Un mosaic romà malmès durant el franquisme reviurà amb visites guiades

El MUHBA incorpora als seus itineraris el proper febrer aquest espai disfressat d'entrada de pàrquing a pocs metres de la Catedral

Unes baranes de ferro discretes i cap indicador. Sota la plaça d’Antoni Maura, a quatre passes de la Catedral de Barcelona, s’amaguen les restes d’una vil·la romana molt dissortada. Se n’ha conservat només un paviment de mosaic amb motius geomètrics de colors i part dels murs d’una de les habitacions, però no es pot visitar perquè l’estreta sala on està no compleix cap normativa. Tampoc es pot traslladar, perquè una mala restauració dels anys 70 l’ha condemnat a viure ancorada a una llosa de ciment Portland molt fràgil.

El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) té al punt de mira aquest punt patrimonial des de fa dos mandats. Els especialistes desaconsellen obrir de forma permanent la saleta, perquè no compleix les normatives de seguretat i requereix un manteniment molt curós. Per això la solució escollida ha estat integrar-la als itineraris regulars del museu perquè rebi visites guiades en grup. S’incorporarà al catàleg de rutes al gener i s’hi podrà accedir per primer cop al febrer.

A poques passes de la Catedral s'amaga sota terra una vil·la romana 'atrapada' dins d'una habitació / Jordi Play

A poques passes de la Catedral s’amaga sota terra una vil·la romana ‘atrapada’ dins d’una habitació / Jordi Play

Al rescat d’una vil·la “desnaturalitzada”

Es va construir entre el segle II i III, però dos-cents anys més tard els barcelonins visigots ja la van trinxar per fer-hi a sobre una necròpolis paleocristiana. Va quedar enterrada anys i panys, fins que a principis del segle XX la construcció de la Via Laietana la va redescobrir en enderrocar l’església de Santa Marta que hi havia al carrer Tapineria (1735-1911). El reconegut professor Agustí Duran i Sanpere –el primer director del Museu d’Història de Barcelona– va excavar la zona el 1946 i va saber distingir l’etapa romana de la visigoda.

Malauradament, durant el tardofranquisme i la Transició s’hi van realitzar nous treballs de conservació molt desafortunats, que van castigar la vil·la-necròpoli a l’habitació on segueix estant avui dia. La sala es va construir expressament per custodiar les restes, però els materials i les tècniques de l’època no eren adients. El sostre té filtracions d’humitat i fins i tot una gotera, mentre que el mosaic es va arrencar del terra per col·locar-lo sobre planxes de ciment. Avui moure’l és massa arriscat i desconstruir l’habitació costaria una milionada.

La vil·la romana d'Antoni Maura va ser 'arreglada' amb ciment portland als anys 70 / Jordi Play

La vil·la romana d’Antoni Maura va ser ‘arreglada’ amb ciment portland als anys 70 / Jordi Play

“És una mala pràctica de restauració, ho van voler consolidar amb tota la bona intenció però ho van desnaturalitzar per complet“, lamenta Joan Roca, actual director del MUHBA. Tot i així, Roca avisa que l’arqueologia és un aprenentatge continuat i a altres jaciments també hi ha hagut pífies semblants, com l’ús de ciment massa agressiu amb el morter romà a la via sepulcral de la plaça Vila de Madrid. “La trajectòria arqueològica de la ciutat progressa a partir d’encerts i errors: segurament avui hi ha errors que no fem gràcies al que hem anat aprenent”, reflexiona.

La necròpoli, més valuosa que la vil·la

Un altre element sorprenent d’aquesta habitació soterrada és que està perfectament museïtzada. Mitja dotzena de plafons expliquen la vil·la i la necròpoli encara que no pugui visitar-se. Es van instal·lar als anys 90, quan es van refer els cartells i la senyalització de la seu central del museu, que s’estén per sota la plaça del Rei i permet recórrer sobre passarel·les un gran jaciment.

Les dues peces més interessants del conjunt d’Antoni Maura són una tomba règia i la lauda sepulcral, que estava coberta d’un petit mosaic amb símbols cristians. Aquests dos elements, del segle V, s’exposen avui al museu. Se sospita que podrien pertànyer a la tomba d’un bisbe, per la proximitat al nucli episcopal i perquè el cap eclesiàstic era la màxima autoritat de la Barcelona visigoda. La resta –el mosaic romà i diversos murs– es van haver de quedar a la plaça Antoni Maura. “Tenim molt clar que el mosaic ara s’ha de quedar aquí, és massa perillós intentar treure’l, ens el podríem carregar”, sentencia Roca.

Lauda funerària paleocristiana trobada a Antoni Maura i exposada al MUHBA / MMP

Lauda funerària paleocristiana trobada a Antoni Maura i exposada al MUHBA / MMP

Tot i que els barcelonins mostren una especial curiositat pels mosaics romans, sobretot des del vil·licidi de la Sagrera, aquest en concret “té un interès menor perquè és redundant”: “De mosaics com aquest n’hi ha d’equivalents exposats a la plaça del Rei i a la domus de Sant Honorat; que no estigui obert al públic no deixa cap fase de la història de Barcelona sense veure ni explicar”, adverteix Roca. Tampoc era una vil·la agrícola benestant com la de la Sagrera, sinó una casa urbana simplement situada extramurs.

Joan Roca, director del MUHBA, assenyala una foto del mosaic paleocristià traslladat al museu / Jordi Play

Joan Roca, director del MUHBA, assenyala una foto del mosaic paleocristià traslladat al museu / Jordi Play

En definitiva, no és un jaciment de primera divisió mundial, però ja que està museïtzat i que el museu dedica tants esforços a preservar-lo, el MUHBA vol aprofitar-lo. Enriquirà dues rutes que ja ofereix en cap de setmana, una sobre la Barcino romana i l’altra sobre la ciutat visigoda.

Control setmanal i manteniment constant

Perquè d’esforços, se n’hi dediquen molts, a la vil·la d’Antoni Maura. L’empresa de conservació Ecra, que va guanyar la concessió pel manteniment de tots els jaciments dependents del MUHBA, pren la temperatura de l’espai cada setmana. Dos cops l’any s’ha de canviar l’extractor perquè està encès 24 hores i es fa malbé. A més el ciment portland provoca que apareguin sals solubles sobre el mosaic i cada mes s’han de retirar amb un pinzell i un aspirador.

Detall del mosaic de la vil·la romana d'Antoni Maura / Jordi Play

Detall del mosaic de la vil·la romana d’Antoni Maura / Jordi Play

Cada dia que la vil·la-necròpoli rebi una visita en grup, a través dels itineraris, els tècnics d’Ecra hi hauran d’anar expressament per destapar i després tornar a tapar el mosaic. Està sempre cobert amb uns llençols de geotèxtils que l’aïllen de la humitat però que alhora són transpirables. Aquests materials també formen part de l’aprenentatge històric: “Igual que ja no s’usa portland, ara no es tapa res amb plàstics perquè s’ha vist que condensa la humitat”, explica Lourdes Pérez, una de les responsables d’Ecra. “No ho podem deixar destapat, si caigués una pluja torrencial ho faria malbé!”, diu.

Restes d'una necròpoli paleocristiana conviuen amb un mosaic de la vil·la romana d'Antoni Maura / Jordi Play

Restes de la necròpoli paleocristiana d’Antoni Maura tapada amb geotèxtils i amb un pot per la gotera del sostre / Jordi Play

D’ensenyar una peça a explicar un relat

Si la incorporació té molt d’èxit, es podrien fer més sovint les rutes. Roca és escèptic, però, perquè els gustos de la ciutadania ha canviat amb els anys: “És curiós que ara desperta molt més interès l’arqueologia contemporània que la romana, i això és degut justament a la gran feina feta pels arqueòlegs”. Sosté que Barcelona va ser una de les primeres ciutats d’Europa amb el subsòl excavat, però que avui en dia quasi totes les capitals ofereixen atractius arqueològics. Per això, diu, costa que barcelonins i turistes vagin a visitar el conjunt de Vila de Madrid, tot i ser excepcional, mentre que les fàbriques i el barraquisme tenen molta més demanda.

I és que la museologia també ha anat canviant arreu del món i cada cop més el protagonista és el relat. No n’hi ha prou d’exposar les peces trobades en un territori, sinó que ara l’important és usar-les bé per explicar una història i oferir una visita experiencial. El MUHBA també està fent aquesta transició, amb un procés gradual que ja ha començat a caminar.

Museització de la vil·la romana d'Antoni Maura / Jordi Play

Museització de la vil·la romana d’Antoni Maura / Jordi Play

La primera passa és l’exposició Barcelona Flashback. Kit d’història en 100 objectes, que s’ha estrenat aquest octubre. Té un format molt experimental i interroga al visitant perquè ell mateix descobreixi l’evolució de la ciutat i la posi en context. Després el visitant pot continuar la descoberta sobre el terreny a través de les rutes guiades, fins acabar formant-se una mirada pròpia sobre Barcelona. “Volem ensenyar a pescar en lloc de donar el peix: donar punts de referència al visitant perquè construeixi el seu relat de Barcelona”, conclou Roca.

Nou comentari