Joaquín Costa és el carrer perfecte. Hi conviuen establiments històrics, botigues de mobles, d’alimentació, locutoris restaurants… té vida de dia i de nit i hi cohabiten serveis que es relacionen entre ells. Es fan tallers, accions conjuntes… és l’únic punt del Raval, i diria que de Barcelona, on es dona aquesta barreja tan potent. Però està a punt de morir per diversos factors”. És el crit d’alerta d’en Jordi Bordas, gerent de l’Eix Comercial del Raval. Dona veu als comerciants que reclamen a l’Ajuntament replantejar el “model de barri” i “buscar solucions” perquè sigui possible mantenir viu aquest carrer híbrid on conviuen comerços i veïns que, a més, és un lloc de pas com a porta d’entrada al barri des de la zona de plaça de la Universitat.
Tres amenaces sobre Joaquín Costa
Però aquest carrer tan singular es troba entre l’espasa i la paret per diverses amenaces, que detalla Bordas. La primera i més sagnant, el preu dels lloguers dels locals. “Ara estan en uns 2.000 euros i des de la pandèmia han pujat entre un 15% i un 20%. Hi ha locals tancats, però amb aquests preus qui pot obrir un negoci a Joaquín Costa? Les cadenes, però no es pot obrir una merceria o un comerç tradicional. Només subsistiran al final els que tinguin renda antiga o van comprar el local fa anys”, lamenta el gerent de l’Eix Comercial del Raval en conversa amb el TOT. De fet, Bordas ja alerta que alguns comerços estan en la corda fluixa per no poder assumir el lloguer tan alt.
I lligat amb aquest increment dels lloguers, que expulsa de facto el comerç tradicional i obre la porta a les cadenes de restaurants, fruiteries i supermercats, hi ha un canvi d’hàbits dels consumidors que els comerciants del Raval ja han constatat de forma clara. Les furgonetes d’Amazon cada vegada són més habituals en aquest carrer. “Els comerços de proximitat se’n ressenten, gran part del veïnat, sobretot arran de la pandèmia, s’ha passat a Amazon, també els polítics que viuen al barri i que alhora pregonen que cal comprar al barri”, lamenta Bordas.
Però encara hi ha, segons els comerciants, una tercera amenaça per a la supervivència de Joaquín Costa, un carrer amb una vida nocturna intensa pels bars mítics que aplega, però que ara perilla perquè “l’Ajuntament els empeny al tancament amb la limitació horària, fent-los tancar a les dues”. L’Eix Comercial del Raval denuncia que aquesta hora perduda, de 2 h a 3 h de la matinada, “és l’hora forta de les consumicions”, i assegura que els bars perden “entre 4.000 i 6.000 euros mensuals”. Amb aquesta caiguda d’ingressos, denuncien els comerciants, “el que aconsegueix l’Ajuntament és que hi hagi més botellades i soroll al carrer de nit i, sobretot, que només les cadenes de restaurants puguin permetre’s quedar-se”. De fet, l’entitat ha fet números: un bar paga de mitjana 4.000 euros de lloguer en aquest carrer i té uns 6 contractes -14.000 euros mensuals de cost per a l’empresa-, més despeses d’autònoms, més llum, aigua i taxes municipals. “Són més de 20.000 euros mensuals, si a sobre en perden entre 4.000 i 6.000, qui es pot quedar?, es pregunta en Jordi Bordas.
Casa Almirall: “Tots estem tocats de mort”
En Pere Pina, propietari del bar Almirall, pateix directament aquesta situació. Fundat el 1860, aquest bar es considera un dels més antics de Barcelona. Ubicat al número 33 de Joaquín Costa, conserva gran part de la decoració modernista original, el taulell de marbre de color blanc i la figura femenina de ferro fos que representa la musa de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. “Estem tocats de mort igual que la resta del comerç tradicional a la ciutat”, diu Pina, que regenta el negoci des de l’any 1976 amb un arrendament fins que es mori i pagant un traspàs de 3 milions de pessetes.
Això li ha permès de sobreviure, “amb alts i baixos”, però més enllà de les fluctuacions del negoci, el propietari de l’Almirall apunta a l’Ajuntament com el principal responsable del declivi dels negocis tradicionals a la ciutat. “Només posen traves i ens menteixen, cap ajuda, al contrari, sembla que el que vulguin és matar-nos”, diu Pina en conversa amb el TOT mentre detalla els elements patrimonials que encara protegeix aquest local. Mentre conversa, tot i que l’Almirall encara és tancat, entren diverses persones i demanen una targeta de visita. Són turistes, admirats per la façana del bar. Pina voldria, per exemple, que Barcelona fes com Lisboa, on es protegeixen els comerços històrics blindant els lloguers i no permetent que s’hi instal·lin altres tipus de negocis.
Pina denuncia, a més, que l’Ajuntament “ens considera un comerç qualsevol”, i que no se’ls consultés sobre la reducció dels horaris nocturns. A més, assegura que “els controls són pràcticament assetjament, venen un dissabte a la nit -la Guàrdia Urbana-, entren a sac, i tu amb el bar ple pateixes estrès i nervis, i t’acaben sancionant per un soroll que no és pas culpa teva”.
Pina, que assegura que el rendiment del negoci “no és dolent”, creu que Barcelona ho posa tan difícil als comerços que si no fos per la seva “tossuderia” hauria plegat. “Tot el comerç tradicional està en perill, o hi ha un canvi radical a l’Ajuntament i ens protegeixen, o en sis anys tot estarà en mans de grans grups”, alerta el propietari de l’Almirall.
Ferreteria Vert: “Amazon ens fa molt mal”
A pocs metres de l’Almirall hi ha la ferreteria Vert, que fa 177 anys que ven estris i eines al barri. Ubicada al número 17 d’aquest carrer, A l’establiment es fabricaven eines i estris per després vendre’ls, i els propietaris actuals, la Maica i el Manel, conserven fotografies d’aquella època així com catàlegs dels articles que es manufacturaven al taller. Malgrat l’espectacularitat de la botiga i la seva història, aquí les coses tampoc no són fàcils. “Tenim un lloguer fàcil, per sort, però les vendes han baixat i estem en un barri pobre. Donem una atenció molt personalitzada i assessorem, però Amazon és terrible, ens fa molt de mal”, diu a Maica conversant amb el TOT. La ferreteria més antiga de Barcelona sobreviu, sí, però la seva propietària lamenta que tot i aquest patrimoni que aporta a la ciutat, “cada dia hàgim de fer un esforç brutal per sobreviure, sense cap suport ni empatia per part de l’administració i cap mena d’interès en la nostra supervivència, que al capdavall, és la supervivència d’un patrimoni preciós per a la ciutat, el dels comerços històrics, que arreu són part de l’ànima d’una ciutat”.
Però la Maica no llença la tovallola, se sent part de la història de Joaquín Costa i defensa “el miracle comercial d’aquest carrer”. “És el carrer Major del Raval, un privilegi i un tresor. Perquè 20 metres més enllà ja no sobrevius“, sentencia la Maica, que té 68 anys i aviat es jubilarà. Per això anima els dos empleats que té perquè donin continuïtat al negoci. “Té un cost i ara mateix no poden, però els haurien d’ajudar per assegurar que no es perd tot aquest patrimoni. Ja veurem, no som gaire optimistes”, reconeix.
Casimiro Danza: sobreviure a Decathlon
També a Joaquín Costa hi ha un altre miracle comercial. És el Casimiro Danza, un establiment de 1915 dedicat a la venda de tota mena de calçat i vestuari de dansa i teatre. La Cristina Valldeperas regenta el negoci que va obrir el seu avi al carrer Arolas el nom de Casa Valldeperas fabricant a mà sabatilles per ballar, també per al Liceu. La Cristina, ara des del número 57 de Joaquín Costa -hi són des de fa 48 anys-, atén els clients com si es tractés d’una botiga de joies de luxe. Els emprova el calçat amb delicadesa, els escolta. No té pressa. Res a veure amb les cadenes de botigues de consum immediat on el que importa és la venda ràpida. Reconeix, però, que “no és fàcil sobreviure”. “Tenim un Decathlon a pocs minuts i és molt senzill comprar per internet. Els temps han canviat i ara no tothom està disposat a pagar per qualitat i atenció personalitzada”, diu la Cristina. Ara bé, té molts clients de fora de Barcelona que venen a Joaquín Costa només per comprar els seus productes. “Tinc un client molt fidel que encara aguanta, però no sabem fins quan durarà això”.
Recorda que, ara fa mig segle, quan van traslladar el negoci a aquest carrer, “estava tot ple de petit comerç a banda i banda del carrer, hi havia molta vida, amb floristeries, merceries, una casa de mitges, una botiga d’esports… un carrer molt alegre que feia venir ganes de passejar”. Després, però, Joaquín Costa va tenir “una època dura”, recorda la Cristina, on “hi havia molta mala gent i ens va perjudicar força”. Amb el pas dels temps, el carrer va millorar quan es va prohibir l’aparcament de cotxes. “Però van arribar els tancaments per jubilació, els lloguers alts, les grans superfícies comercials, la compra en línia..”, diu la propietària del Casimiro.
Ara, denuncia la Cristina, al carrer li falta vida de barri, més petit comerç i menys franquícies. “Els pocs negocis que queden aniran tancant, la gent ja no vol venir al Raval, ha quedat la imatge de gueto”, lamenta.
2 
