És un matí calorós d’agost a Barcelona. Mentre a la Vila de Gràcia ultimen els detalls dels guarnits de la festa major, ens citem amb el que serà el seu pregoner d’aquest 2026, el periodista i historiador Vicenç Sanclemente (Barcelona, 1959). Quedem a les portes del Centre Cultural La Farinera del Clot, un espai pròxim als estudis de Ràdio 4 -on treballa i de la qual en va ser director- i que casualment va ser objecte d’un dels seus primers reportatges quan s’iniciava a la professió. L’equipament és un dels refugis climàtics de la ciutat que tanca a l’agost, així que caminem fins al Mercat del Clot buscant una terrassa lliure. Ens asseiem en una taula a l’ombra i Sanclemente interactua amb el responsable del bar en xinès, llengua que va aprendre durant la seva corresponsalia per a RTVE a Pequín. Aquesta és la carta de presentació d’un gracienc que ha voltat per mig món abans de tornar a la seva Vila, on enguany trenca el mite que diu que ningú és profeta a la seva terra, a banda de participar en el concurs de guarnits com a part de la comissió de festes de la plaça del Nord.
No és habitual que un periodista sigui el protagonista de la notícia.
M’havia tocat moltes vegades fer la notícia del pregó o de la festa major. He fet un llibre, documentals… Estic acostumat al fet que opinin els altres, però no a expressar les meves opinions en públic d’aquesta manera. Tothom et diu que has de ser tu mateix. Crec que és moltíssima responsabilitat. M’agradaria que quedessin pocs missatges. T’ho estic expressant amb veu alta perquè m’ho estic dient a mi [riu].
Què vas pensar quan et van proposar com a pregoner?
La reacció va ser de sorpresa i il·lusió, però el primer que vaig pensar és en com li hauria agradat a la meva gent que ja no hi és [s’emociona]. Amb qui vam fundar la revista Carrer Gran, l’Albert Musons; també una gran col·laboradora, la Cristina Domingo; l’Oriol Garcia Conesa de l’Agrupament Escolta; l’Armand Guart i el Pep Rovira de l’Europa, que sempre estava al bar Las Euras i o sota del balcó, rient de qualsevol cosa que passava… Penso en com s’ho haurien passat, com se n’haguessin fotut i haguéssim rigut. Els puc veure.
Ets nascut i crescut a Gràcia, però la teva trajectòria professional t’ha portat molt lluny.
A la meva parella i a mi ens ha encantat això, poder anar a tants llocs diferents. I crec que en el fons a la meva filla també. Com que obríem oficines [corresponsalies de RTVE], era tot nou. Cada vegada que anàvem a un lloc era un rejoveniment. Tu arribes allà i necessites un amic per trobar pis, per contractar gent, per tot el tema legal… Cada cop era com tornar a néixer perquè no hi havia res i havies de fer-ho tot. I això és molt enriquidor.
Sabies que algun dia tornaries?
Sí. Saber que tens una base, un lloc amb uns amics que t’esperen… Que còmode, no? Quin privilegi! Així és molt fàcil reintegrar-se.
Ara vius i formes part de la comissió de la plaça del Nord.
Nosaltres vam fundar l’Associació de Veïns de la Plaça del Nord una mica com resposta a l’època de les botellades. Pensàvem que estaria molt bé guarnir i tenir la nostra festa, però a la vegada poder decidir entre tots quin tipus de música o horari. No necessitem multituds, només cobrir despeses. I ha estat enriquidor construir-ho amb gent de diverses generacions: crear un món fantàstic durant una setmana, però també conviure abans i tot de la festa.
Es diu que una gran de les sigularitats de les festes és tot allò que passa abans del guarnit.
Sí, perquè tu segurament no coneixes la gent amb qui seus a guarnir. És igual la teva condició social, raça, nivell cultural o edat. Som iguals. Aquest any m’ha tocat retallar fulles atzavara i el meu company en aquesta tasca és l’Ignasi, que es defineix com a punky. Bé, doncs jo soc en Vicenç, que em defineixo com a kumbaià. Hòstia… tot aquest procés és guapíssim.
Tens un llibre (Història de la Festa més gran del pla, 1990) sobre les festes. Per què vas decidir fer-lo en el seu moment?
Hi havia un seguit de llibres dels anys cinquanta i seixanta sobre el tema, però no hi havia un compendi de què havia passat des del principi, des del 1817. El meu és ni més ni menys que un llistat d’any per any explicant-ho. Crec que és un bon punt de partida per a altres llibres posteriors i que està molt bé pel que fa a la fotografia. En això em va ajudar molt el senyor Josep Buch, que era l’arxiver del Club Excursionista de Gràcia. Li demanaves deu fotos i te’n treia una per una, delicadíssimament. Eren precioses. També l’Armand Guart va salvar uns àlbums amb fotografies de les pubilles i de la festa que estaven llançant a un camió i que avui dia estan a l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
I els tres documentals (2009, 2010 i 2011)?
Buscàvem els veritables protagonistes de les festes. La Maite, del carrer de Puigmartí; la Manolita, de Providència; les Montserrat, mare i filla, de Berga… Són les persones de les quals podem aprendre.
Ara fa quinze anys, començaves l’últim dels documentals dient que el més important de les festes és la convivència i la gent senzilla.
Absolutament. Hi ha una gran diferència amb aleshores, que és la gentrificació del barri i el canvi radical de veïns. Crec que hi ha hagut un cert èxode d’aquells amb menys poder adquisitiu, però, en general, seguim la mateixa gent i famílies. Ens comparo una mica amb la vila d’Astèrix i Obèlix. Davant un fenomen d’alineació absoluta a través de les xarxes, la intel·ligència artificial… hi ha una gent que s’asseu amb una cadira plegable, es presenta i començar a retallar. Això es manté, és únic i és el que ens fa diferents. Això i fer-ho el 15 d’agost [riu].
Creus que aquesta essència està en perill?
Només has de passejar-te pels carrers que estan muntant. Veus una il·lusió, un entusiasme… Una festa sense ànim de lucre que mobilitza 23 carrers i places no està en perill. Evidentment, aquesta s’ha d’anar repensant, analitzant els avantatges i desavantatges del moment actual.
Enguany han aparegut força veus crítiques demanant un canvi de model, sobretot pel que fa a l’activitat nocturna.
Sempre hi ha d’haver reflexió. Si tinguéssim més suport de les institucions, no hauríem de dependre de la cervesa. Ara bé, no en depenem per fer-nos rics, sinó per subsistir. Crec que hem anat adequant els carrers a un tipus de música senzilla, no es busquen grans espectacles. Recordo quan competien les places del Sol i el Diamant i la segona va portar Tom Jones… He llegit també cartells demanant unes festes amb autogestió. La Maite del carrer de Puigmartí, que des dels seixanta comença cada gener a retallar flors, no està fent autogestió? És clar que cal una coordinació i, per això, és importantíssima la feina de la Fundació Festa Major de Gràcia, però no som Matadepera. Som una vila, un poble amb unes festes amb més de 200 anys d’història. No fem soroll per fer-ne. Integra’t, baixa al carrer, dialoga i, potser així, faràs canviar el model.
Canviar-lo des de dins.
Estem absolutament oberts al diàleg. Si un carrer posa música al matí, però tu només dius que no t’agrada… Baixa, parla, organitza activitats infantils i potser no serà necessari posar música aquell matí. Què pots aportar? Potser és molt interessant. Però també has de pensar que has vingut a viure a un poble.
Com casa l’esperit de poble amb una ciutat cada cop més afectada per la gentrificació?
La pregunta ha de ser quina ciutat volem. Escriure el pregó m’ha estat una mica difícil perquè l’he volgut fer col·lectiu. Molta gent m’ha trucat, altres els he anat a veure jo… M’he convertit en una esponja i ara soc incapaç de reduir el volum [somriu]. Crec que estem enmig de tres emergències. La de l’habitatge: és evident que s’ha expulsat a gent que no pot pagar un pis. La climàtica: ens fa falta verd. L’alzina de 200 anys ja és un símbol de Gràcia i aviat ho serà gairebé més inclús que el campanar. I la solitud no desitjada i la salut mental, que van en augment. Totes tres es poden canviar radicalment a força d’associar-se. I si no només quedéssim per la festa major? I si també defenséssim el llogater de la cantonada. El valor de la convivència és revolucionari en aquests moments.
El pregó anirà per aquí doncs.
Encara estic buscant-li un títol [riu]. No volem ser expulsats del barri, això és bàsic i ha de quedar clar. Què fem per preservar el territori de l’especulació absoluta en què vivim? La conclusió és que Gràcia ha de demanar un gran pacte per preservar l’actual comunitat i convivència. N’han de formar part els principals partits i les associacions veïnals, però també les grans empreses, l’església, els petits propietaris, els llogaters… És una qüestió de sobirania.
