La ciutat de les epidèmies: el detonant que va fer néixer l’Hospital del Mar
Amb la col·laboració de

El 2020 serà recordat als llibres d’història com l’any de la pandèmia del Coronavirus, que ha afectat tot el món i ens ha canviat totalment la forma de viure: hospitals provisionals, mascaretes, vacunacions en massa. Però evidentment no ha estat ni la primera ni serà l’última epidèmia que viuran els barcelonins, que tradicionalment han hagut d’establir mecanismes per contenir-les.

Malalties com la pesta bubònica, el còlera o la febre tifoide van tenir brots fins ben entrat el segle xx, deguts a la manca d’higiene entre la població, la filtració d’aigües fecals a la canalització hídrica i les males condicions de vida de la gent, amb moltes llars sense aigua corrent i poca consciència d’higiene en tots els aspectes de la vida quotidiana. L’Ajuntament acostumava a actuar d’urgència, adequant hospitals provisionals per acollir als malalts infecciosos, que eren aïllats i les seves pertinències desinfectades en la mesura que es podia. 

Un brot de pesta al 1905 va fer condicionar, amb pavellons provisionals, els dos llatzerets dels què disposava la ciutat: un com a hospital d’aïllament a Casa Antúnez, a Montjuïc i un centre de quarantena a un terreny de la Secció marítima del Parc de la Ciutadella que seria el precedent de l’Hospital Municipal d’Infecciosos. Aquesta mena d’instal·lacions sovint eren desmuntades després de l’epidèmia i el seu material traslladat en d’altres indrets. No seria fins a finals de 1914, quan es va veure la necessitat d’establir un hospital permanent per acollir als malalts de malalties infeccioses.

Els últims mesos de 1914 i especialment entre octubre i desembre, un fort brot de tifus va afectar moltes llars barcelonines. La canalització hídrica provinent de Montcada es va contaminar amb aigües fecals i tota la zona de Ciutat Vella, Barceloneta i part sud de l’Eixample va quedar afectada per la febre tifoidea. Molts barcelonins van emmalaltir i van morir gairebé 2.300 persones.

L’Hospital d’Infecciosos de Barcelona, als anys 20 del segle XX / Arxiu Nacional de Catalunya – Brangulí (fotògrafs)

Les autoritats van veure la necessitat de prendre mesures extraordinàries, entre elles la petició que la població es rentés les mans, vacunacions, control de les aigües i desinfecció, però també la construcció de l’Hospital Municipal d’Infecciosos, per controlar epidèmies futures. 

L’hospital es va fer inicialment a la Secció marítima del Parc, aprofitant el llatzeret i amb diversos pavellons que van haver d’acollir ben aviat, ja no només malalts de la febre tifoidea, sinó víctimes de la grip de 1918, que va saturar la seva capacitat i la d’altres hospitals de la ciutat.

Entre 1927 i 1930 es va construir un nou edifici just al costat, a l’actual emplaçament, tocant al gasòmetre i a les barraques del Somorrostro que hi havia a la platja i al 1930 ja estava en ple funcionament. 

Un espai que en època franquista canviaria el nom pel d’Hospital de Nuestra Señora del Mar. Aquells pavellons inicials construïts per aïllar malalts infecciosos van desaparèixer al 1973, transformats en un hospital general amb un edifici de 10 plantes. Però les instal·lacions actuals daten de 1990, quan l’hospital es convertiria en el centre mèdic de les olimpíades. Actualment, un centre de salut i coneixement que aprofita el seu emplaçament al costat del mar per donar respir als seus pacients i visitants.

Comentaris

    L Gener 10, 2021 | 23:22
    Molt interessant!!

Nou comentari