Els habituals dels Encants diuen que la millor vacuna contra la síndrome de Diògenes és passejar-se per aquest mercat barceloní. Les pertinences i els records de tota una vida escampats per una paradeta a mercè del millor postor. Entre els trastos vells i les antigalles, però, a vegades es poden trobar verdaders tresors si se sap buscar bé. No només ens referim a objectes valuosos monetàriament parlant, sinó també a autèntiques troballes d’un valor immaterial incalculable que si no fos per la mirada afilada d’especialistes com la historiadora de l’art Beli Artigas acabarien en molts casos malvenuts o a la brossa.
Ens situem a mitjans d’abril del 2023. Durant una de les moltes escapades que aquesta veïna de Sant Gervasi i autora del blog Criticart fa a aquest mercat de les Glòries, Artigas detecta un àlbum de fotos familiars que li crida l’atenció. Les pàgines són plenes de retrats de personatges aparentment desconeguts que no li diuen res. En un dels fulls, però, hi ha una imatge que reprodueix un paisatge que li és familiar. Se la mira amb deteniment i reconeix en primer terme una casa d’un estil neoàrab peculiar amb una bastida en un dels laterals que sembla indicar que s’hi estaven fent obres en el moment de la captura.
La finca en qüestió era l’anomenat Edifici Alhambra, una construcció ubicada al carrer del Berlinès del barri de Sant Gervasi-Galvany que darrere una façana neomudèjar amaga un meravellós espai privat que replica amb el seu estil el pati dels Lleons de l’emblemàtic monument àrab de la ciutat de Granada. L’immoble -que va ser modificat posteriorment amb una remunta- fins ara havia estat atribuït a Domènec Balet i Nadal (1844-1915), un prolífic mestre d’obres barceloní encara força desconegut que va dissenyar diversos edificis icònics de la ciutat com la Casa Pere Llibre, el Museu de Cera, els Grandes Almacenes El Siglo o les Tres Xemeneies del Paral·lel. Tanmateix, Artigas no només va identificar en aquesta fotografia l’Alhambra barcelonina. La imatge també mostra diversos edificis del barri com la Casa Arnús (1903) o la Torre Andreu (1906), fet que indica que la instantània es va fer almenys després d’aquest darrer any. Com podia ser que la casa encara estigués a principis del segle XX en obres si segons les fonts oficials es va acabar de construir l’any 1875?
Un relat més vell que els protagonistes
La troballa sorprenent de la fotografia va portar la historiadora de l’art a investigar pel seu compte per treure l’entrellat d’aquest verdader trencaclosques. Segons la informació que encara ara podem trobar a la pàgina web oficial de l’Ajuntament de Barcelona, l’origen de l’immoble es remunta a finals del segle XIX, quan un empresari alemany dedicat al món de la impremta s’hauria instal·lat a la capital catalana amb la seva dona, una jove granadina que “sentia nostàlgia de la seva ciutat natal”. Per fer-li més amena la seva vida lluny d’Andalusia, el marit hauria ordenat construir una casa a imatge i semblança de l’Alhambra que amb el pas dels anys va convertir-se en una comunitat de veïns.
Aquesta llegenda -que explicaria la denominació del carrer on està ubicada la finca i que recorda al relat sobre l’origen de la característica fisonomia de la localitat marroquina de Xauen- sembla estar inspirada en la història d’Otto Streitberger Schmidt i Rosario Pequeño. El primer era un empresari alemany que a principis del segle XX comença un negoci a Xerès dedicat al disseny i construcció tant de bicicletes com de màquines d’escriure abans de traslladar-se l’any 1905 a la capital catalana. La segona era una jove nascuda a Salamanca el 1876 en el si d’una família d’origen andalús que a causa de la feina del pare com a enginyer es mou per diversos punts de la geografia espanyola.
No està clar quan es van conèixer els dos, però, al voltant dels anys vint, la parella ja estava formalitzada i vivia a l’Edifici Alhambra. Aleshores, l’immoble era encara una finca unifamiliar on també estava ubicada la seu del negoci de l’empresari, que va acabar fent fortuna amb la invenció d’un aparell d’electromedicina que va patentar. La llegenda fins aquí s’aguantaria amb alguns retocs puntuals -ella no era de Granada, però sí d’origen andalús. Ara bé, tot salta pels aires quan ens fixem en les dates de construcció de la casa. Les fonts oficials indiquen que el mestre d’obres Balet i Nadal va erigir el bloc l’any 1875, quan la protagonista d’aquesta història no havia ni nascut i quan els terrenys encara formaven part d’una extensa parcel·la propietat de la família Gil, una de les grans benefactores de l’hospital de Sant Pau. Aleshores, l’Otto i la Rosario no són la parella que va inspirar la llegenda? La resposta és sí i no.
L’arquitecte oblidat i la verdadera promotora
El primer indici que sembla confirmar la presència de l’empresari alemany en aquesta part de Sant Gervasi és el canvi de nom que va patir la via on encara s’erigeix l’Alhambra. Va ser el 5 de setembre del 1907, quan va passar de carrer de Sant Ignasi a Berlín. L’elecció d’aquest topònim respon a la tendència adoptada en aquell moment a la zona, es va batejar un altre via amb el nom d’Hercegovina, per exemple, però també podria ser una referència a la nacionalitat del nou propietari dels terrenys, fet que sembla indicar que ja eren titularitat de Streitberger.
Aquesta pista inicial del rastre de la parella s’acaba de confirmar una dècada després. La investigació d’Artigas ha permès localitzar a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona un expedient d’obres que data del 1920 on es demana permís per a la construcció d’una casa en un solar d’aquest mateix carrer de Berlín. La petició va a càrrec de Rosario Pequeño de Streitberger -que ja havia adoptat el cognom del marit- i no la signa Balet i Nadal, que aleshores ja fa cinc anys que és mort, sinó l’arquitecte Josep Maria Sagnier, fill del reputat constructor Enric Sagnier. En cap cas s’indica que l’autorització sigui per fer la remunta d’un edifici ja existent. Els plànols del projecte dibuixen un immoble de nova creació també d’estil neoàrab amb unes característiques pràcticament idèntiques a l’Alhambra.
“No hi ha expedients d’enderrocs anteriors, de manera que en aquest terreny abans d’aquesta construcció no hi havia res“, assegura la historiadora de l’art, que descarta d’aquesta manera que l’edifici pogués ser un disseny original de Balet i Nadal de finals del segle XIX, tal com s’havia apuntat fins ara. Artigas reconeix que el mestre d’obres va ser un dels primers a sumar-se al corrent neomudèjar a la ciutat, amb obres com la casa Pere Llibre (1872), però remarca que no és estrany que Josep Maria Sagnier plantegés una finca d’aquest mateix estil, un encàrrec que s’allunyava del perfil més classicista que defensava el seu pare, que aleshores ja era un arquitecte força reconegut, fet que feia que el fill estigues sempre sota l’ombra allargada del progenitor. “En aquella època s’estava restaurant l’Alhambra de Granada. Santiago Rusiñol hi acaba d’estar i els primers turistes estrangers que la visiten queden meravellats. Aquí és quan la ciutat andalusa comença a convertir-se en un referent de patrimoni“, apunta la historiadora de l’art, que veu en el disseny de Sagnier fill un reflex de la tendència que imperava a l’època.
El rastre perdut
Entre els plànols que figuren als arxius municipals hi ha també un expedient que data del 1930 i que fa referència al projecte d’ampliació de l’Alhambra barcelonina, que de la mà de l’arquitecte Joan Ventura Polit afegeix diversos pisos més donant-li la fisonomia que encara conserva en l’actualitat. Com en el permís d’obres expedit una dècada abans, la sol·licitud la signa Rosario Pequeño i no el seu marit, fet que confirma que la promotora de l’edifici -almenys sobre el paper- va ser la dona i no l’empresari alemany en un intent de guarir la nostàlgia andalusa de la seva parella, tal com diu la llegenda.
Sembla ser, doncs, que la família Streitberger Pequeño -que va tenir dos fills, en Germán i l’Elisa- va continuar vivint al principal de l’edifici mentre que la resta de pisos van ser llogats i eventualment venuts a altres propietaris. En aquest punt, la pista d’aquesta nissaga es perd coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil. Només hi ha una referència posterior el 1952, quan el primogènit aconsegueix la nacionalitat espanyola. Durant l’últim mig segle, el rastre de la família és una verdadera incògnita. Sembla que els descendents haurien venut l’any 2012 la casa familiar ubicada a la població alemanya de Pirna i construïda el 1913, però la informació és molt limitada. Ara bé, la llegenda de l’Alhambra de Barcelona sí que s’ha mantingut viva tot aquest temps, perpetuant-se de boca-a-orella com molts relats antics, però desvirtuant-ne l’essència i reproduint errors de manera sistemàtica. Potser ara és el moment de reescriure la història oficial per fer justícia als seus protagonistes.
