Tot eren corredisses i nerviosisme aquest dimarts al vespre al número 10 del carrer de Villarroel. Una trentena de persones acudien a la crida del Sindicat de Llogateres, que havia demanat col·laboració per dur a terme una primera tongada de brigades informatives. L’objectiu d’aquesta iniciativa era clar: conscienciar els inquilins de finques que són propietat d’un gran tenidor o d’entitats bancàries sobre la importància de fer front comú per evitar abusos immobiliaris i que s’especuli amb els seus habitatges. En una de les sales de la seu de l’entitat, una voluntària feia una petita formació a les persones que anaven a participar en aquest porta a porta. “Vivim ofegats. Que la meitat del nostre sou se’n vagi en el lloguer no és normal. Li heu de transmetre això als veïns i heu d’intentar convèncer tothom perquè vingui el dia 23 de novembre a la manifestació per la baixada dels lloguers”, assenyalava la formadora, que tenia escrit en una pissarra darrere seu la ubicació dels edificis objectiu i els passos a seguir.
Aquesta primera jornada de brigades se centrava en una vintena de blocs, tres dels quals de La Caixa i la resta propietat d’una empresa familiar amb un llarg historial d’irregularitats que gestiona més d’una trentena de finques a la capital catalana, la majoria al districte de l’Eixample. El TOT Barcelona va acompanyar un dels equips que pentina els immobles d’aquest segon grup, en concret els que estan ubicats als barris de Sant Antoni i de la Nova Esquerra de l’Eixample. L’alineació titular la formaven tres membres del Sindicat i dos veïns de la zona que han patit en la seva pròpia pell els efectes d’aquesta especulació i abusos immobiliaris. El cas més flagrant és el d’en Josep Torrent. Aquest home de 49 anys és un dels veïns de la Casa Orsola, un bloc que s’ha convertit en un símbol de la lluita contra l’especulació a l’Eixample. Ell va ser el primer dels inquilins que va haver de respondre davant la justícia després que el seu contracte de lloguer vencés el 30 d’abril del 2022.
Després de dos llançaments suspesos i un periple judicial de gairebé dos anys, l’Audiència de Barcelona va ordenar finalment el desnonament del pis on ha viscut durant més de dues dècades. La sentència es ferma des de fa un parell de setmanes. “La data serà al gener o el febrer i, si el volem aturar, ho haurem de fer a la porta”, apunta, tot lamentant que després del seu desnonament en venen almenys uns altres tres de veïns de la mateixa finca. Al seu costat, la Lourdes Malla l’escolta atentament. Aquesta dona és precisament inquilina d’un dels edificis propietat de l’empresa familiar en la qual se centrava la brigada d’aquest dimarts. “A nosaltres ens van cobrar 1.300 euros en honoraris [una pràctica prohibida per Llei]. No podíem tocar res del contracte, però vam haver d’acceptar perquè, sinó, ens quedàvem sense pis”, assegura. Gràcies a una octaveta del Sindicat sota la porta, es va assabentar que el seu no era un cas aïllat i va poder recuperar els diners. “Cadascú es pensava que només li passava a ell, però era a tots els veïns“, recorda. Ambdós casos són exemples de la força que poden exercir les comunitats de veïns si fan front comú contra aquest tipus d’irregularitats.
Una indignació latent
Comencem la ruta per una finca del carrer de Sepúlveda. Mentre els membres del Sindicat pengen cartells al carrer anunciant la manifestació del 23 de novembre, en Josep i la Lourdes s’estrenen en aquest porta a porta picant per l’intèrfon a un dels pisos del bloc armats amb un pilot d’octavetes que encara feien olor d’acabat d’imprimir. Calen tres intents per aconseguir que algú els obri la porta. Comencen pel quart pis, on topen amb un veí que ha patit les males pràctiques de la companyia propietària. “Tenim problemes d’humitats i és impossible contactar amb ells“, lamenta. La mateixa escena es repeteix amb diversos dels inquilins de l’immoble i tots es mostren disposats a acudir tant a una reunió específica sobre les irregularitats que pateixen les finques propietat d’aquest gran tenidor -com la manca de manteniment o l’aplicació de clàusules abusives- com a la concentració per la baixada dels lloguers. “Allà hi serem”, respon amb entusiasme un altre dels afectats.
El trajecte cap a la següent parada del recorregut es converteix en un intercanvi improvisat de reflexions sobre la realitat de l’habitatge a la ciutat. “Quan vaig arribar de Manresa fa sis anys, una habitació a Barcelona et costava 300 euros. Ara ja no baixa dels 600… És ben bé que ja no treballes pel teu cap, sinó pel propietari del teu pis“, afirma la Lourdes. “Hem normalitzat que un lloguer de 800 euros sigui una ganga. Sembla que ens vulguin condemnar a la precarietat”, replica en Josep. Viure de primera mà els efectes de l’especulació i les males pràctiques immobiliàries va ser el que va portar aquests dos veïns a prendre partit en les diferents accions que impulsen des del Sindicat. Aquest dimarts, però, no només col·laboren com a voluntaris, sinó com a prova fefaent del poder que es pot exercir a través de l’organització veïnal.
El desgast i la precarietat són veïns
Esperonats per l’èxit amb la primera finca i ja convertits en uns oradors que aborden en sincronia el seu interlocutor com si fossin el millor dels comercials, arrenquen la segona tongada del porta a porta. És un edifici del carrer de Tamarit, a tocar del Paral·lel. Una entrada d’aparença senyorial amaga una sèrie de desperfectes estructurals en l’edifici i una falta de manteniment que els diferents veïns consultats s’encarreguen de confirmar. “Aquí? No han fet res de res [els propietaris]. Tinc esquerdes per tot arreu, humitats… Veieu aquest terra? -diu assenyalant un magnífic mosaic de rajoles hidràuliques que s’estén sota un sostre farcit efectivament d’esquerdes. Si el tinc com el tinc és perquè m’hi he gastat els meus diners”, explica una de les inquilines veteranes de l’immoble. La dona va arribar l’any 1981 i, tot i tenir un contracte de renda antiga, ha vist com en els últims anys li pujaven més del 12% el lloguer, entre altres coses per la instal·lació de l’ascensor. “Quan vaig entrar pagava 10.000 pessetes perquè no teníem ni bany complet. Aquí ha nascut la meva filla i he viscut els darrers 43 anys. He vist com es venien la finca el 2010 als nous propietaris, com patíem durant quatre anys un pis turístic al pis de davant… Jo ja he batallat força i m’he emportat molts pals. Per a què servirà fer ara més soroll?“, reflexiona.
“Precisament perquè tot això no sigui en va. Nosaltres hem vist com si els veïns ens unim es poden aconseguir coses. Si ens posem tots d’acord, no ens poden fer res”, li respon la Lourdes. Malgrat les reticències inicials, la dona acaba comprometent-se a acudir a la manifestació del 23 de novembre. Un pis per sota, els nostres voluntaris topen amb una parella afectada pel cas dels honoraris a qui encara no han tornat els diners i que gràcies a aquesta visita reclamarà l’import que li pertoca. En el mateix replà, una dona respon a la trucada traient el cap una per la porta entreoberta. Als seus peus, una nena petita mira l’escena amb curiositat. “Jo no soc la titular, estic llogant una habitació“, diu la veïna, que sembla tenir pressa per acabar la conversa. La Lourdes i en Josep es miren com si haguessin estat esperant un escenari com aquest tot el vespre i ell sense dubtar-ho pren la paraula. “És important que persones en una situació com la vostra vingueu a la manifestació. Cap família amb nens petits hauria de viure llogant una habitació en un pis“, assenyala mentre li entrega una de les octavetes.
1 
