Obrim un cicle especial d’entrevistes per la setmana del 8 de març amb 4 dones poderoses. Quatre dones que ja han arribat al poder i que expliquen què hi han trobat. La primera és Anna Gener, presidenta de la consultora immobiliària Savills Aguirre Newman. Va ascendir a la presidència des de dins, després de 14 anys a l’empresa com a directora general. La remodelació de les oficines, aquest estiu, deixa entreveure la seva filosofia de treball: taules de treball compartides, cap despatx de direcció, un menjador amable i espais flexibles per a trucades, reunions i converses personals.
Gener compagina l’empresa amb la presència a una desena de consells de direcció d’entitats patronals i culturals de la ciutat, com Barcelona Global, la Fundació Museu Picasso, l’Ateneu Barcelonès i anteriorment el Círculo Ecuestre. Conversem sobre els reptes immobiliaris de la ciutat, en especial els lloguers i les oficines, però també de reindustrialitzar la ciutat i vitaminar els museus. I parlem també sobre dones directives: com és el lideratge del futur, la manca de referents femenins i les traves que ha trobat ella. La meta irrenunciable és aconseguir la paritat als espais de decisió, insisteix, perquè la pressió d’estar en minoria empresona el talent de les pioneres que aconsegueixen accedir-hi.
L’Ajuntament ha aprovat una moratòria de 4 mesos per repensar l’últim tros de 22@ i els veïns aposten per fer-hi més habitatge. Ho comparteix?
El 22@ avui ja és un pol terciari i no industrial com abans, ens ha costat 20 anys consolidar-ho! És una àrea molt desitjada per les empreses, amb un ecosistema digital i tecnològic molt potent. El sector públic va tenir una visió a llarg termini quan el va crear i ara ja hauria de començar a pensar en el proper 22@. Barcelona té altres bosses de sòl on poder fer habitatge, zones desèrtiques, sense teixit urbà i amb un ús obsolet. Em refereixo a la Marina del Prat Vermell, la Sagrera i el Bon Pastor, on hi ha illes d’antigues fàbriques com la Simon o la Mercedes que ja fa molts anys que no tenen activitat. Es pretén que hi arribin indústries noves i això no passarà, perquè les indústries potents, modernes i flexibles necessiten espais més amplis, com la Zona Franca o els polígons metropolitans.
L’urbanisme de Barcelona sempre ha reivindicat la mixtura d’usos, però al 22@ només es va preveure un 10% d’habitatge. I tal com diuen els veïns, fora de l’horari laboral el 22@ queda força desangelat, no és tan ‘ciutat’ com la resta de barris.
El 22@ són unes illes determinades, no tot el Poblenou. Una illa potser no té vida perquè són tot oficines… però la del costat sí i té tintoreria, bar i de tot. Té menys vida el 22@ que el centre de l’Eixample? D’acord. Però en té menys que les illes industrials del Bon Pastor? Em causa estupefacció sentir que al 22@ no hi ha vida després de les cinc i no es pensi en aquestes zones molt més urgents. És desvestir un sant per vestir-ne un altre: suma zero, la ciutat no guanya.
La necessitat d’habitatge és imperiosa, sobretot de lloguer assequible. Cada racó compta.
És evident que hi ha una demanda insatisfeta. I el gran repte és construir un gran parc de lloguer assequible, el que necessàriament ha de ser una col·laboració públic-privada. Els privats, sols, tenen difícil finançar promocions de lloguer protegit. Com ho canviem? Es poden fer estructures mixtes i canviar d’ús sols industrials per oferir preus finals més barats. O cedir sòl residencial a privats per fer pisos amb rendibilitat limitada, perquè no puguin especular.
Anna Gener: “Em causa estupefacció sentir que al 22@ no hi ha vida després de les cinc”
Aquesta fórmula de lucre limitat és just la de l’operador mixt metropolità, que s’ha encallat per manca d’interès privat.
L’Ajuntament vol arreglar el problema, ho crec de veritat. I l’operador mixt és la solució. Però han de sortir els números per al soci privat! La rendibilitat que s’oferia no era equiparable a la d’altres indústries i els fons d’inversió poden posar els seus diners arreu del món. Però existeixen privats que volen entrar just en aquest tipus d’estructures! Els anomenats diners tranquils sobretot busquen un flux de renda que no s’interrompi: contractes a llarg termini i productes prou líquids perquè si marxa un llogater de seguida n’entri un altre. A canvi d’aquesta seguretat es conformen amb una rendibilitat limitada. Però exigeixen tenir-ne, és clar!
Pedro Sánchez i Ada Colau han firmat un compromís per regular els lloguers per limitar les pujades de preu, però el com no està clar. Per quina fórmula aposta vostè?
S’ha vist en altres mercats que regular els preus no funciona, a no ser que hi hagi l’oferta suficient. Posar un topall farà que no es pugui professionalitzar el lloguer i en molts casos hi haurà pagaments en B. I el que és més greu: continua quedant gran part de la demanda fora. A qui ja té un contracte li limiten la pujada de preu quan el renovi. Però i qui no en té, perquè els preus són massa alts? A aquest no li donem cap solució. Cal professionalitzar el mercat de lloguer i que els grans tenidors siguin majoria. Ara no arriben al 5% a Espanya! L’inquilí rebria un millor servei, estaria més protegit i la interlocució seria millor.
Doncs fins ara els casos que transcendeixen no deixen gaire bé els grans propietaris: nul manteniment d’immobles de rendes antigues, mobbing, interlocució a cop de burofax…
El món dels inversors és molt divers! Els fons que apareixen a premsa són de perfil oportunista, els que van comprar actius tòxics dels bancs assumint molt de risc. S’ha de propiciar l’arribada de grups immobiliaris especialitzats en lloguer, un tipus de fons que a Espanya no existeix. Si no aspirem a això, estem condemnats a que sigui un parc en mans de particulars. I això mai podrà ser professional.
Anna Gener: “Cal professionalitzar el mercat de lloguer i que els grans tenidors siguin majoria”
Les agències immobiliàries i administradors de finques ja fan la gestió als particulars.
Sí, però l’última paraula la té el propietari igualment. Si se t’espatllen les persianes elèctriques i et queda tota la casa a les fosques has de trucar al propietari, acordar qui paga la despesa, esperar que faci el pagament… En mans d’un professional, el contracte estipularà qui fa la reparació, com i quan. És molt més eficient perquè tothom sap què li toca i què no. I si ha de pagar-ho el grup propietari, segur que ho farà. Mentre que si és un particular, potser no té els diners.
Veig molt difícil convèncer el petit propietari barceloní que no posi els seus estalvis en un immoble… I més amb els tipus d’interès pels terres que ofereixen ara els bancs.
Estic d’acord. Hi ha tradició i és molt més rendible que tenir diners al banc, avui. A més s’ha perdut bona part de la propietat vertical. L’horitzontal dona molts més maldecaps: si tens 15 pisos però disseminats, no pots fer una gestió tan eficient com si els tens al mateix edifici. Amb un estoc gran pots tenir una persona de manteniment que arregli avui mateix la persiana elèctrica.
L’any 2019 ha tancat amb balanços rècord de contractació d’oficines i alertes per manca d’estoc. Quan esgotarem el parc actual?
Estem en un moment de gran tensió: no teníem previst que vinguessin tantes empreses ni que la contractació de m2 d’oficines fos tan forta. Sobretot després de titulars i titulars sobre una fuga d’empreses que no s’ha produït! El parc immobiliari no estava preparat, però molts promotors s’han mogut. L’any vinent s’entregaran uns 100.000 m2 d’oficines i en els propers 3-4 anys, uns 400.000 més. Durant la crisi van sortir molts m2 d’oficines a la vegada a la plaça Europa i van estar buits molt de temps. Els propietaris van haver de llogar-los a una renda inferior a la calculada. Ara en canvi els preus estan pujant massa: el darrer any un 18%. Les empreses trien Barcelona no només per ser atractiva, sinó també perquè les rendes d’oficines són baixes comparades amb ciutats com Madrid o Berlín, i ja no diguem París o Londres. Som una ciutat competitiva en oficines i podríem deixar de ser-ho.
Anna Gener, sobre el futur del MWC a Barcelona: “Per molt bé que tractem al Hoffman… potser no n’hi ha prou! La indústria ha tirat milles sense ell”
Barcelona Global i entitats de comerciants reclamen reeconomitzar el centre de la ciutat. Una demanda que coincideix amb una corrent de fons: els expats d’alt poder adquisitiu no volen viure i treballar a la perifèria sinó davant del mar. Com podem fer això sense gentrificar?
L’objectiu de la proposta és justament destensionar. Detecta immobles molt ben ubicats però que la ciutat no gaudeix perquè estan infrautilitzats o buits. Molts són de l’Estat. Per què no arribem a un acord per canviar-ne l’ús i oferir-los a emprenedors o investigadors? Ja s’han mantingut entrevistes, fins i tot amb el president Pedro Sánchez, a qui Pau Guardans li va explicar la proposta. Ens poden fer cas o no, però si la ciutat ho exigeix amb fermesa des de tots els flancs… Pretenem sortir-nos-en! Entenc la reticència veïnal per por a la gentrificació, però no té per què ser així. No ha estat el cas del Barcelona Tech City al Palau de Mar, per exemple, i és just això el que proposem.
La terciarització de l’economia de Barcelona avança imparable, mentre els programes electorals ens prometen cada 4 anys reindustrialitzar la ciutat. Hem de renunciar a tornar a ser una ciutat fabril?
Barcelona va ser pionera durant la Revolució Industrial amb el Manchester català del Poblenou. Però altres ciutats pioneres d’aleshores, com Manchester mateix, també s’han terciaritzat. L’economia s’està terciaritzant a tot Occident. Jo ho veig diferent: en què som competitius? A Barcelona, a diferència d’altres pioneres, som forts en noves tecnologies digitals, alimentació, automoció, farmacèutica i biomedicina. L’automoció necessitarà transformar-se, però la resta són indústries molt interessants pel futur. Ens estem reconvertint amb èxit! Les illes industrials obsoletes mantenen aquest ús perquè l’ajuntament té la pretensió que torni la indústria tradicional. I no tornarà.
Anna Gener, CEO de la consultora immobiliària Savills Aguirre Newman / Jordi Play
El sector secundari crea ocupació més estable i ben pagada, amb negociació col·lectiva… I contracta aturats sense demanar-los tres màsters i un doctorat.
Però quina ciutat d’èxit hauria de ser el nostre model de reindustrialització? Jo no en veig cap. Atraure aquestes indústries suposadament més desitjables no sé si està en mans dels polítics. Els polígons estan en mans de l’empresariat, que no posarà els diners a fons perdut. Ara bé, a les naus logístiques hem vist una cosa: abans eren una gran capsa als afores, lletja, amb molt poca gent a dins treballant-hi i poc qualificada. Amb el boom de l’e-commerce són autèntiques naus-robot! I necessiten treballadors amb coneixements digitals i tecnològics, que els costa atraure perquè prefereixen treballar en una start-up al centre. On hauríem de posar tots els esforços és en donar la formació al treballador no qualificat perquè pugui fer aquest salt. Es pot fer! El nivell requerit de programació és senzill, no has de ser enginyer.
La suspensió del Mobile World Congress no ha estat culpa de Barcelona… però podríem haver-hi fet més, perquè no ens envestís la por al coronavirus?
La suspensió ha tingut una part molt bona, que ha estat evidenciar l’ecosistema digital i tecnològic arrelat a la ciutat tot l’any. M’ha encantat que Barcelona Tech City muntés coses: en les crisis es demostren els veritables lideratges. La part negativa és que no s’ha vist cap lideratge polític fort, hagués volgut una reacció més enllà de fer parlar els experts de sanitat. Una crisi així, amb molts factors geopolítics i corporatius, no la pots afrontar amb una explicació sanitària de 15 minuts. Des de la primera cancel·lació s’haurien d’haver posat en marxa tota una sèrie de gestions diplomàtiques perquè no n’hi hagués una segona. Calia desplegar una xarxa d’influències i no s’ha fet.
Ens ajuda o ens perjudica per a la renovació del congres? Hoffman ens en deu una, ara?
Hoffman crec que no es mouria de Barcelona! Però s’ha evidenciat que la clau de la continuïtat del congrés no és la GSMA, sinó una indústria molt complexa i amb interessos geopolítics. Per molt bé que tractem al Hoffman… potser no n’hi ha prou! Potser ha estat la major evidència d’aquesta crisi: la indústria ha tirat milles sense ell.
Anna Gener: “No tinc fe en les cocapitalitats. El món va cap a l’especialització! I Barcelona no ha de voler ser cocapital de res”
Pregunta com a patrona de la Fundació del Museu Picasso. Els museus de Barcelona estan anèmics de finançament, descoordinats i fora dels circuits de grans exposicions internacionals. Com podem impulsar-los?
Sempre hem estat fora dels grans circuits. I si volem estar dins s’han de fer coses. Convertir Montjuïc en la muntanya dels museus i dels usos culturals s’hauria de fer, clarament. Els diners públics són limitats, però hi ha privats que volen invertir en l’esfera cultural. Amb rendibilitat, clar. En el futur existiran museus com el Picasso, però també altres models com l’IDEAL de Sant Martí, que permet fer una immersió audiovisual en un quadre de Monet. Entenc que els puristes del món de l’art diguin que no és un museu sinó un espai lúdic. D’acord. I què? Cultura i passar-s’ho bé és bo que estiguin units. Hem de complementar l’oferta museística així per atraure inversió privada.
Els millors museus del món van néixer per al lluïment del poder de l’Estat-nació: el British Museum, el Lovre, el Prado… Espanya ha mimat molt el pool de grans museus de Madrid, però no ha invertit gaire en els de Barcelona.
És així. No és una opinió, tothom hi està d’acord. Però Barcelona, com sempre, ha de jugar les seves cartes. I en tenim una magnífica, que és l’arquitectura: podríem considerar que tenim un museu del modernisme a l’aire lliure. Tenim un conjunt únic que els darrers anys s’ha posat en valor i que encara pot donar més de sí. L’arquitectura sola hauria de justificar el viatge a Barcelona. S’ha de seguir reclamant més exposicions i inversió pública, però mentrestant hem de reivindicar el que ja tenim.
S’acaba de signar un acord Estat-Ajuntament justament perquè Barcelona sigui cocapital cultural i científica d’Espanya.
No tinc fe en les cocapitalitats. El món va cap a l’especialització! I Barcelona no ha de voler ser cocapital de res: hem de ser la capital mundial de certes coses. Per exemple, de l’arquitectura i la indústria digital i tecnològica. La número 1!
Anna Gener: “El que més m’ha pesat com a dona professional és no tenir referents”
Queden pocs dies pel 8 de març, el dia de la dona. Ha fet plans?
No aniré a la manifestació perquè no puc. Però sóc molt més de tenir present la causa tot l’any.
En què es tradueix?
El que més m’ha pesat com a dona professional és no tenir referents. La sensació de ser la primera de vegades pesa massa, perquè has de trencar barreres teves i les mentals del teu entorn. Per això a la meva edat i després d’anys treballant, la meva aportació crec que ha de ser generar un model diferent del que m’he trobat. Millor, si pot ser! Que no només la feina sigui important per mi, sinó també tenir cura de la família, impactar en positiu en la societat… No m’ha suposat renúncies però sí un camí molt de prova i error. I un error ha estat intentar mimetitzar-me. D’entrada sobrevius i encaixes, però la teva aportació és pobre perquè no ets tu mateixa. Així que aconsello a les joves que s’atreveixin a ser diferents, perquè probablement se les valorarà per això.
És un tòpic que les dones lideren diferent?
No ho és! Tenim en compte més variables, escoltem més punts de vista i intentem generar consensos. El lideratge femení és més col·lectiu i el masculí, més jeràrquic. I calen les dues coses, segons el moment, per això l’òptim és una combinació en els equips. De fet anem cap a un lideratge molt més d’equip, amb un cap que faci que els altres també se sentin líders i per tant responsables. Ha de crear un flux de comunicació constant del que poder sortir unes hores, tenir vida i tornar a entrar. Perquè un líder de veritat també s’ocupa de la seva família i de la seva persona. El líder personalista i presencial és un model obsolet, però encara existeix i li costarà moltíssim retirar-se. Les empreses d’èxit comencen a tenir claríssim que el més rellevant és contractar talent, sigui femení o masculí. I s’esforçaran per fer-li un vestit més a mida a la dona que vol fer més coses a part de la feina. L’èxit de debò serà que l’home també senti aquesta necessitat.
Anna Gener: “Un líder de veritat també s’ocupa de la seva família i de la seva persona”
Li han fet mansplaining a les reunions amb altres alts directius? Per exemple sobreexplicant-li qüestions tècniques o acaparant els torns de paraula.
Sí. Sí. Sí. [Tres cops]. Per sort em passa cada vegada menys, perquè les coses estan canviant a millor. La majoria d’entitats de les que formo part ja són paritàries i l’ambient ha millorat clarament. L’èxit no és que hi hagi dones en els àmbits de decisió, sinó arribar a la paritat. Ser minoria sempre et fa sentir exclosa o obligada a adaptar-se. En canvi la paritat fa que les dones ens sentim més incloses i llavors ens atrevim a aportar la nostra diferència.
Això té molt de gestió emocional. I diuen, diuen, diuen, que l’empresariat espanyol no hi té gaire tradició ni traça.
[riu] Estic d’acord! Però a l’estranger tampoc, eh? Els estudis diuen que la situació de la dona professional és similar, amb poques CEO, presidentes i directores generals. És una conquesta molt difícil, perquè implica una lluita diària en mil i un fronts. La redefinició és imparable, però cada mil·límetre que guanyem no podem perdre’l perquè hi ha forces tectòniques que volen que tirem enrere. Hi ha d’haver canvis als àmbits laborals i de decisió però també als domèstics. Les baixes paternals, per exemple, són un vector d’igualtat a les llars. I quan algú comunica un embaràs a l’empresa s’ha de rebre amb alegria, perquè un naixement és sempre una alegria. Desmenteixo totalment que les dones amb fills petits siguin més absentistes i no he trobat cap diferència en el nivell de compromís quan tornen de la baixa. La gent compromesa ho és sempre.
