Comerciants, navegants, banquers i prestataris; corrupció, endeutament i control. És la barreja de motius que van fer néixer la Taula de Canvi de Barcelona, instal·lada a la Llotja de Mar. Per a molts, el primer banc públic obert de tot Europa.
Des del segle XII Barcelona era cada vegada més important per la seva situació privilegiada vora mar. Però la ciutat no tenia un port ben definit i mercaderies i passatgers havien d’arribar fins a la platja amb l’ajut de barques. A partir del XIII, el rei va reunir els serveis i monopolis que el beneficiaven a la zona que avui coneixem com la Ribera i Pla de Palau: obradors, alfòndecs reials –hostal i parada de venda–, centres de transaccions… I el 1392 hi va finalitzar la construcció de la Llotja de Mar, edifici que ha arribat fins als nostres dies.
La Llotja va encabir el Consolat de Mar, institució creada pels comerciants i vigent a la Corona d’Aragó des del segle XIII. Feia de regulador de les relacions jurídiques a través de l’arbitratge. Amb el Llibre del Consolat del Mar, influenciaria codis de comerç d’arreu del món fins al segle XIX. A la Sala de la Llotja, també s’hi celebraven les sessions en què els mercaders negociaven els intercanvis i els preus dels productes.
Els primers ‘Exchange’ de la ciutat
Anys més tard també s’hi instal·larien els canviadors, que primer operaven als porxos de la plaça de Canvis i als carrers de Canvis Vells i Canvis Nous. Els navegants d’arreu necessitaven canviar moneda per poder negociar a la ciutat, i necessitaven també la valoració de la diversitat de metalls de la moneda medieval. Amb el temps, molts canviadors van esdevenir banquers, ja que els mercaders els deixaven diners en dipòsit i ells els invertien, rendibilitzant-los. Però això va provocar també males pràctiques i l’aplicació de sancions: desterrament, presó, confiscació de béns i, fins i tot, pena de mort.
Als canviadors corruptes que demostraven penediment se’ls permetia tornar a exercir, però en un altre carrer, el de Canvis Nous, que va arribar a tenir més taulells de canvi que no pas el de Canvis Vells… Finalment, per controlar-los millor, el Consell de Cent els va encabir dins la Llotja de Mar, sota jurisdicció del Cònsol de Mar.
Massa deute per a tan poca garantia
En aquells anys tothom recorria al crèdit: mercaders, banquers, nobles, reis i gent humil. També els municipis, per evitar l’augment de la pressió fiscal sobre la població. Però amb la crisi de 1380 els interessos bancaris es van fer insuportables: l’endeutament era molt alt, amb dificultats per a les autoritats, però sobretot per a banquers i canviadors, molts dels quals van fer fallida perquè no rebien els interessos ni recuperaven els diners prestats.
Per aquest motiu, el 20 de gener de 1401 es va crear la Taula de Canvi, que es convertiria en una garantia per als prestadors. Guardava el sobrant d’impostos, deixava diners al Consell de Cent per pagar interessos i amortitzar el deute públic, i competia amb la banca privada sense arribar a anul·lar-la, perquè no podia fer préstecs.
La Taula de Canvi aportava la seguretat i les garanties que no podia oferir la banca privada. I, alhora, amb els dipòsits de particulars i els procedents dels impostos, amortitzava deute municipal i feia obra pública. Tot i això, el deute va continuar creixent i el 1468 la Taula va estar a punt de fer fallida. El 1588 es va traslladar a la plaça de Sant Jaume, on funcionaria fins el 1714, quan les institucions borbòniques la van abolir.
Actualment la Llotja de Mar ha canviat d’aspecte exterior, coberta per una construcció d’estil neoclàssic del XVIII. Però al seu interior s’hi conserven la Sala de Contractacions i la Sala dels Cònsols de l’edifici gòtic original, que ens permeten traslladar-nos a aquell temps en què la Taula de Canvi, els canviadors, els mercaders i el Cònsol de Mar coexistien sota un mateix sostre.
