Ramon Solsona: “S’ha de suprimir el descompte en la venda de llibres per Sant Jordi”

L'escriptor es pren una copa de DO Catalunya amb el Tot Barcelona des de casa seva, confinat | Assegura que consumeix vins catalans perquè el sector "s'ha espavilat molt"

Confinat a casa seva al barri de Sant Antoni –tot i que és originari de Gràcia–, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) porta prou bé les restriccions de moviment pel coronavirus, perquè la crisi l’ha enxampat concentrat escrivint la seva pròxima novel·la, de la qual no revela “res de res”. “Ni tan sols el meu editor sap de què va”, adverteix amb un somriure murri. Amb diversos premis al currículum –com ara el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana– i moltes obres a l’esquena –l’última de les quals la novel·la Disset pianos–, ningú el farà apartar-se d’aquesta posició. Ni ningú ho pretén. Conegut també per les nombroses col·laboracions que ha fet en mitjans de comunicació –escrits i audiovisuals–, moltes vegades lligades a l’anàlisi de l’ús de la llengua i del vocabulari, parlem amb ell del fenomen en què estem immersos, de què passarà amb el sector del llibre i també del sector del vi, del qual és un gran seguidor. Tot plegat via Skype, i així és com ens prenem amb ell una copa de DO Catalunya aquesta setmana, esperant poder-la compartir en persona ben aviat.    

La teva última novel·la, Disset pianos, inspirada en un fet real, parlava de l’experiència dolorosa d’una dona que perd el seu company i de com ho afronta. En definitiva, parlava de com s’afronta un fet inesperat que ens capgira la vida. Et veus escrivint una novel·la sobre la situació que estem vivint amb la pandèmia de coronavirus i el confinament?

Tot és novel·lable, les coses serioses i les coses banals. Fins i tot allò que sembla que no té substància, amb treball i talent pot tenir gruix literari. De tota manera, ara mateix diria que en principi no em veig portant a la literatura l’experiència que estem vivint, però no es pot dir mai, perquè justament Disset pianos és una novel·la que no tenia pensat escriure, se’m va interposar. No saps mai què passarà.

En principi no… Per què?

Cadascú viu el confinament com pot i com li sembla segons les seves circumstàncies. Per a mi, com que em vaig jubilar i pràcticament només em dedico a escriure, no és una situació molt nova haver-me de quedar tancat a casa escrivint. Sí que trobo a faltar sortir, caminar, relacionar-me, com tothom. Però estar-me a casa escrivint o rumiant, perquè tinc un història al cap que m’absorbeix molt, ho visc de manera tranquil·la.

Però els escriptors treballeu amb el que passa al vostre voltant, no només del que passa dins vostre…

L’escriptor, el creador en general, xucla del seu entorn i de dintre d’ell mateix. I per tant, certament tot el que passa, amb la gran comunicabilitat que tenim avui, et dona una gran quantitat d’estímuls que pots fer servir. O senzillament et fan un mapa de la naturalesa humana, per saber com reaccionem, quins sentiments tenim i com ens comuniquem en situacions difícils, no del tot extremes però molt difícils com les que vivim ara. He observat, per exemple, la diferència entre l’alegria amb què ho vam entomar al principi i com estem ara.

Alegria?

Al començament del confinament va haver-hi un esclat de les xarxes socials de dir encara que estiguis tancat tenim possibilitats de distreure’ns, de comunicar-nos, de fer activitats, de llegir, d’anar a museus sense sortir de casa. I al cap dels dies tot es desgasta. Jo he notat que després dels primers dies, de l’allau de missatges que t’arriben, vídeos, bromes… cada dia n’hi ha menys, i és normal.  Tot això va decaient i cada dia patim més per les persones que tenim al voltant, entrem en un període més seriot.

“S’hauria de suprimir el descompte del 10% de Sant Jordi. Els llibreters ho pensen però no s’hi atreveixen. I crec que ara és el moment”

Ens queden molts dies per davant. Tens la sensació que es complicarà el suportar això?

Socialment, això petarà per alguna banda. Sobretot en determinats microcosmos. Hi ha gent que viu en habitacions llogades. Estar confinat en un pis compartit amb gent on hi ha de tot i on potser ni tens dret a anar al menjador a mirar la tele o a passejar-te pel passadís… tot això és complicat. Imagina’t el que pot passar amb parelles mal avingudes. Hi ha gent, sobretot homes, acostumats a passar-se el dia fora de casa…Tot això provocarà unes tensions inevitables si la gent no es relaxa i s’acomoda a aquesta situació, que va per llarg.

Tu que vius a Sant Antoni, un dels barris més cèntrics de Barcelona i molt actius des del punt de vista veïnal, quin ambient hi veus?

Com toca, surto molt poc al carrer, per anar a comprar a la cantonada o per anar a llençar les escombraries. Però sí que he anat observant que cada dia hi veig menys gent. I crec que això deu ser general a la ciutat. Jo noc soc a les xarxes, no tinc ni Twitter, ni Facebook, ni Instragram perquè no vull. No vull estar lligat i sobretot no vull penedir-me mai d’haver penjat alguna cosa a Twitter [riu]. Per tant, no estic al corrent del que passa a la xarxa. De tota manera, pel que veig a la meva escala, hi ha un ambient positiu, amb ganes de dir que ens n’hem de sortir, que ens hem d’ajudar. He vist notes a la meva escala i a la de la meva mare, que té 99 anys, de gent oferint-se a ajudar la gent gran. Sempre hi ha gent que treu la capacitat d’ajudar i de ser solidari, i de moment observo més això que no pas el contrari. Encara no he sentit crits ni recriminacions.

Ens trobarem gent del nostre entorn que ens decep i d’altra que no coneixíem que ens sorprendrà positivament, com passa al teu Disset pianos?

La vida és una cap de sorpreses. Quan vaig escriure Disset pianos em vaig plantejar això perquè partia d’un cas real, d’una persona que estava passant un dol i descobria que es posaven a la seva disposició persones que no coneixia de res i que l’ajudaven. Per això en la novel·la es va formant un petit cercle de suport i això compensa la patacada, perquè la vida et posa en el camí persones que et donen la mà. Doncs exactament això està passant ara, hi ha gent molt generosa. Jo tinc una filla ginecòloga que de moment no està treballant en l’àmbit del coronavirus, però s’ha ofert al Clínic i aviat s’hi incorporarà. Jo, com a pare, pateixo, perquè vull el millor per a la seva salut. Però també em sento orgullós de veure que els que poden fan aquest pas, amb el risc d’exposar-se a una malaltia, el fan. I és una generositat molt estesa, aquests aplaudiments que fem a les vuit del vespre, per exemple, ens surten del cor. Ens estem posant a prova tots plegats, és una prova col·lectiva inèdita.

I traurem bona nota?    

Soc bastant optimista respecte de la ciència, que està buscant el tractament i la vacuna per a aquesta malaltia, crec que els professionals de la medicina ens salvaran i en sortirem reforçats. Però soc una mica pessimista respecte de la possibilitat que les lliçons sociopolítiques i econòmiques siguin les que m’agradaria. Perquè hi ha coses que s’estan posant de relleu, com per exemple que anar tancant plantes d’hospital i anar fent retallades en el sistema sanitari passa factura. Per tant, no sé si quan passi tot això i amb la crisi econòmica que ens vindrà a sobre les lliçons s’hauran après i s’hauran aplicat correctament. Respecte d’això ja no soc tan optimista. Respecte de la bondat i la generositat de les persones, sí. Respecte dels sistemes de govern, no.

“El coronavirus coincideix amb el virus de la corona. Sembla fet expressament i el joc de paraules és inevitable!”

Ho dius per les tensions polítiques d’aquests dies? De l’Ajuntament a la Generalitat, de la Generalitat al govern espanyol, del govern espanyol a la Generalitat…?

Tot això em cansa molt. Molt. Molt. Trobo a faltar lideratge. No hi ha ningú, de cap banda ni de cap color polític, que sigui un líder, que tingui carisma i capacitat d’empenta. Que digui per on hem d’anar encara que les coses vagin malament, com un Churchill en l’època de la II Guerra Mundial, que els deia ‘ens estan bombardejant però ens en sortirem’ i el creien… i no n’hi ha prou de dir-ho, hi ha gent que té capacitat de convicció i n’hi ha que no. No dubto de la bona fe de ministres i consellers que estan donant la cara. No dubto de la seva bona fe ni de la seva competència. Però allò de dir, aquí hi ha un líder, algú que es fa escoltar, que arrossega… ho trobo a faltar molt, perquè ara mateix ho necessitem molt. L’altre dia, Pedro Sánchez va fer un sermó inacabable i no va dir res. Això té algun sentit, serveix d’alguna cosa? Si en cinc minuts no ets capaç de dir quatre coses d’aquelles que t’arriben a dins, deixa-ho córrer, no ens fumis aquestes tabarres!

En algunes ocasions has manifestat la teva preocupació per la divisió dins de l’estament polític de l’independentisme. Aquests dies ho veus igual, o fan més pinya?

Mira, una pinyeta en tot cas… El que està passant des del 2017 em recorda molt la situació de la Guerra Civil, dels que deien ‘hem de fer la revolució’ i els que deien ‘primer hem de guanyar la guerra’. I també hi ha la visió de l’interior i de l’exterior, l’exili. Són confrontacions amb una comparança històrica molt clara. No tinc motius per pensar que això es corregirà en breu. I pot haver-hi una patacada electoral tan forta que obligui a replantejar les coses.

Però sí que estan bastant alineats aquests dies els dos partits del Govern, que es queixen de l’actitud recentralitzadora del govern espanyol amb la crisi sanitària.

Jo vaig sentir el primer discurs de Pedro Sánchez i només li va faltar dir una cosa: ‘estat d’excepció’. Això de dir ‘la sanitat la dirigeixo jo, la policia la dirigiré jo’… amb aquells militars allà que no sé què hi pinten. Tinc la sensació que se’ns va imposar un estat d’excepció sense dir-ho. Els que tenim una certa edat recordem perfectament què era. L’ànima castellana d’Espanya ha tret l’ordeno y mando, que és una cosa que els surt amb naturalitat, i ara que han tingut una excusa, doncs ordeno y mando, i ens han fet un estat d’excepció.

“Soc optimista respecte de la bondat i la generositat de les persones. Respecte dels sistemes de govern, no”

Aquests dies té molt protagonisme la música, tant com a la teva Disset pianos. Els responsables polítics lloen molt les iniciatives en aquest sentit a la xarxa. Creus que això implicarà un canvi en les polítiques culturals després de confinament?

La música la necessitem. Sense música no es pot viure. Com que som a l’Any Beethoven, per tot arreu, a YouTube mateix, trobes simfonies o concerts seus i et deixen nou. La funció de la música és extraordinària. I som un país amb un nivell musical més aviat bo, perquè hi ha gent molt bona, però en canvi la realitat de l’ensenyament de la música i dels professionals de la música és molt penosa. Els costa molt aixecar el cap. I ja no diguem els recintes, els auditoris, els bars o petits locals que intenten fer música en directe tenen una situació molt difícil, dintre del marc dels pressupostos de l’estat espanyol i de Catalunya, en què la cultura sempre és el parent pobre.

Creus que això pot canviar ara? Estan dient que…

Ha, ha, ha! Noooooooooooo!

Però estan remarcant que la cultura és molt important. L’altre dia l’alcaldessa, Ada Colau, va demanar que l’IVA cultural es redueixi al 0% aquest any i va dir que la cultura és un sector bàsic i essencial, que no és prescindible en una societat democràtica madura. Ho va dir literalment.

Sí, sí! Però Barcelona, que està tan degradada en part també per culpa del turisme, no ha sabut generar un turisme cultural tenint els atractius culturals que té, que inclou la música. Sembla que ens venem d’una manera molt barata i els gestors públics no saben aprofitar el potencial que té la ciutat. No confio que això canviï res.

Un altre efecte col·lateral del confinament és que han desaparegut de cop tots els actes de suport als presos polítics i els exiliats que es feien a la ciutat, des de feia dos anys i amb constància, a banda del cas concret i més famós de la Meridiana. Això tornarà?

Jo no estic d’acord amb la protesta de la Meridiana. És un acte de suport que té una línia d’actuació que no comparteixo en absolut. Però en canvi he participat moltes vegades en trobades que es fan en alguns barris diàriament i d’altres que són un dia a la setmana. I són admirables. En lloc d’haver-hi discursos de retret i de venjança, són d’una altíssima qualitat cultural. Es canten cançons, es llegeixen poemes, i tenen un gran contingut emocional. Sempre he pensat que tant de bo a Madrid algú que tingués capacitat de jutjar la situació s’adonés de com hi ha una resposta molt cívica, d’alt nivell. I això no crec que desaparegui per la necessitat de no concentrar-nos durant unes setmanes. Serà un parèntesi.

Sant Jordi és el gran esdeveniment cultural que sí que ja se sap que no es podrà fer quan tocaria per la crisi del coronavirus. Fins on arribarà el daltabaix?

Bé, jo soc escriptor i no futuròleg. Però crec que serà un Sant Jordi desgraciat inevitablement. L’apedaçarem com puguem. Segurament tots hi posarem la millor voluntat per tirar endavant un Sant Jordi simulat. Però serà excepcional i serà pobre. Es tracta que tots ho dissimulem una mica i ens animem per reivindicar-lo.

No creus que serà rebut amb moltes ganes si es fa a l’estiu, després de tanta contenció?

No ho sé. Jo desitjo el millor per als llibreters. Per damunt de tot. Sant Jordi és el gran dia dels llibreters, que necessiten fer calaix, perquè ser llibreter és com una bogeria insensata. La persona que s’hi vol dedicar sap que no es guanyarà la vida per comprar-se un xalet a la Costa Brava. El llibreter és un servidor públic, un gran aliat de la cultura i dels escriptors, i els desitjo que doblessin les vendes d’un altre Sant Jordi, però de moment no ho veig clar.

És massa dependent de Sant Jordi el sector del llibre?

Segurament sí. De totes maneres, s’està consolidant una mena de segon Sant Jordi que és la Setmana del Llibre en Català, al setembre, que s’aprofita com a rampa de llançament de llibres de la tardor i això arriba fins Nadal. Ara hi ha tres dates clau, Sant Jordi, la Setmana del Llibre, que els últims anys ha sigut una eclosió, i Nadal. Els llibres que es mouen arran de la Setmana del Llibre arriben fins a Nadal. O sigui que hi ha unes alternatives que ajuden els llibreters a fer que Sant Jordi no sigui l’únic dia. Però continua sent, segur, el dia fort de vendes. El cas és que, si parles amb els llibreters en confiança, tots et diuen que estan en contra del descompte de Sant Jordi, que no pot ser que el dia que hi hagi més demanda i més venda es faci descompte. Ningú s’atreveix a trencar aquesta tradició, però s’hauria de suprimir el descompte del 10% de Sant Jordi, perquè la gent compra igual.

Hi ha establiments o cadenes que ofereixen el descompte tota la setmana de Sant Jordi…

Doncs no crec que hi hagi gaire gent que compri llibres per Sant Jordi pel descompte. D’un llibre que val 20 euros, per 2 euros t’esperaràs? Si és un dia de festa i és com si anessis a fer un vermut… S’hauria de suprimir. 

Però no seria molt impopular?

Per això ningú s’atreveix a fer-ho. Però ara seria un bon moment. Dir que com que hi ha hagut una situació de crisi molt forta, almenys aquest any no hi ha descompte. I un cop ho has fet un cop ja ho pots repetir. Seria un bon moment.

“En aquests moments, trobo a faltar lideratge. No hi ha ningú, de cap banda ni de cap color polític, que sigui un líder, que tingui carisma i capacitat d’empenta”

Tu que sovint comentes els usos lingüístics i de vocabulari, quina creus que serà la paraula que definirà el moment que estem vivint, a part de l’òbvia ‘coronavirus’?

Jo crec que la paraula confinament ha agafat una extensió inusitada, i segurament hi ha gent que no la coneixia i ara la fa servir tothora. Una altra és pandèmia. A vegades, paraules molt tècniques per algun motiu acaben passant al llenguatge comú. Un cas claríssim va ser la paraula ‘tsunami’. Arran del tsunami d’Indonèsia va quedar incorporada automàticament i des d’aleshores, cada vegada que hi ha una situació social de sacsejada ja es parla de tsunami, i abans aquesta paraula només la feien servir els experts en terratrèmols. Coronavirus també és una paraula especial. Perquè els científics ens diuen que això és un coronavirus, el SARS-CoV-2, un terme que anirà a parar a la galleda de les escombraries, no ens en recordarem més. Però coronavirus la recordarem molt de temps.

Molt de temps, però no sempre…

És que el llenguatge, avui més que mai, està sotmès a unes oscil·lacions efímeres. Quan es posa de moda una expressió, per una pel·lícula, per un anunci, per una realitat econòmica o social, té una flamarada que quan més intensa és, és més fugaç. Per exemple, fa uns anys fer un full monty es va posar de moda. Semblava que era per sempre. I en realitat al cap de quatre dies ja ens sona com una cosa del segle XIX. Hi ha paraules que tenen una actualitat exacerbada i es cremen molt de pressa.

I això passarà ara? Perquè això és bastant més transcendent que una pel·lícula…

No et pensis. A veure, confinament i pandèmia no deixen de ser paraules que no són exclusives d’ara. Coronavirus, sí. Però mira què va passar amb el chapapote. Era una paraula que no sabíem, però de cop i volta hi va haver una realitat que posa de moda chapapote. Però ara, un jove de vint anys encara sap què és el chapapote? Són paraules que tenen una efervescència que després s’esbrava. I aquesta vegada també pot passar.

Ara sembla impossible que puguin desaparèixer aquestes paraules de les nostres vides…

Sí, però l’actualitat social, i amb les xarxes encara més, demanda llenguatge nou sempre. Si no fas servir el llenguatge punta, has quedat endarrerit. I per tant això quedarà obsolet en quatre dies.

Quin joc de paraules interessant trobes en aquest fenomen?

N’hi ha un que em surt al pas cada dia, que és que el coronavirus coincideix amb el virus de la corona. Sembla fet expressament i és inevitable!

Nou comentari