Natza Farré: “Barcelona s’havia convertit en un soroll insuportable i el confinament ho ha arreglat”

La periodista i escriptora pren una copa de DO Catalunya amb el Tot Barcelona i assegura que quan beu vi ella escull "els de Catalunya" perquè "n'hi ha de molta qualitat"

A Natza Farré (1972) no li queda més remei que riure quan esmenta en veu alta la ironia d’haver presentat un llibre nou la primera setmana de març, havent-hi abocat la il·lusió de mesos de feina al darrere. La pena, però, almenys és compartida perquè l’obra no l’havia fet sola. Ella va aportar el text i l’artista Gala Pont la il·lustració. I van presentar Que no t’expliquin contes!del segell Amsterdam de l’editorial Ara Llibres– amb la idea d’abocar a una bona estona tant la canalla com el públic adult, que de sobte es trobaria fullejant una revisió àcida i despreocupada de les històries que han mamat des de petits. Hi ha fake news del passat, llops encantadors i madrastres sense nom però amb xandall. Tot en menys de 50 pàgines.

Ràpidament, Farré li treu pes a l’inici entrebancat i vibra quan repassa, tot conversant amb una copa de vi de la DO Catalunya, el procés de creació del llibre. A través d’una vídeotrucada parlem d’això, del silenci que ha portat el confinament pel coronavirus a Barcelona i de la factura política de les passejades militars. 

“En el cas dels contes, és encara més clar que cal trencar el traspàs d’una ideologia que només fa que crear pors i generacions diferenciades”. És una frase teva, en una entrevista amb aquest diari precisament​, fa només un any, quan parlàvem del fet que una escola que va vetar llibres masclistes i quan encara no sabíem res d’aquest projecte teu. Que no t’expliqui contes! és el vostre granet de sorra per desfer aquest sacrilegi que és per a alguns revisar la literatura infantil? 

És fruit de la casualitat, eh. No és que pensés “ostres, et vaig dir això en una entrevista i des d’aleshores que ho tinc entre cella i cella”. Però sí, el tema em preocupava. I en haver-hi la voluntat de fer un llibre infantil vaig pensar que aquest recorregut de visita cap als contes tradicionals era una manera per trencar una sèrie d’idees que se’ns han clavat des de petits.

[A Gala Pont] “Li vaig enviar un missatge per Instagram dient-li “escolta, tu no em coneixes de res, però tinc un projecte i m’agradaria que quedéssim, a veure si et pot interessar””

Canviar la història dels personatges femenins en la literatura infantil és canviar els llocs comuns de la cultura popular. És urgent?

Sí, i no m’he inventat res, però en aquest llibre es relaten el contes que no ens han explicat mai. I és una manera d’avisar també que la història, tal com ens l’han explicada, sense personatges femenins o com si les dones no hi haguéssim intervingut per res en milers d’anys, no és així. Resulta que no només hi érem sinó que, a més a més, fèiem coses. És una manera molt clara de dir que ens ho han explicat tot malament.

L’any passat em vas dir que t’al·lucinaven els llibres infantils, també. Aquesta obra neix de voler trepitjar tant sí com no el gènere?

Sí, però hi va haver d’aparèixer l’oportunitat. Jo he tingut la súpersort de comptar amb la il·lustradora Gala Pont, que és un descobriment per a mi i ho serà per a molta gent. I és la que ha fet que aquesta història tingués molta més força gràcies als seus dibuixos. Es nota molt al conte, la relació que hi ha entres els dibuixos i el text.

Hi va haver un punt de paracaigudisme, perquè vas fitxar Gala Pont només d’haver-la vist a Instagram.

Tenia ganes de treballar amb una noia jove, perquè això de les edats diferents també ens aporta històries. La seguia per Instagram i m’agradava molt. Vaig pensar “per què no?”. Sí que era arriscat, però segurament també ho era treballar amb algú que conegués més la seva feina amb qui cabia la possibilitat que després no ens entenguéssim a l’hora de treballar juntes. 

Com sorgeix, doncs, aquesta aventura exactament?

Li envio un missatge per Instagram i li dic “escolta, tu no em coneixes de res, però tinc un projecte i m’agradaria que quedéssim, a veure si et pot interessar”. I vaig tenir la sort que ella escoltava el programa de ràdio i que, per tant, una mica sí que sabia qui era. I vam quedar. Ella és una persona molt honesta i molt responsable amb la seva feina, i una de les coses que li feia por era no poder fer les entregues quan convingués perquè té altres feines. I li va costar una mica decidir-se en aquest sentit per responsabilitat, no perquè li faltessin ganes. Llavors jo vaig estar uns dies una mica inquieta perquè tampoc la podia pressionar. És molt poc feminista pressionar una dona que està rumiant una proposta. Així que vaig esperar, i al final va veure que sí que li encaixava, vam començar a treballar i no hem tingut mai cap problema amb les dates d’entrega, tot al contrari. Ha anat com una seda.

El procés creatiu funcionava a partir d’una proposta teva de text?

En funció del text ella feia alguns esbossos, i en parlàvem. Sobretot de què havíem d’ensenyar a cada pàgina al costat del text. No per fiscalitzar els seus dibuixos, que és evident que jo no soc ningú per fiscalitzar res i menys els seus dibuixos, sinó per anar veient què podia omplir cada buit. Si ella en algun punt no tenia clara una imatge, entre les dues ho trèiem. Jo no tinc ni idea de dibuixar, però sí que tenia al cap les imatges.

T’he sentit dir que la Gala t’ha canviat la vida.

Sí, n’ha sortit una amistat profunda. Crec, en part, perquè a mi em feia molta il·lusió fer aquesta història amb aquesta mena d’il·lustracions. I trobo que compaginar-nos era un gran què, ja que som molt diferents. Entre altres coses, ella es rossa i jo soc morena. Això ja marca moltíssimes diferències. I a partir d’aquí, pels moments vitals en què ens trobàvem cadascuna, ha sigut un llibre que ens ha donat molt. I jo soc zero cursi i em molesten molt aquestes coses, però espero que no sigui l’últim llibre que fem amb la Gala.

“La frase aquella de “val més sol que mal acompanyat” s’hauria de dir més perquè moltes vegades la gent se n’oblida”

L’entusiasme per la il·lustració et ve d’algun referent infantil? 

Recordo molt els llibres del Babar, que era un elefant. I després hi havia un llibre que es deia Madeline, que a mi m’agradava molt. Que era una nena que vivia en un orfenat, i era la trapella de l’internat. Hi havia un dibuix que a mi m’impactava molt. És quan a aquesta nena l’operen de l’apèndix. Llavors tot l’orfenat queda molt preocupat. I quan ella torna, totes les seves col·legues, que són nenes de 8 anys o així, estan mirant-la i ella s’aixeca el pijama i ensenya la cicatriu de l’operació. I això era una imatge que, no em diguis per què, em va quedar fixada.

I il·lustradores nostrades?

Tota la Pilarín Bayés. I altres clàssics d’aquí, com els de la Fina Rifà. I molt més. En aquest sentit vaig estar molt ben formada. I, de fet, l’hi vaig dir a ma mare quan vaig treure el llibre. Li vaig donar les gràcies perquè vaig tenir una infància plena de llibres en què inspirar-me.

Al llibre, en referència a la rateta que escombrava l’escaleta, deixes escrit: “A vegades les ratetes també tenen ganes d’estar soles i de fer la seva”. Aquesta menció a la independència femenina tan senzillament explicada combat un dels mantres que més profundament integrats tenim, no? Aquella incitació constant a la parella, que afavoreix mecanismes masclistes. 

Sí, es tracta de treure aquesta pressió social que diu que hem de tenir parella, o que ens hem de casar, o que ens hem d’ajuntar. I allò de compadir-nos de la gent que està sola. Hi ha molta gent que està sola que ho està perquè ho ha triat. La idea era treure la pressió que semblava, i sobretot en els contes, que l’objectiu de les dones era trobar un príncep i casar-s’hi. I la rateta, de fet, en el conte original ja viu això i s’enamora d’un gat. Doncs no, ara ella ho explica: “Jo ja he provat d’estar amb un, amb un altre i no m’ha funcionat. Doncs estic bé sola”.

Té a veure amb la soledat malentesa?

Encara no se’n parla prou perquè hi ha aquesta mena de por a la solitud com una mena de fòbia. Ostres, la frase aquella de “val més sol que mal acompanyat” s’hauria de dir més perquè moltes vegades la gent se n’oblida. I és molt necessària.

“Barcelona és més feminista que altres ciutats si mires el món. […]  Però si ho mires des del punt de vista de sortir al carrer i respirar el feminisme, jo no seria tan optimista”

Al conte també hi apareix l’adjectiu “pesat” per referir-se al flautista de Hamelin. I te l’he vist utilitzar més d’una vegada en referents masculins. És l’adjectiu més ajustat al que han estat els homes fins ara, en línies generals?

És molt tendenciosa aquesta pregunta. No te la penso contestar. Hi ha una filera llarguíssima d’adjectius que podria posar als homes. Un d’ells seria pesat, però no seria l’únic. I no em facis dir la resta perquè no te’ls diré.

Després de l’assaig –amb ironia, però assaig al cap i a la fi– del Curs de feminisme per microones has fet el salt al conte il·lustrat més pel desig d’experimentació estilística o d’una voluntat didàctica per arribar a un altre públic?​

Totes dues. Però sobretot era la combinació de provar un estil nou per fer-lo arribar a un públic diferent. Aquesta barreja d’adaptar tant el to com el que s’explica perquè pugui arribar a gent de diferents edats per mi era un repte interessant. I m’ha motivat bastant a l’hora d’escriure-ho. Fer el mateix sempre és una mica pal. I com que hi ha feines que ja fem cada dia el mateix, a les que fem com a extra ja està bé experimentar.

“Barcelona des de fa uns anys s’ha convertit en un soroll insuportable, i abans no era tant així”

L’any passat em vas comentar que estaves escrivint una novel·la. Entenc que no es tractava d’això.

Exacte. La novel·la va per un altre camí i amb una lentitud considerable. Perquè entremig sempre m’entretinc amb coses. I ara que estic confinada penso “ostres, hi hauria bons moments per posar-se a escriure” però ara mateix jo no tinc el cap per fer-ho. Les condicions logistiques són bones, però tenim el cap a un altre lloc i costa molt concentrar-se en altres temes.

Després hi tornarem, a això que ens fa ballar el cap a tots. Però tu que ets barcelonina i que, a més, has vist créixer el moviment, creus que Barcelona és una ciutat feminista? Ho dic també perquè és un dels fronts on el govern municipal hi ha centrat esforços els darrers anys. 

Barcelona ho és més que altres ciutats si mires el món, evidentment. Hi ha països on el dia 8 de març si les dones sortien, les apedregaven literalment pel carrer. Els llançaven pedres. Si ho mires des d’aquest punt de vista, Barcelona és feminista. Si ho mires des del punt de vista de sortir al carrer i respirar el feminisme, jo no seria tan optimista. Encara queda moltíssima feina a fer i moltes coses per trencar. Continuem estant en un lloc privilegiat del món, però això no vol dir en cap cas que ens puguem adormir. Estem a l’inici de tot això i el que hem de fer és anar cap endavant. 

Què més et preocupa?

El ritme que duu la ciutat. De fet, és una de les coses que aquests dies estic gaudint més, el canvi que estem veient. I m’encantaria que es mantingués aquest silenci. Aquesta falta de soroll de tota mena. Tot el contrari d’aquella agressivitat sonora. Trobo que Barcelona des de fa uns anys s’ha convertit en un soroll insuportable, i abans no era tant així. La gent va pel carrer molt més agressiva. No sé si és perquè hi ha molts més obstacles. Hem de vigilar-nos entre els patinets, les bicicletes, els vianants, els transports públics, les motos. De veritat, això ho sentia molt profundament just abans del confinament perquè estava molt cansada de tot aquest soroll diari, i aquest estrès i angúnia de viure. I ara jo mantindria aquest ambient sonor per anys i panys. El confinament ho ha arreglat. 

Ja entenc que ara no parlem del soroll dels turistes, però al llibre fas referència a la presència turística i als efectes de la seva gresca puntual per als veïns. A més, vius justament entre Gràcia i l’Eixample. 

El concepte genèric de turisme ara, amb això del confinament, m’amoïna menys. Però el que no puc entendre és el turisme de creuers. El concepte “creuer” no m’agrada gens i no l’entenc en absolut. No comprenc res del que fan. Ni tota la contaminació que comporten, ni de les anades i vingudes per la ciutat. 

“Hi ha un punt malaltís del no saber no fer res, o el no saber contemplar o el no saber aturar-se. Aquesta hiperactivitat no la comparteixo, a mi m’estressa molt”

La teva família també era de Barcelona?

Sí.

Tens previst ser-ho de manera permanent, tu també? O ets de les que flirteja sovint amb la idea d’anar-se’n?

Sempre me n’estic anant, però no marxo mai. L’única cosa que vaig fer, fa anys, va ser anar-me’n uns mesos a viure a Berlin. I no és que fos precisament canviar la ciutat pel camp. Però és una altra mena de ciutat i on pots estar molt més tranquil·la.

Jo soc de les típiques que sempre estic dient que me n’aniré i suposo que un dia ho faré, però no sé quan. Això també és una qüestió d’edat, perquè ara tampoc aprofito tota l’oferta d’oci que té la ciutat. I llavors penses, vaja, doncs per no sortir, prefereixo viure en un lloc més tranquil. Però el que no faria és això que fa molta gent, que viu lluny i ve a treballar a Barcelona cada dia. Si me n’anés, ho faria venint poc. El fet de ser barcelonina suposo que ja em fa estar acostumada a no fer grans trajectes a diari. 

Un altre punt positiu del coronavirus és que potser hi ha molta gent que descobreix que no els cal venir a Barcelona tan sovint.

Seria una solució per a moltes coses. També per la a contaminació, per exemple. Una part important de la gent viuria bastant millor, però tot depèn de les cases que es tenen i amb qui s’hi viu. Hi ha excepcions molt terrorífiques, i no faig broma. Ara bé, si t’ho pots muntar, avui en dia, amb la tecnologia ja no hi ha gaires excuses. Però sembla que la gent té moltes ganes d’abraçar-se. I jo no en tinc tantes. Això potser farà que haguem d’anar esquivant abraçades a la sortida del confinament. 

“Demanar explicacions és la nostra feina i hem de ser molt més exigents amb el poder polític perquè ara mateix, en general, fa molta angúnia el que estem veient”

N’estràs traient algun profit més, d’aquest confinament? Hi ha tot de famosos compartint fites i descobriments casolans a les xarxes.

No, i jo estic en contra de la hiperactivitat. La gent està fatal. Sempre he defensat el no fer res, i ja em passo el dia treballant. No em sobra tant de temps com per veure tot el teatre que s’ha fet els últims anys a Catalunya, ni per seguir tots els concerts o totes les converses. Hi ha un punt malaltís del no saber no fer res, o el no saber contemplar o el no saber aturar-se. Aquesta hiperactivitat no la comparteixo, a mi m’estressa molt, i que jo sàpiga no estic aprenent a fer res nou. 

Sí que t’has abocat, en canvi, a comentar a Twitter la gestió política de la crisi. També hi has explicat que la teva germana és una de les sanitàries que ho viu des de la primera línia a l’Hospital de Sant Pau. El primer que s’haurà de fer quan l’emergència sanitària ens tregui l’ai al cor és passar comptes?

Ho hem d’estar fent ara, ja. No s’hi val a escudar-se en l’emergència sanitària. En el meu cas, la meva germana és el meu patir diari. I a través d’ella m’assabento del que està funcionant i del que no. I després veus la gestió política, i esclar, t’indignes. S’han fet les coses molt mal fetes. Els partits polítics s’ho han de fer mirar, sobretot a l’hora de definir-se. No pot ser que hi hagi un suposat govern espanyol d’esquerres que estigui prenent les mesures que està prenent. És demencial. I que, a sobre, no els caigui la cara de vergonya. No és res sorprenent, perquè ja no et sorprèn res. Però va carregant. I aquestes explicacions ens les han de donar.

“Si volgues ser soldat, us ho hauria dit”, vas comentar. 

És que no s’entén, tot això dels militars. Tant als comunicats oficials com a la seva presència aquí, a la ciutat. Per què? Militars per què, quan hi ha una altra mena de solucions? Tot fa mala espina, però no podem esperar. Entre altres coses perquè no sabem quan passarà tot això. I com que tenim una memòria fràgil, el que hem de fer és insistir i, en tot cas, la setmana que ve tornar-ho a recordar. I la següent, tornar-ho a recordar, no sigui que se’ns oblidi. Emergències en tenim sempre, constantment i sense parar. N’hem tingut, en tenim i en tindrem. Per tant, demanar explicacions és la nostra feina i hem de ser molt més exigents amb el poder polític perquè ara mateix, en general, fa molta angúnia el que estem veient. 

Més informació

Nou comentari