A tocar del nou Mercat de Sant Andreu hi ha la seu de l’Eix Comercial de Sant Andreu, un dels més actius de la Fundació Barcelona Comerç, entitat que agrupa més de 5.000 comerços associats i amb un àmbit d’acció de més de 25.000 establiments. El TOT Barcelona seu amb Pròsper Puig, mític carnisser del barri andreuenc, que és ara el nou representant dels comerciants de Barcelona.
Puig assumeix la presidència després de confirmar-se la marxa del fins ara president, Salvador Vendrell, que ha passat a ser la cara visible del Gremi de Restauració. Tots dos sectors han estat implicats en les darreres polèmiques de la ciutat. L’última, amb el Pla d’Usos de l’Eixample. Un tema espinós amb final feliç pels comerciants i que ha dividit el govern municipal. De reptes, però, els comerciants encara en tenen més.
Fa uns quants mesos que els comerciants estan en boca de tothom. Sobretot dels polítics. Com ho viu el sector?
La veritat? Tenim ganes que passin les eleccions municipals perquè tothom està molt nerviós. Ho parlava amb Jaume Collboni; no pot ser que els partits polítics pressionin tant la societat civil. Amb el Pla d’Usos de l’Eixample s’ha vist. Impliquen les entitats en el debat polític quan cadascuna té els seus interessos i no és la seva feina. Els processos participatius estan bé, però fins a cert límit.
Hi ha qui es queixa que l’Ajuntament de Barcelona no fa prou processos participatius i d’escolta activa.
Perquè els processos participatius estan contaminats d’entrada. En el fons, no ho són. L’Ajuntament va als interessats en funció d’allò que es vol aprovar. Però si t’hi fixes, la majoria de la població no en té ni idea.
Ens ha citat a la seu de l’EIx Sant Andreu. Just al costat hi ha una botiga amb una liquidació per jubilació. Sembla una constant. Què passarà amb aquests establiments?
Que tancaran. Crec que hi ha comerços que sí que subsisteixen, com bonament poden, però el futur és negre. Sobreviurà el comerç que tingui veïns amb rendes altes. Si té diners per gastar al nostre comerç, el comerç sobreviurà. I això, sense tenir en compte els lloguers, que esperem que facin viables les empreses.
Hi ha molts comerciants que no poden pagar el seu lloguer a Barcelona?
Comença a haver-ne. S’ha d’entendre el context. En els darrers tres anys ens ha passat de tot: venim d’una pandèmia, hi ha una recaiguda el Nadal de l’any 2021, quan semblava que ens començàvem a recuperar. Després arriba la inflació, la guerra i l’augment del preu de l’energia. És un tsunami que s’emportarà molta gent. Hi ha un context complicat, veurem com evoluciona el 2023.
Amb el que diu, sembla que el comerç de Barcelona està a l’UCI.
No! Hi ha alguns comerciants a l’UCI, però el comerç en general no. El Nadal ha estat bo. Però és clar, si arrossegues una situació complicada arriba un moment que et mors. I molts han patit. A més, Barcelona té un sistema de mobilitat complicat i, per tant, la gent no es desplaça per comprar. La majoria del petit comerç viurem del nostre veí i dependrem de la seva renda.
Comerciants de Sant Antoni explicaven fa uns dies que els està canviant la clientela. Que veïns de tota la vida havien marxat i ara vivien d’estrangers.
Barcelona és multicèntrica i potser hi ha zones, com Sant Antoni, que acaben sent llocs turístics. Però la ciutat és molt diversa i això no passa arreu. El que està clar, això sí, és que Barcelona s’està encarint i serà un luxe més aviat que tard. Com a totes les grans ciutats del món. Canviarà la clientela i, per tant, també canviarà l’oferta.
Passa el mateix amb els establiments emblemàtics: si sempre han venut una cosa i ja no es ven, possiblement desapareixerà. És possible que si l’oferta no és l’adequada salvem el valor patrimonial de l’immoble però l’oferta comercial sigui una altra.
Què vol dir? Que els negocis més emblemàtics estan condemnats a canviar o desaparèixer?
Sí, clar, evidentment. Si la teva oferta és acceptada pel consumidor, perfecte. Però si no, has de canviar. Ens posem les mans al cap i ens lamentem perquè tanquen locals emblemàtics, però quanta gent hi comprava? L’acte de compra és un acte polític. Això sí que determina quines societats vols. Si vols mantenir locals i negocis mítics, però no vas comprar-hi mai, l’amo haurà d’espavilar-se per sobreviure. I potser tancar, clar.
Ho diu resignat, sembla.
Resignació no, és una realitat. I no podem estar d’esquenes a aquesta realitat. No n’hi ha prou a mantenir un negoci perquè vinguin turistes a visitar-te. Si aconsegueixes pagar una entrada… Però això, si s’assoleix, serà en una o dues botigues a tota la ciutat. Si volem salvar-les, s’ha de comprar.
Parlem d’alguns temes espinosos d’aquests dies: L’Ajuntament ha incorporat el Pla d’Usos a l’Eixample i es manté la limitació de llicències a nous bars i restaurants. N’estan satisfets, els comerciants?
Sí. Tenim cinc eixos implicats en aquesta zona i estem contents perquè s’han complert totes les nostres peticions. I s’ha assolit amb una amplíssima majoria tant al govern municipals com a l’oposició.
Hi ha guerra entre comerciants i restauradors?
Jo més aviat diria que la guerra és entre veïns i restauradors. Jo penso que un pla d’usos, si està ben fet, el que fa és endreçar, no prohibir. Ningú vol Enric Granados i, per tant, s’han pres decisions per no arribar a aquest punt. Però el comerciant no té cap problema amb els restauradors.
Nosaltres tenim molts socis restauradors. L’últim president de Barcelona Comerç, Salva Vendrell, ara és el president del Gremi de Restauradors. Evidentment, si ells o nosaltres ens sentim perjudicats en alguna cosa, haurem de seure i parlar-ho. I no hi haurà problema, perquè arribarem a acords segur.
Però amb el pla d’usos, per exemple, vostès i els restauradors idees completament oposades.
Aquí jo penso que estan equivocats. És bo que la majoria de comerç acabi en mans de la restauració? Jo crec que no. Hi ha d’haver de tot. És evidentment que no pensem en tot igual. Per exemple, ells voldrien que tots els locals de degustació fossin considerats restaurants, però hi ha una ordenança que permet fer-ho als comerços. Però són matisos i no hi haurà cap trencament amb la restauració.
Un altre punt espinós: Barcelona ara també permet obrir els comerços en diumenge. Això beneficia o perjudica el petit comerç?
Beneficiar, no beneficia gens. Perjudicar? Potser tampoc. Els que haurien de fer una anàlisi són els que van pressionar per obrir diumenges, perquè si al final resulta que només ho fan grans superfícies, centres comercials i botigues de luxe… Qui està fent negoci, aquí? I després, en l’àmbit laboral, si la gent treballa tindrà més ingressos i podrà gastar. Però realment s’han fet més contractes? Hem dit als sindicats que estiguin atents.
El que està clar és que nosaltres vam fer un gran esforç per arribar a un acord perquè pensàvem que, en aquell moment, era bo per la ciutat. Si ho féssim avui, no sé si arribaríem a aquests acords.
S’ha perdut més que s’ha guanyat?
Sí, no calia fer dues corones d’obertura. Si el negoci se centra a la Rambla, passeig de Gràcia i la plaça de Catalunya, obrint allà és suficient.
Però ja no es pot tirar enrere. Això està firmat per quatre anys.
I a més, hi ha una llei del Constitucional que diu que només es pot canviar si s’arriba a un consens. I no sé si la resta està pel consens. Diria que no massa.
Barcelona ha aconseguit impulsar la ‘capitalitat europea del comerç de proximitat’. Per què era tan important?
És un reconeixement a una realitat, a la microempresa i a l’autònom. Hi ha molts projectes aturats per falta de finançament i la capitalitat pot donar un impuls a coses que tenim pensades i que no s’han pogut fer. Per exemple, cal que el comerciant es cregui que és una empresa, malgrat que només la formi ell.
La capitalitat també ens pot ajudar a exportar el comerç català. Barcelona és de les poques ciutats que en 15 minuts pots tenir de tot. I després està la digitalització. És vital. A vegades se’ns omple la boca parlant de venda online, però hi ha empreses que no tenen ni un telèfon o una tauleta. És un modest primer pas, però per aquí es comença.
Són accions que, més que per créixer, semblen necessàries per salvar el petit comerç.
Clar! El nostre fort és la presencialitat. De vegades volem adoptar formats amb els quals no podem competir amb les empreses grans. No es pot competir amb Amazon o el model Ikea. Per això ens hem de focalitzar en el servei, el producte, l’acompanyament. I cal millorar tot això.
Als passadissos del Parlament Europeu pràcticament tothom donava per fet que Barcelona seria la primera. Però també es vol comptar amb l’oficina tècnica, que serviria per tenir aquí la seu permanent del projecte. S’ha parlat ja d’això amb Europa?
Això és més complicat. Penso que tenir-la aquí pot ajudar a les següents ciutats que siguin capital. Hem impulsat nosaltres el projecte i sabem què volem. Però una oficina permanent no és fàcil. Ens van dir, però, que l’Estat és dels pocs territoris europeus que té dues oficines oficials, una a Barcelona. Això ens pot ajudar.
A Estrasburg, molts polítics es volien fer la foto amb vostès. I de partits molt diferents. Aquest gran suport és perquè venen eleccions o hi és sempre?
Pot ser que tothom vulgui posar-se la medalla perquè venen eleccions. Però també està clar que el nostre producte és indiscutible. Tots saben que de la importància del comerç de proximitat per a la nostra societat.
Però hi ha partits que es fan la foto amb els petits comerciants i després no estan d’acord amb impulsar la taxa Amazon. És compatible?
Depèn. Si el teu pensament és molt neoliberal, potser sí. Pots estar a favor del comerç petit que se’n surti per si sol. Jo penso que necessitem regulacions per jugar tots les mateixes cartes. Amb la taxa Amazon només demanem equitat fiscal: no pot ser que nosaltres paguem tots els impostos que paguem i ells tributin fora. Si tu demanes una terrassa oi que pagues? Doncs si tu fas un ús de la ciutat, també és normal que paguis. Crec que s’ha d’ajudar a preservar el nostre model. Amb la pandèmia s’ha vist que qui té petit comerç al costat de casa, tenia millor qualitat de vida.
Per tant, si es manté el comerç de proximitat, Barcelona tindrà millor qualitat de vida.
I tant! El comerç acompanya els nens, la gent gran, fa que els carrers estiguin més il·luminats, siguin més segurs… I més nosaltres, que som una ciutat mediterrània. La gent fa molta vida al carrer. Preguntis a qui preguntis, tothom pensa que el comerç és un tresor que cal preservar.
