“El nostre poble ha deixat de ser-ho per sempre”. El fotògraf i historiador Xavier de la Cruz resumeix com ningú el sentiment de Sant Andreu, que encara plora l’adeu definitiu del bar Versalles. Era un emblema. Ubicat al nucli antic des de 1915, el Versalles havia canviat darrerament de mans, però aconseguia mantenir amb vida un llegat centenari. Ja no hi és. Els deutes i sobretot la impossibilitat d’assumir un lloguer desorbitat –uns 10.000 euros mensuals– fan que l’establiment sigui història. En Xavier, que el defineix com a “part de la memòria sentimental més antiga” del barri, se suma a altres veus com la del també historiador Pau Vinyes, que retrata el Versalles “autèntic” –el d’anys ençà– com un símbol de l'”essència de poble”, essència que ara agonitza a Sant Andreu.
El cas del Versalles exemplifica una realitat tossuda a Barcelona. “No sé si són els signes dels temps o una mala gestió municipal, però a Sant Andreu i a Barcelona passa el mateix, l’essència s’està perdent”, insisteix Pau Vinyes, que lamenta la pèrdua “del gran patrimoni que tenim”. En tot cas, la realitat no ha sorprès una gran part de la parròquia andreuenca, que lamenta la deriva que havia agafat el Versalles els últims anys. “Sap greu, però la gestió ha estat nefasta. Havia desconnectat del poble, havia perdut l’essència per convertir-se en un bar més de Barcelona”, etziba l’historiador, que cita l’últim Sant Jordi, en què el bar va abaixar la persiana, com a exemple d’aquest distanciament. El TOT Barcelona no ha aconseguit parlar amb la propietat del Versalles, malgrat intentar-ho diverses vegades.
Entre els veterans de Sant Andreu, que encara recorden el llegat de la família Heredero, que s’hi va estar set dècades rere el taulell, s’ha instal·lat un optimisme caut a l’hora de parlar del futur. Pau Vinyes entén “el tema del lloguer”, però insisteix en les particularitats del Versalles i avisa a futurs emprenedors que caldrà reconnectar-lo a Sant Andreu “si volen que funcioni”. L’historiador recorda que altres bars com el Colombia, l’Andreuenc o el Marilyn –tots tres a Sant Andreu– han sabut mantenir-se o créixer a partir d’una mena de militància andreuenca. El que sembla clar, independent de l’estratègia a seguir, és que l’arrelament d’aquests negocis al territori és clau. I casos que ho demostren n’hi ha a palades; més enllà de Sant Andreu, el bar Quimet a Horta o el celler Borrell de Sant Antoni, que ha renascut de les cendres aquests darrers anys, en són exemple.
Canvi de paradigma entre els emblemàtics
El president de la Fundació Barcelona Comerç i de l’Eix Sant Andreu, Pròsper Puig, opina que el tancament del Versalles suposa la “pèrdua d’un referent” per al comerç del barri. Ara bé, no es tracta de cap “anecdòtic” sinó més aviat un “símbol” que exemplifica el que està passant a Barcelona. Des de l’entitat que ell mateix presideix detallen que un percentatge “molt alt” dels seus comerços estan de lloguer i que, en aquest context, hi ha contractes que “fan inviables els negocis” perquè “estan per sobre del benefici que un pot gestionar”. A més, en alguns casos es treballa un producte “que ja no casa amb la demanda”. La fundació comercial reconeix que alguns propietaris –sovint corresponen a negocis familiars de més de dues o tres generacions– s’ho repensen perquè “potser guanyarien més llogant el local que aguantant un tipus de negoci que pot ser obsolet”.
Ara bé, el preu del lloguer és un element més de la “tempesta perfecta” que provoca que molts negocis hagin de tancar. Des de Barcelona Comerç creuen que alguns emblemàtics ja desapareguts també han patit una manca de relleu generacional o un canvi en la professionalitat de la gent que atén el públic. “Molts d’aquests negocis han funcionat perquè darrere hi havia persones que s’hi han aplicat en cos i ànima, persones que han fet del seu negoci el motiu principal de vida. El Versalles, per exemple, no era només el Versalles, era el Versalles del Pere Heredero. I ara això ja és impensable. No podem viure amb nostàlgia, volent negocis com els del segle XX, perquè ja no els tindrem”, remata Pròsper Puig.
El nou model de consum també colla
“No viure de la nostàlgia”. Les declaracions de Puig no s’entenen des de la resignació sinó des d’una anàlisi realista de la situació. Certament, consumir en un comerç emblemàtic és un acte de militància pràcticament inexistent en la societat actual. El professor de Psicologia del Consum de la UAB Albert Vinyals explica en conversa amb el TOT Barcelona que les noves generacions “han crescut –i s’hi han acostumat– al baix cost”, la qual cosa fa que el sentimentalisme dels joves amb aquests negocis de proximitat sigui menor.
La crisi econòmica del 2008, apunta l’expert, va obrir la porta a “les multinacionals de baix cost”, fet que explicaria que tota una generació hagi crescut desarrelada al comerç de barri. Un fet que s’ha “agreujat” amb la pandèmia de la covid-19: “Contrasta el replantejament de la societat del consum, gent que marxava a la natura, amb l’auge de les plataformes digitals. El ciutadà comença a consumir cada cop més a internet, ara comprem a Amazon”, detalla Vinyals, que veu aquesta eclosió com l'”última estocada” al comerç emblemàtic. “Abans hi havia Zaras i Starbucks però no grans ferreteries, per exemple. Ara això també ho pots comprar en línia”.
El professor, també autor del llibre El consumidor tarat, remarca que el petit comerç no només pateix els efectes d’un canvi en el model de consum, sinó també un canvi sociològic. “La joventut té més estudis, i molta gent no es vol dedicar a aquest sector. Hi ha fins i tot comerços que els surten els números, però que tanquen perquè no troben personal, ni qualificat ni no qualificat”, detalla Vinyals. De les paraules de l’expert se’n desprèn una nova realitat: no és només que les noves generacions ni compren ni volen agafar el relleu d’aquests negocis, sinó que cada cop hi ha menys persones amb ganes de treballar al sector.
El marge dels emblemàtics
La situació és més aviat gris, però el sector es resisteix a parlar d’escac i mat. Perquè hi ha exemples d’èxit que donen marge a l’esperança. Si els comerciants citen l’exemple del bar Borrell –ha renascut al Poble-sec de la mà d’uns nous socis–, Vinyals exposa el cas del Marsella, que l’Ajuntament ha salvat assegurant-li un lloguer assequible durant cinc anys. El professor creu que l’única manera de mantenir aquests negocis és amb “mesures proteccionistes” que els permetin competir amb les grans empreses. En aquest sentit, l’expert veu incongruent que es protegeixi macro indústries com la de l’automòbil i, en canvi, que es vegi “impensable” mesures que salven establiments històrics o de proximitat, que, paradoxalment, “donen vida” als carrers menys populars.
L’altra opció, que el gremi assegura que ja s’està implantant a Barcelona, és l’arribada de nous inversors que creuen en aquest model. “L’ideal seria que continués la mateixa família, però si no hi ha relleu, què fem, el deixem morir?”. El Borrell, insisteix Pròsper Puig, és un “referent” de “com salvar un emblemàtic”. La patronal del petit comerç creu que l’aparició d’aquests inversionistes és “el mal millor” i que s’ha d’apostar –comerciants i societat– per “desenvolupar una activitat econòmica que generi beneficis”. En aquest sentit, els comerciants demanen a l’Ajuntament de Barcelona que exerceixi un paper de mediació i d’assessorament que ajudi a fer sostenibles aquests negocis. Perquè per molt que vulguem històries romàtiques, la realitat diu que “qui obre avui un negoci és per treure’n benefici”.
