El dia de l’entrevista, un dia normal en la vida de la vicepresidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca (Barcelona, 1969) porta un vestit curt de punt, una jaqueta amb cremallera –amb el llaç groc de suport als presos–, uns leggins negres i botes fins al turmell. Al coll, un collaret format per un senzill cordó de cuir d’on penja una estelada de metall. Per dir-ho de manera simple, està més a prop de la imatge d’una militant de la CUP que del que es podia trobar a la Cambra –amb sales cobertes de fusta fosca i quadres amb clarobscurs– fins fa uns mesos. Ella assegura que es vesteix com li resulta còmode, però que no té “cap intenció de fer-ne bandera”, que no ha fet “cap jurament contra els vestits jaqueta”. I que del món tecnològic d’on ve –és enginyera i té una empresa que desenvolupa projectes per a satèl·lits, isardSAT, 32 treballadors– la dictadura del vestit i corbata fa temps que ha desaparegut.
La imatge és el menys important, però Mònica Roca, que a partir de l’estiu del 2021 serà la presidenta la Cambra en substitució de Joan Canadell perquè Eines de País va partir el mandat en dues parts, representa molts canvis junts. Dona, propietària d’una pime tecnològica, independentista, no vinculada a les velles regles en cap aspecte. Tota una revolució, encara que ella vol que sigui una revolució tranquil·la, sense estridències.
Fa gairebé nou mesos que és vicepresidenta de la Cambra. Què ha descobert, del món empresarial, de la Cambra i de les reaccions que provoca. El que s’imaginava o molt més?
Molt més!
Però la seva candidatura ja advertia que sabia que s’enfrontava al món de l’Íbex-35…
Sí. Però d’entrada jo pràcticament no sabia res de la Cambra per dins. Sabia què era la Cambra perquè hi havia estat involucrada amb l’Anna Mercadé [directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia] per fer ponències sobre ciència i dona. Però no et fas la idea del que representa la Cambra fins que hi ets. No sabia que hi ha més de 100 treballadors ni el potencial bestial que té. I efectivament, he vist que l’entramat de l’íbex 35 s’escampa més del que havia pogut imaginar, arriba a tot arreu.
S’imaginaven que s’arribaria al grau d’enfrontament que hi ha amb les patronals?
En absolut. I ens sap molt de greu això. És un disgust perquè en cap moment hem pretès enfrontar-nos-hi, tenim el mateix públic i treballem amb el mateix objectiu. Hi ha una diferència molt gran entre les patronals i la Cambra, que és que nosaltres representem tot l’ecosistema empresarial. De fet l’altre dia fins i tot ens plantejàvem si al ple a més de tenir-hi les patronals hauríem de tenir-hi els sindicats. Vull dir que les patronals són com un sindicat d’empresaris súper valuós, però nosaltres ens votin o no ens votin hem de seguir defensant els empresaris que no pertanyen a cap patronal. Crec que la lectura que estan fent del fet que demanem més representativitat, que no va en detriment de la seva, no és correcta. I nosaltres ens hem d’esforçar per continuar explicant que venim a sumar. Llegir-ho com ho estan llegint és ser curt de mires.
“Si vols canviar una inèrcia has d’aplicar-hi una força, perquè si no, allò segueix rodant de la mateixa manera. Per això calen les quotes”
Els sorprèn especialment la posició de Pimec? Més que la de Foment?
Sí, perquè amb Foment sabem que tenim objectius lleugerament diferents. Nosaltres defensem més la petita empresa i ells la gran empresa. És a dir, les defensem totes, però estem fent un esforç per les pimes perquè no estaven prou defensades, i la Cambra prenia decisions es prenien que convenien a un conjunt d’empreses que no era el majoritari. Nosaltres volem anivellar-ho. I ja ens imaginàvem que no seria el punt de vista de Foment. Però no ens esperàvem aquesta confrontació amb Pimec. Suposo que com que som més a prop s’han sentit més ferits o més desbancats, no ho sé.
El cas és que han arribat fins i tot a presentar al·legacions a la Generalitat contra la proposta de llei de cambres que han impulsat a través del Consell de Cambres.
No sé quin problema hi veuen, perquè d’aquesta llei n’hem parlat al ple. I hem explicat la diferència entre una patronal i la Cambra. I per deixar clar que, en la proposta de llei de cambres, una de les coses que ells criticaven, que és nosaltres ens fèiem dir actors socials, no és certa, perquè sempre ens referim a les cambres com a actors econòmics, no socials. Això és un malentès. No pretenem nosaltres trepitjar cap terreny que no ens toqui. Ara el govern ha de decidir què fa amb la llei, però estem molt tranquils perquè tot el que hem fet ha passat per advocats i ho hem fem d’acord amb la llei de cambres espanyola, que és la que ens regeix ara mateix, vulguem o no vulguem.
Una de les coses que van dir al principi és que un objectiu que teníeu era eliminar els seients de pagament.
Doncs mira si hem sigut prudents que això encara no és en la proposta de llei de cambres que hem fet. I això que la llei espanyola ho permetria, perquè parla d’un màxim de seients de pagament però no d’un mínim. Però amb la proposta per a la llei que hem presentat a la Generalitat, que és la nostra administració, tutelar, no abordem cap tema de governança. Només hi ha un preàmbul i un llistat de funcions. De moment volem establir un marc, l’esperit del que volem fer com a Cambra.
Si un dels seus objectius era fer que la Cambra servís més a les pimes, que han aconseguit fins ara en aquest sentit?
D’entrada, estan molt més ben representades al ple. Perquè el 99,6% de les empreses a Catalunya són pimes, tot i que és cert que pel que fa al nombre de treballadors naturalment el percentatge és més baix. Però en tot cas en nombre d’empreses més del 99% són pimes. Això s’havia de reflectir al ple i també a les comissions. Les formen diferents empreses i hi ha molta pime representada. En l’etapa anterior hi havia molt poques comissions que funcionessin, només un parell, i ara n’hi ha quinze a tot gas. N’hem creat de temes relacionats amb la sostenibilitat, de salut, hem separat la d’indústria i energia perquè la d’energia treballi en les renovables… I hi ha pimes en totes les comissions.
Se’ls atribueix una voluntat de fer política que no s’atribuïa a la Cambra d’abans…
Qui no fa política? De política se’n fa sempre i n’havia fet sempre la Cambra. Ara, com que era la política que els anava bé als que ara ens critiquen, aleshores era correcte. Sigui com sigui, nosaltres no venim a fer polítiques que no ens pertoquin, tot i que pensem que podem donar l’opinió en moltes coses. Però les polítiques que fem són les empresarials, les que han d’ajudar l’empresariat a maximitzar el seu potencial. I això inclou, per exemple, vetllar perquè la formació dels joves trobi encaix en el teixit empresarial. Per això serem al Saló de l’Ensenyament ajudant els nois i les noies a triar estudis. Perquè una de les consultes que hem fet reflectia que el 79% dels empresaris enquestats tenien problemes per trobar el personal adequat. Hi ha un desajustament entre el que necessiten les empreses i el que s’ofereix. I si l’educació potser algú considera que no ens pertoca nosaltres creiem que sí.
“He descobert que l’entramat de l’íbex 35 s’escampa més del que havia pogut imaginar, arriba a tot arreu”
Una de les coses més visibles per a tota la societat que han fet, perquè l’han publicitat força, són les consultes a l’empresariat. Volien que els servís per arribar a ampliar el cens.
Com a mínim podem detectar empresaris que voldrien estar al cens, perquè si voten és que estan interessats en l’activitat de la Cambra, i que si no hi són ens podem adreçar a ells per dir-los com s’han de registrar per poder-hi ser i poder votar en les pròximes eleccions.
En la multiconsulta, que tenia diverses preguntes polítiques i se’n van difondre el resultat en percentatges, sembla que votaven principalment empresaris independentistes. Una part important de l’empresariat que no hi ha participat.
Però a la consulta pots entrar i votar que no.
Però no ho fan.
La democràcia ja ho té això.
Vull dir que no arriben als altres.
Som conscients que de moment no està votant tanta gent com voldríem ni amb la representativitat que voldríem, estem intentant arribar a més gent. D’entrada en les últimes eleccions ja hi van participar uns 20.000 empresaris, vam multiplicar per més de 20 la participació de les anteriors, però encara ens vam quedar al 4,5% dels que podien haver votat. Hem de seguir treballant en això i aquestes consultes són un pas en aquesta direcció, perquè hauríem d’estar molt més acostumats a ser consultats. Amb les tecnologies d’avui dia, tothom hauria de ser conscient que ha de ser consultat, no pot ser que votem només cada quatre anys, això està obsolet.
Foto: Jordi Play
De resultes de les eleccions, precisament, hi va haver impugnacions de les candidatures Masià i Tusquets. La Generalitat les va tombar però van acudir als tribunals i el TSJC va denegar les mesures cautelars però el recurs contenciós administratiu continua viu. Mentrestant, a diferència de Masià, que no va aconseguir el seu seient, Tusquets és al ple. Com és la relació amb ell en el dia a dia?
Doncs sempre ve als plens, diria que només ha faltat a un. I fins i tot és president d’un grup de treball per als Jocs Olímpics d’Hivern que va proposar ell mateix. O sigui que plena normalitat.
Un dels temes més candents que hi ha ara és el de l’ampliació o no de l’aeroport. AENA la vol fer, l’Ajuntament de Barcelona, almenys els comuns, no la volen, i la Cambra sí que la vol.
L’aeroport està arribant al seu límit. Per això estem d’acord a allargar la tercera pista, però sabem que és una solució temporal. La nostra aposta seria que amb aquest allargament de la tercera pista guanyéssim temps fins que hi hagués prou infraestructura ferroviària per convertir els aeroports de Girona i Reus en aeroports també de Barcelona, com passa a Londres, a París, a Milà… Només hi ha 90 quilòmetres fins a l’aeroport de Girona.
I aleshores, què diria als que demanen que es redueixi el nombre vols en general per raons mediambientals?
Jo personalment estic molt preocupada pel tema de medi ambient. I s’han de prendre mesures de vegades poc populars i radicals. Hem de començar a descarbonitzar l’aire perquè Barcelona és irrespirable. Però s’ha de fer seriosament. I la qüestió aquí és a Rodalies. Si tinguéssim unes Rodalies com cal, això sí que afavoriria radicalment i dràsticament la reducció del CO2. Vull dir jo intento moure’m sense cotxe per Barcelona, amb transport públic, amb patinet, amb bicicleta i amb el que puc. I dins de la ciutat el transport està força bé. El problema és que la gent que ve de fora, fins que no arriba a Barcelona, com s’ho fa? La línia R3 és un drama. Tinc treballadors que venen de Manresa, d’Igualada, de Monistrol… I és implantejable que no vinguin amb cotxe. cal arreglar Rodalies.
De moment, el que ha ofert Pedro Sánchez a Barcelona és la cocapitalitat cultural amb Madrid…
Com em vaig enfadar aquell dia! No sé com és que no obrim els ulls i deixem d’enganyar-nos. El mateix dia que hi havia Pedro Sánchez aquí proclamant la cocapitalitat se sabia que deixaran de retornar l’IVA a les comunitats autònomes. Tenim dèficit fiscal i d’infraestructures i ens parlen de cocapitalitat cultural. Una vegada més, la gran diferència entre els governs socialistes i els governs del PP a Espanya és que uns et fan un somriure i els altres directament una garrotada. Ara hi ha la consigna al govern espanyol d’afluixar una mica perquè han estirat massa la corda i està a punt de trenar-se, i això de la cocapitalitat va en aquesta línia. Un copet a l’esquena i continuar no aportant res al que és el gran problema, que és el dèficit fiscal, que té impacte en les diferents inversions en totes les conselleries i en tots els ministeris.
“Ens ha sorprès molt la confrontació que ens ha plantejat Pimec, tenim objectius comuns”
Alguns dels atacs més durs que han rebut des que governen la Cambra de Barcelona han vingut des de la Cambra de Comerç d’Espanya, presidida pel català José Luis Bonet. Quan vostè sigui la presidenta, l’any que ve, li tocarà ser vicepresidenta de la Cambra d’Espanya. I hi trobarà una corporació altíssimament masculinitzada, només hi ha 11 dones en un ple de 75 membres.
Hi estic molt acostumada. Des de petita m’han agradat activitats que típicament s’associen més al gènere masculí. Dic típicament perquè és només un problema d’educació. Quan estudiava primer d’enginyeria de telecomunicacions en una de les assignatures era l’única noia de cent alumnes. I després me’n vaig anar a l’Agència Espacial Europea. Ni t’explico com estava el tema! I a més de dona era molt jove. Va ser la primera vegada a la vida en què vaig veure que això era una barrera. Amb els meus companys d’estudis no m’havia sentit en inferioritat de res, i allà sí que m’hi vaig sentir.
Una agència espacial sembla que hagi de ser un espai amb gent moderna i oberta de ment…
Ui, però també parlo de l’any 1994. La mitjana d’edat era altíssima i eren tot homes, i no sabien treballar amb dones, no sabien com afrontar-ho, estaven totalment desorientats, horrible. O sigui que no en fa gens de por entrar en àmbits molt masculinitzats. La qüestió és com ho canviem.
Mònica Roca, durant l’entrevista amb el TOT Barcelona / Jordi Play
Quotes, sí o no?
Quan era jove hi estava molt en contra, perquè el que vols és arribar on sigui per mèrits i no perquè t’ha tocat perquè ets una quota. Hi estava súper en contra.
Diu ‘estava’, en passat…
Sí, perquè després he vist que feien falta. Si vols canviar una inèrcia has d’aplicar-hi una força, perquè si no, allò segueix rodant de la mateixa manera. Si haguéssim d’estar amb quotes d’aquí a 100 anys, llavors seria senyal alguna cosa no hem fet bé. Però no ho crec. Les quotes són perquè, tenint els mèrits, no hi som. Alguna cosa s’ha de fer per canviar això, de la mateixa manera que els esclaus no haurien deixat de ser esclaus sense fer-hi res.
Veu diferències substancials respecte de quan va començar a treballar, a mitjans dels 90?
N’hi ha, però encara hi ha molt camí per recórrer. Segueixen passant que en els alts càrrecs el percentatge de dones disminueix radicalment comparat amb càrrecs intermedis.
Però per què passa això, de manera tan marcada encara?
Crec que hi ha unes regles del joc no escrites per arribar a aquestes posicions que són masculines i les dones no hi encaixem. S’han d’anar canviant i això només passarà si hi ha dones en aquests àmbits, per això calen les quotes. Hi ha d’haver alguna dona perquè canviï el ritme del joc perquè hi puguin entrar més dones. Parlo de maneres de fer, de coses com per exemple els horaris, que són com incompatibles amb la vida familiar.
Sí, però de vida familiar se suposa que també en tenen els homes.
Exacte! Per això saps què fem a la meva empresa? Les mesures de conciliació familiar les posem en els homes, d’alguna manera els obliguem a conciliar. No podem obligar ningú a sortir a les cinc de la tarda, però pots estimular-ho. Si no, s’acostumen a la idea que la dona s’ocupi de les qüestions familiars. I resulta que quan l’home comença a fer-ho després també en té ganes. I això porta a generar uns referents per als fills, que acabaran veient pares ocupant-se de la família i mares en llocs de responsabilitat. Si no veuen aquesta figura de dones amb càrrec o amb professions fins ara poc feminitzades, si no la tenen en el seu imaginari, les noies no es plantejaran fer aquest paper.
“De política se’n fa sempre i n’havia fet sempre la Cambra. Ara, com que era la política que els anava bé als que ara ens critiquen, aleshores era correcte”
El seu equip de govern a la Cambra va voler fer una presidència partida en dues etapes precisament per la paritat. Però el comitè executiu està format per persones només del que va ser la seva candidatura i no és paritari. Tot i que sí que és més del 21,6% del ple, només arriba al 33,3% de dones…
Certament, la nostra candidatura no era paritària. Jo vaig proposar un acord amb la de l’associació 50 a 50. Era una mica tard i elles estaven en converses amb la candidatura d’Enric Crous. Al final no hi va haver acord. Però quan vam haver de formar el comitè executiu vam intentar que s’acostés al màxim a la paritat i vam arribar al 33%. Tenim clar que no n’hi ha prou.
Aquestes esforços els veu també a les empreses?
Cada vegada més. De fet, una de les coses que portarem al Saló de l’Ensenyament és que ara hi ha moltes empreses que, no sé si per quotes o per consciència, estan fitxant moltes més dones. Veig ganes de compensar un greuge històric, de sortit del lloc on ens ha portat la inèrcia. Veig moltes empreses que es plantegen per què no tenen paritat i que fan coses per aconseguir-la. Depèn una mica del sector i del tipus de feina, però veig ganes de fer-hi alguna cosa.
Quines situacions s’ha trobat com a vicepresidenta de la Cambra que no li haurien d’haver passat o que no li haurien passat si fos un home?
Moltes vegades el que em passa és que quan arribo a un lloc on no em coneixen i no saben que soc la vicepresidenta. Jo ja entenc que no necessàriament m’ha de conèixer tothom i no em sento discriminada, però és curiós que, quan no saben qui soc, d’entrada el tracte és com si jo fos la secretària. Si vaig amb el president, es pensen que soc una secretària o una assistent, cosa que no passaria si ell anés amb un altre home, interpretarien que és un altre càrrec de la Cambra.
