El segle XIX va transformar la situació de les persones treballadores d’arreu. La nova societat capitalista va atreure molta gent a les ciutats a treballar a les fàbriques, amb males condicions i sous molt baixos. Era un temps de molts canvis en la societat, l’economia i les formes polítiques arreu d’Europa. Tot i l’avenç que suposava deixar enrere les monarquies absolutes dels segles anteriors, es va produir un daltabaix en les formes d’organització de les persones, entre les quals fins llavors havia perviscut el sistema gremial i l’ús de formes de vida comunals al món rural.
L’aparició dels nous mètodes de producció, amb grans fàbriques que s’instal·laren a les ciutats, va provocar un èxode rural massiu cap a les poblacions més urbanes, on a més la tradicional fabricació manual artesanal anava perdent força davant les grans indústries, que treballaven amb un obrerisme sense especialització i despersonalitzat.
Les pèssimes condicions de vida dels treballadors que, a més de treballar moltes hores per sous miserables, no tenien cap mena de seguretat laboral, van provocar el sorgiment de moviments associatius i polítics que plantejaven noves formes d’organització allunyades de les condicions que els donava la burgesia industrial.
Una d’aquestes formes d’organització fou el cooperativisme, i especialment les cooperatives de consum, que havien sorgit a Anglaterra a mitjan del segle XIX. Seguien el model de l’Equitable Pioneers de Rochdale, a Manchester, i les va introduir al nostre país Joan Tutau a través d’un article a la revista republicana El Ampurdanés el 1863. Aleshores comencen a sorgir cooperatives arreu del país, de producció i sobretot de consum.
A Barcelona, la primera cooperativa de consum fou l’Antiga del Camp de l’Arpa, situada al districte de Sant Martí, que va començar a funcionar l’any 1866. Va operar com a cooperativa de consum fins als anys 50 del segle XX, venent tota mena de productes, amb botiga per als seus associats i fins i tot amb moneda pròpia. Avui el seu local està abandonat, a l’espera que l’Ajuntament de Barcelona el rehabiliti i li doni un bon ús per al barri, mentre els membres de la cooperativa –fa anys reconvertida en associació– tenen nova seu al Casal de la Llacuna.
Després d’aquesta en van sorgir moltes més, fins a una setantena a principis del segle XX. Normalment començaven amb una petita agrupació de persones que s’unien per aconseguir aliments a preus més assequibles gràcies a la compra a l’engròs, al treball dels associats i a la cooperació i solidaritat entre els seus membres. L’aportació dels socis permetia no només comprar a preus més baixos, sinó també obtenir excedents, que es repartien entre els integrants o s’utilitzaven per oferir activitats culturals, lúdiques i pedagògiques. Algunes fins i tot donaven assegurances d’invalidesa, mutualitat o suport a la maternitat i la criança.
L’Artesana, La Fraternitat, La Lleialtat Santsenca, L’Amistat Martinenca, Pau i Justícia, La Previsora, L’Espigoladora, La Igualtat Gracienca, Popular Barcelona, L’Esperança, La Nova Obrera, La Formiga Martinenca… Són només alguns dels noms de cooperatives de consum que va haver-hi a la ciutat. Algunes d’elles s’organitzaren, ja al segle XX, per tenir productes propis i mancomunats, amb la creació de forns de pa col·lectius o l’aparició de fàbriques cooperatives com una de pastes de sopa el 1920. També es formaven cooperatives de segon grau per tal d’abastir-les dels productes necessaris. En èpoques de vaga, donaven crèdits als cooperativistes i emetien bons, que allargaven la resistència dels treballadors sense salari.
Durant els anys 20 hi hagué fusions i creixement. La legislació era adversa, però es van consolidar les cooperatives i la seva autoorganització amb la creació de la Federació de Cooperatives de Catalunya, que agrupava 125 de les 400 cooperatives de consum que hi havia arreu del país. De mica en mica es va establir un sistema de propaganda i de grups de cultura a totes les cooperatives. Els anys 30 fou el moment d’esplendor i s’instaurà un marc legal per primera vegada a la història.
Amb el temps, algunes d’elles havien crescut enormement. La més important seria la Flor de Maig, fundada al Poblenou l’any 1890 i que arribà a tenir 1.700 famílies sòcies, set sucursals a la ciutat i una granja a Cerdanyola. Fou la primera que acceptà l’entrada de dones com a sòcies (l’any 1929), una reivindicació de feia temps, en un context en què les dones no només treballaven a les fàbriques sinó que també s’encarregaven de la llar i les compres habituals de les famílies.
El punt i a part
La guerra ho va transformar tot. Les cooperatives es van unir en la Unió de Cooperadors de Barcelona, amb 9.000 famílies associades i 450 empleats. El 1938 tenia 93 sucursals i 93.000 persones associades, que amb les seves respectives famílies abastien gairebé la meitat dels barcelonins. No obstant, el règim franquista, la repressió, l’exili, la confiscació d’immobles i de béns, la dura postguerra i la nova legislació franquista van fer que la majoria de cooperatives de consum anessin desapareixent.
No seria fins als anys 80 quan el moviment va tornar a reaparèixer amb força: no només el cooperativisme de consum, sinó també de producció i treball, petites i més grans. Actualment existeixen nombrosos grups de consum a tota la ciutat, cooperatives de treball en nombrosos àmbits i també moltes cooperatives de producció que ofereixen una alternativa al sistema econòmic imperant.
