El dia de Sant Jordi no és només perquè es llueixin els escriptors amb llibre nou. Hi ha un petit reducte d’autors que, tot i haver publicat anys enrere, encara recullen els fruits del que anomenen long seller, que mai és el llibre més venut però sempre va fent. És el cas de Natza Farré (1972) –criada a l’Eixample i establerta actualment a Gràcia– i el Curs de feminisme per microones (2016).
La periodista diu que li fa vergonya repetir el ritual de les signatures sense tenir cap novetat a oferir però que, entre l’editorial (Ara Llibres) i els amics, l’han convençut. Els últims mesos ha intentat treure temps d’on ha pogut per escriure una novel·la que acaba de començar, però no arriba a tot arreu i no sap quan –o si tan sols– l’acabarà. De moment, entre l’atabalament i la insistència, Farré segueix fent difusió d’un assaig de denúncia del masclisme quotidià, amb l’humor com a nexe d’escenes amargues, que ja ha necessitat ser editat en nou ocasions.
Vas publicar el llibre després d’haver tingut molts dubtes. Què t’amoïnava?
Jo sempre, en general, tinc molts dubtes. I fer el llibre m’acollonia bastant. Estic molt acostumada a la feina diària. Faig una cosa, es fa, i morta. I soc molt escarida quan escric, així que no em pensava que arribés a les 50 pàgines. A més, em tirava enrere escriure idees que em feien pensar ‘això ja ho sap tothom, això altre també’.
Encara estem a la fase de repetir obvietats fins a l’avorriment?
Sí, perquè parlem de drets humans. I, després de publicar el llibre, encara ho he vist més clar. M’ha sorprès que molts dels principis que jo tenia profundament assimilats i que donava per sabuts no ho estaven. La idea esbiaixada que anem en contra dels homes. És una cosa que a mi em semblava òbvia però que he hagut d’aclarir-la fins a l’extrem.
Per sort, et salva l’humor que hi apliques, que és semblant a la feina que feu a La competència, de passar per la premsadora de la senzillesa conceptes que sovint als mitjans apareixen explicats amb més complexitat. Vas aplicar-hi el mateix patró?
Sí, és el mateix sistema de treball, tot i que buscant un llenguatge diferent i sense parlar en boca de personatges. És molt interessant. Per exemple, al programa, des que vaig treure el llibre, a l’Angelines li vam donar el paper de feminista que no s’assabenta de res. De dona feminista masclista. I això li ha afegit un caràcter molt interessant a nivell còmic perquè reflecteix la confusió permanent sobre què és feminisme i què no ho és.
“No hem aconseguit ni un sol dret dels que demanem”
Sovint l’humor i la ironia són els primers assenyalats en tractar temes seriosos. Us han arribat queixes?
Hi ha gent que és crítica, perquè sembla que frivolitzis sobre el feminisme, però nosaltres ho veiem diferent. Amb els gags de La competència hem arribat a molta gent. A més, la majoria de la gent sap que si t’identifiques amb l’Angelines qui té el problema ets tu, no qui escriu el personatge. Per això té tanta gràcia.
Sense moure’ns de l’ideari català als mitjans actuals, el teu llibre és a la teoria feminista el que el personatge de Merlí als professors de filosofia?
És una manera de fer-ho més atraient, sí. Però el feminisme és més necessari que la filosofia, i soc molt fan de la filosofia. Els estudis filosòfics ens obren un ventall de camps de pensament i, en canvi, el feminisme requereix explicar i actuar en un tema molt concret i entenedor.
Al llibre dius que el feminisme “l’haurem d’explicar molt bé o, millor dit, ens hauran d’escoltar atentament”. Com es força l’atenció de qui no vol escoltar perquè pensa que allò que sentirà no li agrada?
És un dels grans ‘què’ del feminisme. Pràcticament no ens ha donat temps a dir res que ja tenim l’antifeminisme radical criminalitzant el moviment que busca la igualtat entre homes i dones. Això, però, ha passat sempre. Quan sorgeix una idea que pretén canviar una realitat a millor, sempre surten els energúmens que expliquen a la resta de la societat que això és el pitjor que pot passar. Per tot plegat, els temps que venen m’esgarrifen. Tot és un despropòsit. Homes portant el món a uns límits extrems.
La política espanyola segueix sent cosa d’homes, tal com mostra la imatge dels cinc candidats principals a les eleccions del 28-A.
La foto és espantosa, però també passa amb els líders d’aquí, que són tot homes. Aquest tipus de fotografies no acostumen a variar gaire. Hi ha moltes dones que, en veure el funcionament de la política, decideixen quedar-se al marge. I és una opció bastant intel·ligent. Totes les situacions que envolten la política cremen i desgasten molt professionalment.
“Durant anys m’he sentit sola […] Ara em sento molt ben acompanyada, fins i tot per l’Angelines”
L’antifeminisme radical no és, en el fons, un segell de qualitat del moviment feminista?
És clar. Quan hi ha tanta gent posant-se nerviosa per un moviment de caire mundial vol dir que la nostra part l’estem fent bé, d’altra manera ningú no es posaria nerviós. Seríem les quatre xalades de torn parlant de les seves dèries. Per això nosaltres seguirem fent el nostre camí peti qui peti. De moment, l’únic que hem aconseguit és que se’ns escolti parcialment. No hem aconseguit ni un sol dels drets que reclamem i, per tant, la nostra feina és molt pesada. Però al final t’acostumes a ser pesada i es fa part de la teva personalitat. És molt més pesat aguantar el món que ens ha tocat.
T’has sentit sola dins la teva generació?
Sí, però perquè la meva generació és molt apalancada. Ens vam creure que, en general, estava tot fet i ens equivocàvem. I m’ho he sentit especialment als mitjans de comunicació. Abans que sortís el llibre jo ja donava la tabarra per totes bandes des del meu ofici. A les tertúlies en què participava, vaig ser l’única dona durant molt temps. I en aquests anys és cert que m’he sentit poc acompanyada pensant: “Eh, a ningú més l’importa que jo estigui aquí sola i tot siguin homes parlant?”. Ara ja no me’n sento gens. Em sento molt ben acompanyada, fins i tot per l’Angelines.
La guionista del programa ‘La competència’ a un dels passadissos de Rac1. / Jordi Play
Has pogut parlar sobre el llibre amb la teva mare?
Sí, i discuteixo bastant, perquè jo he après el masclisme a casa meva. Vinc d’una família de sis germans, tres nois i tres noies. Hi havia moltes coses bones a casa, però també de dolentes, i el masclisme era una d’aquestes. Però com soc la petita, sempre he estat més d’escaquejar-me que de fer moltes feines.
“Si ets feminista, ets anticapitalista”
Precisament de la infantesa i de la toxicitat dels contes també parles a Curs de feminisme per microones. Has seguit gaire el cas de l’escola Tàber?
No profundament. Em posa massa nerviosa. Davant d’aquells qui creuen que la Caputxeta vermella ha d’estar a qualsevol lloc, desitjo que el llop tingui molta gana. Ja m’entens.
La Vanguardia fa poc publicava un article que recollia la visió d’alguns bibliotecaris i deien: “Què serà el següent? Huckleberry Finn per racista? Lolita per abús infantil?”.
S’assembla molt a allò que diuen els nois de “ja no podrem lligar”. Hi ha una diferència entre agressió i seducció. I si no la saps veure, fes un curset. En el cas dels contes, és encara més clar que cal trencar el traspàs d’una ideologia que només fa que crear pors i generacions diferenciades.
A més, la literatura infantil té una oferta brutal. Jo em compraria bàsicament llibres infantils perquè són al·lucinants, a tots els nivells. Per això crec que els clàssics que reprodueixen tòpics masclistes han de conservar-se, però com un reducte, com una cosa antropològica. És el mateix que amb la pel·lícula Pretty woman. És una merda, i Telecinco continua passant-la cada any. Els missatges que es donen són horrorosos. Si el que veus en aquella pel·lícula et serveix com a model personal, tenim un problema.
Al llibre dius que ser dona i feminista és inevitable. I ser feminista i anticapitalista?
També. Perquè el capitalisme és el sistema del patriarcat. Ara bé, no em sento comunista.
Ah, això també s’ha d’explicar. Que anticapitalisme no significa comunisme.
Exacte. És que s’han d’explicar tantes coses que al final jo sempre opto per marxar a dormir, que em canso molt. I no dic que no soc comunista perquè em faci por, sinó, senzillament, perquè no me’n sento. Ara, ha d’haver-hi una via nova, que podria ser la del feminisme, que no s’ha explorat i que també afecta el sistema econòmic. Però, evidentment, si ets feminista, ets anticapitalista. No tens cap altra opció.
“Com a persona, a mi que no m’agafin com a referència de res”
Així, què fa més mal, el masclisme heretat o el feminisme liberal?
L’invent del feminisme liberal encara no l’he entès. En tot cas, és fruit directe del masclisme heretat. Ells no ho saben però vénen del mateix lloc i, per tant, hem de lluitar contra les dues coses. Hi ha alguns partits que s’han apropiat el terme feminista, però l’hem de mantenir allunyat de la política, com gairebé totes les coses importants. També cal dir que, ara mateix, no veig cap partit polític gaire implicat amb el feminisme. Mai és una prioritat, sempre hi ha coses que passen per davant. I ara també.
Per avançar-lo, doncs, calen moltes dones (i homes). Per què algunes no se senten interpel·lades per la lluita, tot i ser les agreujades?
Moltes vegades és una qüestió de caràcter. Si no vols problemes, vas a treballar, menges relativament bé, cuines, tens quatre amics i no fas cap revolució. De gent així el món n’està ple. Podem jutjar-ho? No. Només hi ha una vida. Tu com la vols viure? Anant tot el dia amunt i avall parlant de feminisme? Doncs endavant, si és el que et surt. Hi ha dones que creuen, i segurament és veritat des del seu punt de vista, que estan bé com estan. Tot i que les assassinades som nosaltres, qualsevol dona. Per tant, és una manera de viure. Jo a vegades les envejo, a les que poden viure aïllades de tot el soroll. Ara, quan no ets així, també has de reconèixer que alguna cosa hi has de fer. Doncs, bé, escriure un llibre i donar la tabarra per la ràdio.
T’ha pesat que se’t projectés com una referència del feminisme al país?
Sí. Però a mi em pesa qualsevol càrrec que em donis. Pel que et deia abans, tinc molts dubtes i soc molt contradictòria. Em penso que tinc uns fonaments ideològics i de cop em trontolla tot. A vegades m’esgoto i voldria desaparèixer. I algú podria dir: “Què vol dir, una tia que lluita i desapareix i desconnecta?”. Doncs soc així, perquè soc persona humana i ho necessito.
Entre els meus amics, a estar a tot arreu se li diu fer un David Fernàndez.
Amb el David precisament ho parlem molt, això. Jo li dic ‘David, marxa, agafa aire’ i ell a mi. Ens ho anem dient. I això és dolent? No, perquè el que intentem fer els dos són millores. Ara, em sembla bé que m’agafin com a referent ideològic per com penso. Com a persona, en canvi, a mi que no m’agafin com a referència de res. La cago molt i la vull seguir cagant. No soc un exemple. A més, jo no m’hi veig, perquè a mi tothom se’m pixa a la cara, començant pels meus amics. Passo molta vergonya quan em demanen fotos pel carrer.
