L’escriptor Jordi Nopca (Barcelona, 1983), guanyador del primer Premi Proa de Novel·la, està confinat aquests dies a casa seva al barri de Vilapicina, del qual diu que li agraden especialment el mercat de la Mercè i la biblioteca de Torre Llobeta. Fa anys que viu a Nou Barris, tot i que es va criar a l’altra punta de la ciutat, al costat d’on ara hi ha la Ciutat de la Justícia. Des del seu pis, continua (tele)treballant com a periodista cultural del diari Ara i pensant en la seva pròxima obra literària. No sap estar sense “tenir una història oberta al cap”, tot i que l’última el va deixar exhaust. De fet, es va presentar al premi que va acabar guanyant perquè el termini d’entrega l’obligués tancar un procés d’escriptura que se li allargava massa. Parlem amb ell per videoconferència de tot plegat i de com afectarà la crisi del coronavirus la cultura. I agafem una mica de perspectiva prenent-nos una copa de DO Catalunya amb ell, encara que sigui a distància. Ens explica que els seus pares li van transmetre el gust pels vins catalans.
‘La teva ombra’ arrenca amb una mena de retret als pares que reclamen als fills que canviïn el món, pares que esperen molt dels fills.
L’arrencada reflecteix tot aquest món d’afirmacions absurdes que sovint has sentit quan vivies amb els teus pares. De tant en tant, els pares, els avis o els tiets deien “aquest nen serà tal cosa”. Tu rebies aquells missatges i d’alguna manera et condicionaven. Al protagonista, els pares li diuen que ha de canviar el món però no li donen cap més pista. Vaig escriure aquestes frases inicials del llibre quan estava fent la quarta versió de la novel·la.
La quarta?! Quantes en vas fer?
L’he escrit unes cinc vegades. M’ha tingut sis anys molt atabalat.
O sigui que, quan li fas dir a un dels dos protagonistes que “escriure és un malson”, és el que penses tu…
Sí, perquè encara que creguis que estàs entrenat perquè n’has fet d’altres, cada llibre et desarma perquè et planteja preguntes noves. A mi m’agradaria acabar una novel·la cada dos o tres anys, però soc molt lent o molt maldestre i m’encallo. En aquesta novel·la volia explicar la història de dos germans, però al principi només hi havia la primera part, la del germà petit. No sabia com acabar-la i la vaig deixar en un calaix, fins que se’m va acudir explicar la mateixa història també des del punt de vista del germà gran.
“Si ens creiem que l’estat ha de tornar a protegir els ciutadans, la cultura també ha d’estar protegida”
Sempre hi ha un sentit de l’humor àcid als teus llibres.
Però, en aquest cas, la novel·la al principi es construeix com una comèdia i, a mesura que anem coneixem el punt de vista del germà gran, molt més tenebrós que el germà petit, passa de comèdia a una variant del segle XXI de la novel·la gòtica. Sense monstres ni vampirs, sinó amb figuracions metafòriques. Una història d’enveja, d’odi, d’intent de canviar el destí d’uns determinats personatges.
Al germà petit se li planteja aquesta mena de repte de canviar el món. Sents que s’esperava això de la teva generació?
S’esperava que estudiéssim molt i que a través dels estudis mantinguéssim el que havia aconseguit la generació dels meus pares. Eren una generació que ja havia anat a la universitat, havia trobat bones feines i havia fet tota la seva trajectòria professional en un mateix lloc. En una empresa, en el cas del meu pare, i a la universitat, en el cas de la meva mare. Havien aconseguit una vida estable des del punt de vista professional. I creien que, replicant aquest model, els fills podríem sortir-nos-en. Jo sempre els dic que quan tenia 25 anys ja m’havien fet fora de més empreses de les que ells havien conegut com a treballadors en tota la seva vida. I no perquè fos incompetent. Havia treballat de periodista musical, en una sala de concerts, de periodista literari i en un pàrquing… Jo [riu] vaig començar la meva trajectòria professional com a vigilant d’un pàrquing, o sigui que estava destinat a ser poeta o delinqüent.
Però quants anys tenies quan treballaves al pàrquing? Fa molts anys que fas de periodista…
Era una feina il·legal que em va proporcionar un ajuntament, no diré quin, quan tenia 15 anys.
Si no es pot treballar, als 15 anys!
Ja ho sé, ja ho sé, vaig començar molt malament! Però era molt bon estudiant. Això ho feia als estius, per guanyar uns duros, però després estudiava fort en un institut de Barcelona. I vaig triar estudiar humanitats, una cosa que també va ser molt controvertida a casa meva. Perquè gairebé tothom de la meva família és de la branca científica i jo estava obrint un camí desconegut que, de fet, no ha seguit ningú més.
“Incentivar la compra de llibres per Sant Jordi amb el descompte del 10% no fa cap favor a ningú”
La teva generació, i la meva, ha hagut de fet entendre als pares que ja no existeix la seguretat professional que volien per als fills. I ara possiblement ve la gran crisi, arran de l’aturada mundial de l’economia, que ja era molt fràgil. Això ens canviarà la perspectiva de tot i es reflectirà en la literatura, suposo.
Segur que afectarà properes novel·les. Ara és massa aviat. Però és evident quan quan s’escrigui sobre el 2020 això que ens està passant ha de sortir. No hi ha res tan diferent al que hem viscut prèviament com el que estem vivint aquestes setmanes. El confinament ens està transformant, encara no sé fins a quin punt. Jo l’altre dia feia una broma i deia que ens està convertint en meduses, en éssers invertebrats, perquè físicament ens estem atrofiant, anirem perdent els ossos, els músculs i el color i ens farem translúcids com les meduses.
I quina transformació social veus a venir?
Socialment, suposo que serem més desconfiats. Quan puguem sortir, no sé si estarem preparats per anar a grans concerts, envoltats d’una multitud, després d’haver-nos tingut tancats durant dos mesos o el temps que acabi sent, durant el qual ens han estat dient que l’altre és perillós, que és font de virus.
Home, la sensació és que ens morim de ganes de tornar a la normalitat…
Crec que tenim més ganes de sortir al carrer, a passejar, que no pas de tancar-nos amb centenars de persones per escoltar música en un concert. Això ens tornarà a posar en una situació de desconfiança respecte de l’altre, ningú ens pot assegurar que la persona del costat no està contagiada. Ara només anem al súper i ho fem amb guants. Jo no em poso mascareta perquè no en tinc, però si en tingués no sé si me la posaria…
Per què, t’hi rebel·les?
Bé, intento anar molt en compte, de no acostar-me a ningú i rentar-me quan arribo i fins i tot dutxar-me i posar la roba a la rentadora. Però m’inquieta molt tota la parafernàlia de la mascareta. Sé que en algunes situacions és necessari, però per sortir a tirar les escombraries em costa pensar que he d’anar amb mascareta. I m’inquieta veure gent que porta mascareta però mal posada, amb el nas fora o una mascareta que no aïlla bé. Em sembla absurd sortir amb una mascareta insuficient. Si no en tinc una de bona, intento sortir tan poc com puc i fer les gestions indispensables i guardant les distàncies. I després, totes les mesures d’higiene, perquè tinc un nen de deu mesos i em preocupa més que jo mateix.
“Quan puguem sortir, no sé si estarem preparats per anar a grans concerts, envoltats d’una multitud, després d’haver-nos tingut tancats durant dos mesos mentre ens deien que l’altre és perillós”
Quins efectes creus que tindrà sobre la cultura aquesta crisi i les seqüeles psicològiques, aquesta por a l’altre, que deixarà?
Em preocupa perquè la cultura viu en part d’aquesta exposició social, la música, el cinema en sales, l’art. I la literatura, en les presentacions de llibres. La cultura, tan basada en la socialització de l’experiència, no sé com aixecarà el cap. Ara mateix em costa pensar com podrà ser un Sant Jordi, a la data que es traslladi, en aquestes circumstàncies. La sortida haurà de ser gradual. I per Sant Jordi només a Barcelona ja s’ajunten 1.200.000 persones. És molt difícil que pugui trobar-se tanta gent al carrer d’aquí a dos mesos o dos mesos i mig. I em costa pensar en un concert d’una banda de rock amb 30.000 persones en un estadi. I les manifestacions? Catalunya és la terra de les manifestacions. Com serà l’Onze de Setembre del 2020?
El teu sector, el del llibre, fins a quin punt el veus fràgil com perquè un Sant Jordi fallit el deixi molt tocat?
La campanya de Sant Jordi, segons l’editorial, representa entre un 15% i un 30% de la facturació anual. Posem per cas que és un 20%, per posar el punt mig. Vol dir que es deixen de vendre un llibre de cada cinc. I no només es perd Sant Jordi. Si a Catalunya es venen uns 800.000 exemplars cada mes i ara es deixen de vendre durant dos mesos, són molts ingressos que es perden. Es calcula que aquest any s’haurà perdut entre un 30% i un 40% de vendes.
La setmana passada, Ramon Solsona reclamava en una entrevista en aquesta secció del Tot Barcelona que se suprimís el descompte que es fa per Sant Jordi.
El 10% de descompte és una xifra tan ridícula per al consumidor que hauríem de deixar de pensar-hi. Incentivar la compra de llibres per Sant Jordi amb aquest descompte no fa cap favor a ningú. Potser és una manera de mostrar el sector com a més dèbil del que és. Si has d’enllaminir els compradors amb un 10% de descompte, sembla que enviïs el missatge que de comprar llibres aquell dia i que la resta de l’any no cal. Crec que és un error plantejar-ho així. S’hauria de tendir a eliminar-lo, i sobretot aquest any.
“Vaig començar la meva trajectòria professional com a vigilant d’un pàrquing als 15 anys, o sigui que estava destinat a ser poeta o delinqüent”
Moltes llibreries de Barcelona s’han adherit al projecte llibreriesobertes.cat per intentar mantenir la clientela durant el confinament i no haver de tancar després. Les veus en perill?
Em fan patir moltes llibreries independents, petites. Igual que les editorials petites, van sorgir després de la crisi del 2008, de treballadors que havien perdut la feina i que es van reinventar amb aquests projectes d’autoocupació. Ara tot just recuperaven la inversió inicial i això les pot fer trontollar. Caldran ajudes públiques perquè puguin tenir una mica d’oxigen i recuperar-se tan bé com puguin quan tornin a aixecar la persiana.
Creus que hi haurà ajudes públiques en aquest àmbit?
Espero que sí. Aquesta crisi ha de servir per tornar a posar al centre del debat alguns dels valors de la socialdemocràcia i de projectes polítics que posen l’accent en la necessitat de la funció pública. S’està demostrant que determinades polítiques neoliberals, especialment en el camp de la sanitat, han fet molt de mal. I, si ens creiem que l’estat ha de tornar a protegir els ciutadans, la cultura també ha d’estar protegida. És el meu desig.
Però a part del desig, tens confiança?
Jo soc més pessimista que altra cosa. I per tant de confiança en tinc poca normalment i, en circumstàncies com les actuals, en tinc menys que mai. D’aquí a quatre dies començaran a assaltar supermercats. Pateixo per aquesta mena de coses. Tampoc soc apocalíptic. Però aquesta mena de crisis fan sortir la part més bona i altruista d’alguns i la part més negativa d’altra gent.
