L’auge de la rellevància mediàtica del dret a l’habitatge durant l’última dècada ha anat compassat, gairebé de manera exacta, amb l’eclosió professional del periodista Andreu Merino, actualment redactor del programa Planta Baixa de TV3. Barceloní, del 1989, ha traçat una carrera lligada a explicar què passava amb els seus veïns, amb els pisos que l’envoltaven. Després d’anys de fer-ne seguiment, amb un peu a la fàbrica d’anècdotes que suposa el mercat immobiliari de la capital catalana i l’altre a la cerca dels motius de fons que les provoquen, ha escrit un llibre. Es titula La ciutat sense veïns i ha estat editat per Saldonar. Parteix d’un presagi funest per retratar, amb xifres —moltes xifres— i testimonis, la situació de l’accés a l’habitatge a Barcelona.
El llibre és un crit d’alerta?
Intenta ser-ho. Per això juguem amb un títol hiperbòlic. La idea és explicar la conseqüència màxima de què passaria si se segueix amb el mateix ritme de vulneració del dret a l’habitatge i especulació immobiliària que arrossega la ciutat.
Com s’atura aquest mal auguri?
Jo ho dividiria en dos àmbits. Primer, l’emergència. El degoteig de desnonaments des de la crisi del 2008 evidencia que falten recursos a les meses d’emergència. Aquesta és una part, però no n’hi ha prou, perquè alhora és una tireta. Aquí apareix la segona part, la necessitat de solucionar la manca d’habitatge públic.
Barcelona té un problema d’espai, a més, si es planteja en termes de construcció.
És clar. Però és que també falta voluntat política per intervenir el parc privat d’habitatge existent. La construcció a Barcelona, a part d’estar limitada territorialment, té el problema que és lenta. En el moment límit que travessem, si no s’intervé el parc d’habitatge privat amb diverses mesures, com la consolidació de la regulació dels lloguers, és difícil trobar una sortida a l’emergència habitacional.
Al llibre esmentes que una tercera part dels pisos de la ciutat estan en mans de gent amb més de 10 habitatges. Alhora, els moviments socials expliquen que és amb els grans propietaris, com els fons, amb qui costa més parlar. També són els més complicats d’accedir per als periodistes i fins i tot per a les administracions. Falten lleis que els facin terrenals?
Sí. En el seu moment, els grans propietaris van ser escollits com els grans salvadors de la crisi del 2008 i la contrapartida que els ha ofert l’Estat per aquesta suposada funció ha estat una política fiscal plena de concessions i privilegis. Aquesta força acumulada els ha permès ser més difícils d’atacar. No són com un banc o una caixa, que els veïns els coneixen. La PAH sempre diu que una de les baules febles de les entitats bancàries era el mal que se’ls podia fer a la imatge. Si es plantaven 50 persones a l’oficina del barri, el director es preocupava. Com ara difícilment se’ls posa cara i nom, és més difícil per als moviments socials arribar a suposar un problema per a la imatge del fons d’inversió de torn.
Per què no estan funcionant les peticions de “corresponsabilitat” de l’Ajuntament als grans propietaris?
La corresponsabilitat efectiva és difícil perquè el sector veu que si ho fan, els beneficis cauen. I no hi ha la idea instaurada que potser s’han de limitar beneficis a canvi de garantir el dret a l’habitatge. Ho hem vist també amb totes les traves que ha posat el sector immobiliari a la regulació de lloguers. O en la reserva del 30% de les noves construccions per a pisos protegits a Barcelona. Ells tenen molt clar la seva tesi, que és que poden fer el negoci que vulguin sense acceptar cap trava per part de l’administració.
L’administració sí que fa concessions. Barcelona en Comú, el principal partit del govern municipal, plantejava ampliar la reserva per a pisos protegits al 50% durant aquest mandat en algunes zones. Finalment, però, ho han descartat.
L’administració calcula quina força té per imposar el seu full de ruta, s’estudia la correlació de forces i el punt en què es troben els seus oponents. Ara bé, està clar que l’Ajuntament de Barcelona va haver de suar tinta per aprovar la mesura del 30% de reserva protegida, i això tothom ho té present.
El sector immobiliari també?
Sí, i això reforça la idea que no és possible arribar a un consens. No es pot satisfer tothom en un tema com el dret a l’habitatge. Hi ha dos escenaris molt clars. O es continua veient sobretot com un bé de mercat i es permet que hi hagi barra lliure amb l’especulació i els guanys del sector immobiliari. O, per contra, es garanteix com a dret. Tot el que sigui intentar arribar a un consens per fer content tothom és difícilment assumible. Això és un conflicte i encara és obert. Però aquest conflicte ha de tenir un guanyador, sigui qui sigui.
Més enllà de la tramitació de noves lleis, la Generalitat s’ha desentès del problema de l’habitatge a l’hora de destinar-hi recursos?
L’Ajuntament ha denunciat constantment que els falten un miler de pisos a la Mesa d’Emergència que atribueix a la manca d’inversió del govern català. Això explica part del problema, perquè és cert que la Generalitat no ha invertit tot el que tocava en habitatge a Barcelona en els anys en què, precisament, el problema ha anat en augment. Ara les dues parts s’esforcen en visibilitzar un canvi de tarannà a banda i banda. Caldrà veure com es tradueix.
Un d’aquests canvis és la nova mesura de la Generalitat que cobreix el deute de famílies vulnerables per evitar-ne el desnonament.
Si dona resultats, tindrà un cantó positiu: farà que la gent es quedi a casa seva. El que passa és que torna a passar el que vam viure amb Endesa en el seu moment. És a dir, s’assegura que es pagarà el deute de les famílies vulnerables, però qui assumeix aquest deute és l’administració amb diners públics. Per tant, encara falta un pas.
Quin és?
El pas d’obrir el meló que si ens creiem el discurs de reclamar corresponsabilitat al sector privat, sigui el sector privat qui assumeixi que igual no pot seguir cobrant els mateixos diners que abans de la pandèmia. Amb aquesta mesura el que es fa és assegurar que el propietari seguirà cobrant igual. A més, continuen quedant-se fora de l’obligació d’oferir lloguer social els propietaris que tenen menys de 15 pisos. Això obre la porta a debatre què és un gran propietari. Algú que té 14 pisos no ho és? Potser és el moment de discutir-ho.
“La llei ha deixat de ser 100% útil”, diu al llibre Roberto García Ceniceros, jutge de primera instància de Barcelona. Mentrestant, l’ONU ha intervingut a la ciutat aturant diversos desnonaments els últims mesos. La justícia ha estat un actor de part els últims anys?
Ens equivoquem si veiem la justícia com a un actor neutral. La justícia ha deixat clar que hi ha un dret que està per sobre de la resta de consideracions, que és el dret a fer complir les sentències judicials. Quan parles amb un jutge en matèria de desnonaments sempre s’acaba en el mateix culdesac: si hi ha una sentència que ordena aquest desnonament, peti qui peti, s’ha de fer complir.
Per exemple?
Ho hem vist quan es continuen ordenant desnonaments oberts, tot i que estan prohibits per llei. O quan s’ha modificat la manera d’executar els desnonaments per burlar la resistència del moviment per l’habitatge. O habitualment, quan es fa fora de casa famílies en molts casos vulnerables, sense alternativa habitacional i amb menors, tot i haver-hi normativa de l’ONU i la Unió Europea que desaconsella o prohibeix fer-ho.
Una de les veus del servei antidesnonaments de l’Ajuntament (SIPHO) diu que sense els moviments socials no seria possible aturar cap desnonament. Alhora, però, acumulen multes de desenes de milers d’euros. També se’ls deté o se’ls demana presó, com passava recentment a tres membres del Sindicat de Llogateres. Això és repressió?
Sí, i en el cas del sindicat de Llogateres i la protesta a l’Institut de Bellesa Francis és molt clar. Es pot considerar repressió perquè s’intenta criminalitzar una protesta que va ser pacífica i que no tenia res de diferent de les accions que ha anat fent la PAH arran de la crisi del 2008. A més, no és la primera vegada que la fiscalia intenta fer passar per un acte violent una acció de protesta pacífica o de desobediència civil. Des del poder legislatiu s’han modificat lleis per intentar més difícil el dret a la protesta del moviment per l’habitatge i quan hi ha denúncies, la fiscalia acostuma a tenir una postura bastant punitiva.
Què han fet malament els mitjans de comunicació?
La campanya contra l’ocupació de l’estiu de l’any passat va ser impressionant. No recordo una cobertura i una campanya sobre un tema en concret, com va passar llavors, amb cap altra temàtica. Es va intentar socialitzar entre la gent del carrer la por dels grans tenidors, que són els que en realitat tenen pisos buits que s’ocupen. I es repetia la màxima que si anaves a comprar el pa et trobaries un okupa assegut al sofà. Això és directament censurable.
I en el sentit contrari?
Més enllà d’allò, en línies generals, els últims anys hi ha hagut un canvi en positiu. S’informa amb molta naturalitat sobre desnonaments i sobre avenços en matèria d’habitatge amb perspectiva social. És important. També és cert que moltes vegades tots pequem de centrar-nos massa en casos particulars, i això porta el risc de quedar-se amb l’anècdota, quan el més interessant és utilitzar cada testimoni per ampliar el focus i entendre el conjunt de la vulneració del dret a l’habitatge a la ciutat. El que passa és que això implica exigir molt, massa vegades, a uns periodistes que treballen en condicions precàries i que no donen l’abast per cobrir tot el que s’hauria de cobrir.
Un dels casos particulars que converteixes en representatiu és el del Joan Gómez, que també explica el procés d’elitització de la Model, en plena remodelació. Alhora es menciona el cas similar de l’entorn del Mercat de Sant Antoni. Hi ha altres punts de Barcelona en risc de travessar processos idèntics?
Ja s’ha viscut a Gràcia, al Poblenou i a part de l’Eixample. Jo mateix, de fet, he viscut a barris de Barcelona amb la meva família de classe treballadora on ara difícilment puc permetre’m un lloguer. I com jo hi ha molta gent de la meva generació.
I de cara al futur?
Hi ha un repte immediat amb la idea de la superilla, per exemple. Si agafem el preu de l’habitatge del Poblenou abans i després de la superilla es veu com ha pujat per sobre de la mitjana de la resta de la ciutat. És rellevant, perquè ara l’Ajuntament planteja les superilles com a projecte estrella. Si aquesta millora de la qualitat de vida per la reducció del soroll, de la contaminació i la creació de més zones verdes no va acompanyada d’eines efectives en matèria d’habitatge, pot comportar un nou augment del preu del lloguer.
A l’epíleg, en l’exercici de futur distòpic, menciones que “l’aterratge d’empreses d’economia digital havia estat emparat per la gran fita de l’Ajuntament, l’expo-2030”. Això desemboca en més problemes, al text. És una manera de dir que el concepte de marca Barcelona que s’ha pregonat des de les institucions, les últimes dècades, ha anat en contra del dret a l’habitatge?
El dret a l’habitatge és molt clar. Com a administració, has de garantir que a la gent de la teva ciutat no la facin fora de casa seva i pugui accedir a un pis. A partir d’aquí, quan comencem a sumar-hi elements com la recepció de més turistes o l’arribada de capital internacional, són factors que posen en risc el dret a l’habitatge. Sobre la marca Barcelona, tenim pendents tots plegats resoldre el debat sobre què vol dir ben bé, com passa amb altres conceptes com “hub“, “ciutat de primera divisió” o “atracció de talent”. Molts cops es fan servir aquests conceptes donant per fet que volen dir alguna cosa i la majoria de vegades són eufemismes per posar la catifa vermella al capital internacional. Això en el fons demostra que cal repensar-ho, perquè la idea de marca Barcelona que se’ns ha venut durant anys és incompatible amb el dret a l’habitatge.
