Finançar els Jocs Olímpics no era empresa fàcil per un ajuntament com el de Barcelona. La ciutat encapçalava el rànquing de consistoris més endeutats als anys 80 i l’Estat va oferir una ajuda limitada per encarrilar els comptes de la capital catalana. Una de les claus menys rememorades de Barcelona’92 és l’emissió de deute nacional i internacional per finançar les obres i sortir dels números vermells anuals. El primer mercat estranger que va comprar bons barcelonins va ser el Japó.
La persona que va pilotar més directament les arques municipals va ser Pilar Solans, a qui l’Ajuntament va fitxar de Catalana de Gas el 1991. Solans, que acabaria sent la primera dona gerent municipal, va morir aquest 23 de juny. En un article publicat a la Revista econòmica de Catalunya número 68 va deixar escrit com van ser aquells anys de deute i dèficit al consistori.
Quan va incorporar-se a l’administració, va trobar-hi uns comptes devorats pels interessos del deute: “El dèficit de caixa de l’Ajuntament de Barcelona el 1991 era de 120 milions d’euros, tot l’estalvi primari es destinava a pagar les despeses financeres, per la qual cosa havia d’endeutar-se per pagar les inversions i el deute que vencia”, rememora a l’article.
“No es podien parar la majoria de les inversions previstes, doncs es tenia el compromís internacional d’organitzar l’Olimpíada… Com a resultat, el deute directe de l’Ajuntament representava el 157% dels ingressos corrents”, sitúa. La revalorització de la pesseta va saturar el mercat financer domèstic, subratllava Solans, i la crisi de liquiditat de l’Ajuntament era vox populi: “El personal municipal explicava a la família que potser no cobraria a final de mes, la família ho explicava als amics, els partits polítics de l’oposició a la premsa local i la notícia s’estenia com una taca d’oli”. I tenir fama de mal pagador no ajuda gens a rebre crèdit barat dels bancs.
Així eren els bons: paper i semestres
Els bons els comprava directament la ciutadania, així que eren una bona forma de saltar-se els bancs com a intermediari creditici. Un d’aquests bons, localitzat pel TOT Barcelona, evidencia la situació municipal als anys 80 i propícia tot un viatge en el temps. Es tracta d’un títol al portador de 10.000 pessetes, en paper, que formava part d’una emissió de 8.000 milions de pessetes del 9 d’abril de 1988, quatre anys abans dels Jocs. El plenari l’havia aprovat al desembre i l’Estat l’havia autoritzat el març previs.
Era ja la segona edició dels bons batejats com Ciutat de Barcelona, que per trobar compradors havien d’oferir un interès anual del 12% a pagar semestralment durant 10 anys. Cada títol constava de 20 cupons, així que l’últim no vencia fins al maig de 1998, sis anys després dels Jocs. A partir del 5è any l’Ajuntament tenia dret a amortitzar de forma anticipada el crèdit, igual que el comprador podia sol·licitar el cobrament complet el quart i el sisè any. Un món totalment diferent de les apps instantànies d’inversió que ofereixen avui els bancs a Barcelona.
Bons col·locats al Japó
L’Ajuntament de Barcelona va col·locar molt deute al mercat català i espanyol, però l’alt interès que havia de pagar el va portar a explorar altres països. El primer va ser el Japó, que als anys 80 era un dels parquets de borsa més forts del món. Ho explica al TOT Barcelona l’exalcalde Joan Clos, a qui Pasqual Maragall va nomenar el 1991 tinent d’alcaldia d’economia i hisenda: “L’Ajuntament feia emissions de bons petites que es van col·locar la majoria al mercat espanyol però la més important potser va ser l’emissió de 100 milions de iens al mercat samurai, al Japó”.
El mercat nipó va rebre molt bé l’aposta catalana: “Els Jocs Olímpics els hi van fer gràcia!”, riu. Clos formava part de la delegació municipal que va viatjar a Tòquio per firmar els bons a través d’una banca asseguradora, que garantia l’emissió i es comprometia a quedar-se els bons no adquirits pel públic. “Els bons eren la forma que teníem de tenir crèdit quan el necessitàvem, sense passar pels bancs”, confirma. En entrar a l’alcaldia va descobrir la sagnia que suposaven els interessos del deute, més enllà del deute en sí pendent de retornar: “Com que ens havíem endeutat en anys complicats, ens cobraven un interès molt alt per protegir-se del risc”.
Per capgirar la situació va contractar Pilar Solans com a nova directora de finançament de l’Ajuntament. “Vam començar a canviar d’estratègia i ja no anàvem tant a Japó, que ens sortia relativament car, sinó que vam treure 200 milions de dòlars a la borsa de Nova York i després vam col·locar molt deute en un mercat discret i poc conegut, que és el deute privat a Alemanya”, recorda.
La bona salut del continent europeu als 90 va obrir un cicle de refinançament del deute que va permetre capgirar els comptes, apunta Clos: “L’Ajuntament es va convertir en un agent molt actiu en els mercats financers europeus i americans, cada vegada que podíem fèiem emissions noves per descarregar-nos de les cares i rebaixar el cost de l’endeutament i de retruc el dèficit”.
Retallades, impostos i ATM
No només calien retocs financers, però. Els comptes anuals de l’Ajuntament havien de canviar de signe per aconseguir millors interessos i sanejar l’endeutament. El problema base era heretat de la transició: els alcaldes breus que van pilotar el consistori entre la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques van optar per resoldre molts conflictes socials a cop de talonari públic. “Quan vam arribar [al govern municipal] el 1979 la situació era dramàtica, els primers mesos l’alcalde Narcís Serra havia d’anar a Madrid cada final de mes per portar efectiu del banc de crèdit local en una maleta, perquè no teníem diners per pagar les nòmines”, rememora Clos.
La Llei d’Hisendes Locals de 1982 va permetre endreçar el finançament dels municipis de tot l’Estat, però Barcelona continuava amb més despeses que ingressos i no feia net: “Fèiem un dèficit anual d’uns 10.000 milions de pessetes i Transports de Barcelona, uns altres 10.000”.“L’Estat ens van deixar clar que s’havien de quadrar els comptes i vam fer una reforma de l’Administració consistent en una disminució de la despesa corrent de 5.000 milions i un increment de la recaptació fiscal per valor de 5.000 més”, assenyala. És a dir, una retallada substantiva de funcionaris –5.000 menys– i de gerents, i més impostos als barcelonins.
Per redreçar el finançament del transport públic es va crear un consorci amb la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol, que seria la llavor de l’actual Autoritat del Transport Metropolità (ATM). “A través del contracte-programa les dues administracions posaven els 10.000 milions de pessetes per eixugar el dèficit, i a més permetia crear la integració tarifària”, valora Clos. L’Estat no podia negar-s’hi, perquè durant la dictadura els transports de Madrid eren estatals i no anaven a càrrec del municipi. Una altra operació important va ser crear el consorci sanitari de Barcelona: “L’Ajuntament tenia 4 hospitals més participació al Clínic i a Sant Pau”, assevera l’exalcalde.
El deute olímpic, pagat el 2008
El mix de maniobres financeres i polítiques va acabar portant a números verds. El 1995 el pressupost municipal ja tenia superàvit i una part del capítol d’inversions ja sortia de l’erari municipal, sense haver de recórrer a crèdits ni bons per afrontar necessitats de la ciutat. El 2008 es va acabar de pagar la totalitat del deute olímpic: un endeutament de 15 anys. El mateix any es va poder pagar el Fòrum, que només va necessitar 4 anys perquè la inversió era menor i la solvència municipal, molt més alta.
Aquesta pandèmia el consistori ha tornat a recórrer a l’endeutament per disposar de més recursos i fer front a la crisi, però el context financer i al solvència municipal són totalment diferents. “Avui segurament no cal emetre bons perquè l’estructura del finançament actual és bastant ‘barata’, si tens tens superàvit només t’interessa emetre nous bons per reciclar els massa cars i ara ja no cal”, conclou el socialista.
1 
