La Barcelona antiga previu uns quants metres sota els nostres peus. Les troballes arqueològiques són encara avui dia un fenomen habitual en les diferents obres de reforma de la via pública que tenen lloc a la ciutat. Prova d’això són les restes d’antigues edificacions que s’han trobat a l’Eixample amb els treballs de la superilla o les ruïnes de l’antic monestir de Santa Maria de Jonqueres que van aparèixer amb la transformació verda de la Via Laietana. La plaça d’Antoni Maura, però, mereix un capítol a part. Aquest espai que s’obre pas al bell mig d’aquesta artèria de la capital catalana concentra en un mateix punt vestigis de fins a tres èpoques diferents que en alguns casos sorprenentment no només han resistit al pas del temps, sinó també a diverses obres de gran calatge com l’obertura de la Via Laietana o la construcció del metro.
L’últim capítol de troballes en aquesta cèntrica plaça barcelonina va tenir lloc aquesta mateixa setmana, quan va aparèixer una tomba romana amb un esquelet adult d’un home d’entre 30 i 65 anys al seu interior. El petit espai on reposava el cadàver -que les proves preliminars han pogut datar del segle V dC- estava encaixat entre un pou i una sitja medievals, dues construccions que gairebé van estar a punt de destrossar el cos. De fet, les dues prospeccions li van seccionar la part inferior de les dues cames i també un tros del braç dret. Aquest descobriment va agafar per sorpresa els arqueòlegs que treballaven des de principis del mes de febrer en l’excavació d’aquestes restes. Després de totes les obres i remodelacions que havia patit la zona en l’últim segle, ningú esperava poder trobar un jaciment d’aquestes característiques i en aquest estat de conservació.
Un petit miracle de la Barcelona romana
“Trobar aquesta mena de restes en un punt com aquest, just als afores de l’antiga ciutat i a pocs metres de la muralla romana, en una zona de camins, hauria de ser la mar de normal. La sort ha estat trobar-lo ara i que després de tants anys d’obres no se l’hagin carregat ni hagi aparegut mai. Aquest és el miracle“, apunta Jordi Petit, arqueòleg i historiador. Malgrat la preeminència de la troballa, Petit remarca que acostuma a ser més habitual que apareguin tombes romanes del segle V que d’etapes posteriors com els segles VIII o IX, ja que la població de la ciutat va disminuir considerablement i pràcticament no va tornar a assolir les mateixes cotes fins al segle XV. Tant l’arqueòleg com l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) no descarten que aquesta tomba pugui pertànyer a la gran necròpolis romana que es va trobar on actualment s’erigeix el Mercat de Santa Caterina.
Aquestes restes, però, no són els únics vestigis romans que es conserven al voltant de la plaça d’Antoni Maura. Unes escales disfressades d’entrada de pàrquing amaguen l’accés a un mosaic amb motius geomètrics de colors del segle III dC que es va descobrir l’any 1911 amb l’enderroc de la vella església de Santa Marta, que estava ubicada al carrer de la Tapineria. Les restes -que estan ancorades a una llosa de ciment que es va col·locar durant el tardofranquisme- no estan obertes al públic, però es poden visitar de manera puntual de la mà del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
Artesania medieval i la falsa moneda de Caront
La sitja i el pou que flanquegen la tomba romana trobada aquesta setmana a la Via Laietana formen part d’un conjunt arquitectònic que es remunta a l’època medieval. Els estudis preliminars del Servei Municipal d’Arqueologia indiquen que tant les perforacions com els murs i els paviments podrien correspondre a una antiga zona artesanal que va existir a la zona entre els segles XII-XIV. Durant les excavacions es van poder localitzar les ruïnes d’un forn de ferradura de petites dimensions i fins a quatre prospeccions diferents.
“Les sitges molts cops s’acostumaven a fer en un lloc sagrat amb la falsa creença que estarien protegides si venien tropes musulmanes i permetien conservar la collita durant uns anys. En molts casos, ens hem trobat que, un cop buides, s’utilitzaven com a abocadors, per això es pot trobar al seu interior des de fragments de ceràmica fins a ossos animals o inclús cadàvers humans”, assenyala Petit. Aquesta, precisament, és una de les hipòtesis que explicarien la troballa sobre la tomba romana de fragments de vidre, que inicialment s’havien confós amb una moneda, com si hagués de ser una donació per a Caront, el barquer que transportava les ànimes dels morts fins al més enllà en la mitologia romana.
Un barri contemporani esborrat del mapa
La plaça d’Antoni Maura amaga també tota una part de la història més contemporània de la ciutat que la consolidació de la Via Laietana a principis del segle XX va acabar d’esborrar. Aquest projecte per connectar el centre de la ciutat amb el mar a través d’aquesta artèria va suposar la destrucció de gairebé un centenar de carrers i de milers d’habitatges, palaus i algun edifici eclesiàstic. A l’altura de l’avinguda de la Catedral s’estenia un petit passatge anomenat carrer del Pont de la Parra que creuava el que seria l’actual Via Laietana de cantó a cantó i que va ser completament eliminat del mapa entre els anys 1908 i 1912.
Tal com apunta David Martínez, periodista i autor del popular blog Històries de Barcelona, a la banda més pròxima al mar d’aquest carreró s’erigia des del segle XVI la finca del Marquès de Sentmenat, un gran casalot farcit de jardins i amb un cep que s’enfilava tan amunt que fins i tot arribava a travessar el carrer de costat a costat, donant d’aquesta manera el nom de Pont de la Parra a la via. Tot el conjunt va desaparèixer amb l’obertura d’aquesta artèria barcelonina.
El misteri sense resoldre de Pau Claris
A l’altra banda del carrer, al costat que dona a la muntanya, va existir fins al 1882 el convent de Sant Joan de Jerusalem, un recinte immens que s’erigia al bell mig de l’actual plaça d’Antoni Maura i que pertanyia a la comanda dels Hospitalers, un orde religiós que es remunta a l’època de les grans croades. Malgrat que el conjunt va anar perdent importància amb els anys -inclús va fer les funcions de caserna policial i de museu abans de ser enderrocat-, la seva església va resistir estoicament fins a l’any 1886, quan va ser arrasada per les màquines.
Abans de la demolició del temple, però, un grup d’historiadors va demanar permís a l’Ajuntament per buscar la tomba de l’expresident de la Generalitat Pau Claris, que havia estat enterrat al sepulcre del Sant Crist d’aquesta església. La sorpresa va ser que dins del nínxol no es va trobar cap rastre del cos del polític català. Gairebé 140 anys després, el parador del cadàver de Claris continua sent un misteri sense resoldre i totes les expedicions que han intentat localitzar-lo han resultat infructuoses.
L’oportunitat perduda de l’Eixample
El cas de la plaça d’Antoni Maura ha fet revifar una de les incògnites que més maldecaps ha generat entre els historiadors barcelonins: què es podia haver trobat al subsol quan es va tirar endavant el projecte de l’Eixample d’Ildefons Cerdà. “A finals del segle XIX les excavacions arqueològiques es feien a Egipte perquè estava de moda. Aquí poques coses es van fer fins després dels Jocs Olímpics”, lamenta Petit, que assegura que en els escrits de Cerdà van quedar registrades les troballes d’antics murs i edificacions que van acabar sent destruïts. L’historiador, però, celebra el canvi de mentalitat i confia que tot el material i la informació recopilada serveixin per poder continuar posant llum als misteris que envolten la vida dels nostres avantpassats: “Amb l’Eixample ens vam carregar milers i milers de jaciments. És una llàstima, però ara almenys som més conscients de la importància del nostre patrimoni“.
1 
