocupants, assegura que no ho posarà fàcil si el jutjat fa servir les unitats d’antiavalots de la policia per intentar el desnonament. “Jo pel Lagarder faria qualsevol cosa”, diu de bones a primeres, en referència a l’organitzador del projecte per acollir sensesostres, Lagarder Danciu. L’opció de l’operatiu policial, però, no sembla imminent. Abans està previst enviar una comitiva judicial a parlar amb els ocupants, apunta l’advocat del col·lectiu Welcome Sense Sostre, Bernat Barceló, després d’haver contactat amb el jutjat instructor.

Al marge de les ordres judicials, el Lázaro segueix pensant que podran tirar endavant d’una manera o una altra el projecte de la casa ocupada únicament per a pensionistes amb pocs recursos, que és el propòsit final. S’imagina jugant al dòmino amb els seus companys a la fresca i, si cal, aportant una part de la seva pensió per pagar un lloguer assequible. Tanmateix, encara no s’ha arribat a cap acord d’aquest tipus.

Una hipoteca per pagar

J.M. Martínez, l’amo de l’espai de dues plantes –que gestiona a través de la societat limitada MC Gestinver Iuris– detalla que quan va comprar aquest pis ho va fer conscient que perdria diners a l’inici, però que ho feia amb la vista posada a assegurar-se uns ingressos per a la seva jubilació. “Soc un treballador i només tinc duess o tres propietats”, indica. Així, els 540 euros que pagava Enric Pons no eren suficients per cobrir el que costa la hipoteca però, tenint en compte l’edat que tenia l’inquilí i que el pis té dues plantes i un pati i és a tocar de la Sagrada Família, en un futur esperava poder rendibilitzar la seva inversió. 

Danciu, en canvi, afirma que mentre l’antic inquilí vivia, les tensions amb la propietat van durar fins a l’últim dia. Pons defensava que els 540 euros de lloguer eren un preu “extremadament elevat” per la pensió de menys de 600 euros que assegurava que rebia. Així ho va expressar a aquest diari mesos enrere. “Sobretot tenint en compte que feia dècades que hi vivia”, afegeix l’activista Lagarder Danciu. En aquest sentit, el judici per l’increment del lloguer arran d’una denúncia que va interposar Enric Pons contra el propietari mai va arribar a celebrar-se perquè l’ancià va morir i la causa es va arxivar. 

Des de llavors, els ocupants i Martínez s’han reunit fins a tres vegades. Segons el relat de Danciu, en una d’elles la propietat va oferir-los 3.000 euros per marxar. En una altra, 120 euros en 10 mensualitats. Fins i tot van arribar a parlar de quedar-se com a inquilins de l’immoble, però la proposta de Martínez va ser que paguessin un lloguer de 900 euros mentre que la dels ocupants era mantenir el que abonava Pons. Una decisió que el propietari lamenta, ja que la seva oferta ja estava “molt per sota del preu de mercat”. Segons l’índex de referència de preus de lloguer de la Generalitat, el preu mitjà actual d’un pis amb aquestes característiques superaria els 1.200 euros mensuals. 

Així, la idea de Lagarder Danciu era que amb un lloguer de prop de 600 euros, quatre pensionistes –un per cada habitació– aportessin 150 euros cadascun d’ells i la resta de la pensió se la guardessin d’estalvi, ja que els àpats els farien gratuïtament a la Casa de Cadis. Passats un parell d’anys i amb un coixí de diners aconseguit per buscar-se una alternativa, la idea seria que els ancians deixessin pas a altres persones en una situació similar. “Seria molt més assequible que les residències o els lloguers actuals”, remata el líder del projecte.

Però J.M. Martínez, tot i reconèixer la bona funció dels ocupants, no considera just que els “ciutadans amb una propietat” s’hagin de fer responsables “del que l’administració hauria d’assegurar, com és l’habitatge”. En això està d’acord també Danciu, especialment crític amb la gestions del govern municipal, català i estatal davant la manca de solucions efectives contra la crisi de l’habitatge i en matèria social. Fins i tot Enric Pons ho estaria, segurament. Almenys això deixa intuir un quadre que voltava a casa seva. L’encapçalava la frase “Artur Mas Tisores” acompanyada d’un muntatge fotogràfic amb el rostre de l’expresident i les mans del personatge Eduardo Manostijeras.