Els rebomboris del pa de 1789 són una revolta iniciada per dones barcelonines. Un motí amb incendis, destrosses de mobiliari i morts. Un episodi de crisi de subsistència i de reclam dels més dèbils per conservar les normes de provisió d’aliments bàsics al marge de les oscil·lacions del mercat.
Ens situem a finals del segle XVIII, enmig del fenomen meteorològic anomenat anomalia Maldà, en què es van produir situacions extremes: sequera, precipitacions extraordinàries, riuades, inundacions, gelades… Va tenir conseqüències desastroses per als cultius, els camperols i, de retruc, tota la societat.
Des de feia segles, els productes bàsics que es venien als municipis eren regulats per les autoritats. En el cas del blat, els ajuntaments el compraven un any abans per poder abastir sempre la ciutadania i minimitzar variacions de preu. El pastim central, llavors a l’antic convent de Sant Agustí Vell, era la fleca municipal. I les fleques menors eren arrendades per ciutadans, que rebien la farina ja mòlta i elaboraven el pa per vendre’l a la població als preus establerts pel mateix consistori.
Però aquesta normativa estava en procés de transformació des del Decret de Nova Planta de 1716. L’any 1765 s’havia liberalitzat el preu del blat i, el 1767, s’establí la lliure panificació, que va comportar especulació i acaparament de blat, però també d’altres productes bàsics. Això provocava augment de preus, reducció de la qualitat i dificultats d’abastiment de moltes famílies de Barcelona que tenien el pa com a element central de la seva precària dieta.
A diferència del que passaria a partir del segle XIX, a l’Antic Règim no eren els salaris el què marcava el nivell de vida de la població, sinó els preus dels productes bàsics. Per això, les reivindicacions, protagonitzades tant per homes com per dones, sempre anaven encaminades a aquesta regulació de l’oferta i a fer pressió als municipis responsables dels preus. Això canviaria al segle XIX, amb reivindicacions destinades a millorar els salaris i les condicions laborals, on les dones quedarien més eclipsades. El nou model duria a una salari familiar que aportaven els homes, amb un paper purament complementari de les dones.
Pa negre un 50% més car
El dia 28 de febrer de 1789 va iniciar-se el motí. El preu del pa morè, que consumien les classes més populars, s’havia enfilat un 50% des del mes d’agost i la qualitat havia baixat molt. Segons el baró de Maldà “s’alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo Pastim”. Eren majoritàriament dones, encarregades normalment de comprar el pa i per tant habitualment les incitadores d’aquesta mena de revoltes. El dia següent, tot i que l’exèrcit havia ocupat la ciutat, s’hi afegí més gent. S’hi implicaren fins a 8.000 persones, dones i homes, en una ciutat que rondava els 100.000 habitants.
Van iniciar la crema i destrossa de fleques al pla de la Boqueria, van cremar el pastim central, van atacar el Palau Reial de Pla de Palau –on vivia el comte de l’Asalto, capità general–; i al carrer Hospital, la casa de Torres, arrendatari del Pastim Central amb la companyia Torres i Cia. Un grup de persones va anar fins la Catedral a tocar a Sometent, fent crida a la milícia llavors dissolta per unir els ciutadans en la revolta i alliberar els presoners detinguts el primer dia.
Foren dos dies de rebomboris, un cap de setmana. La intervenció de l’exèrcit va suposar detinguts i morts, però el dilluns dia 2 de març es va ordenar reobrir els comerços i tornar a la normalitat. Va ser prohibida la reunió de més de tres o quatre persones al carrer sota pena de presó, van ser expulsats aquells qui no tenien residència a la ciutat i els gitanos, que havien estat acusats de provocar el malestar. Encara més, es va prohibir tocar les campanes i foren condemnades a la forca 6 persones.
La Negreta, la màrtir del pa
El dia 28 de maig, a la Ciutadella, van ser executats cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, més coneguda com a La Negreta, a qui s’acusava de ser una de les principals instigadores dels rebomboris. Els cossos dels homes foren exposats durant almenys un mes. El de la Negreta, en ser una dona, fou despenjat i enterrat amb hàbit de monja, gràcies a una dona rica anònima, perquè no quedés a la vista dels barcelonins.
Part de les reivindicacions foren concedides, tot i que l’Ajuntament es va haver d’endeutar durant les dècades posteriors. Es va aconseguir que el preu del pa continués sota control municipal, amb la rebaixa de preus demanada i que el pastim central tornés a mans de l’Ajuntament. La por a noves revoltes posposava una liberalització que al segle XIX esdevindria inevitable.
