“Diuen que mai cap circ no ha viatjat tant com el nostre”, s’explicava Lluís Raluy un vespre de fa gairebé 14 anys. Era abans d’una actuació a la perifèria de Barcelona i es palpava l’agitació que preludia l’aixecament del teló per saltar a la pista. Immune a la por escènica, Raluy -mort aquest dimecres als 79 anys- desembolicava sense pressa la memòria d’una vida consagrada a preservar i expandir el seu art fins als racons més oblidats del món, encara que revoltes i temporals empaitessin la caravana d’una companyia llegendària.
Mentre feia anar els records amb parsimònia, a cop d’ull copsava tot el que va ser la seva llar, desplegada davant del ja històric director de circ i pallasso, sempre amb la cara pintada de blanc: la carpa coronada pel cognom d’una saga mítica en lletres lluminoses, els carros recuperats de la putrefacció per dur ben lluny la màgia, l’humor i l’espectacle i, sempre a la seva vora, el seu germà petit Carlos. Tots dos van forjar una nissaga d’artistes ambulants que el seu pare va iniciar a Sant Adrià de Besòs i que van transformar en un dels últims grans circs expedicionaris.
Als patriarques de la família els seduïa descobrir terra ignota pel classicisme circense. Hi transportaven les seves escenes còmiques i les seves acrobàcies gairebé decimonòniques, allà on ningú no l’havia gaudit mai. Ben bé com si fossin uns evangelitzadors que predicaven la benaurança del “més difícil encara”.
“Hem estat pioners a l’illa de Reunió, a Maurici, a Senegal, a Benín…”, desgranava el Lluís en aquella vella entrevista. Els germans relataven que, en algun poblat del Gabon, els havien cregut una mena de bruixots dels quals era millor resguardar-se. Llevat d’algun malentès esporàdic que van saber sortejar, Lluís Raluy es declarava encisat pels espectadors més desvalguts, en especial els d’Àfrica. “Són agraïts i generosos en aplaudiments”, descrivia.
Tant van voltar els Raluy per camins poc transitats –“Kènia, Tanzània, Uganda, la illa de Madagascar, les illes del oceà Índic…”, enumerava el Lluís- que van despertar confiança i van guanyar-se prou amistats per protegir-se d’ensurts quan van ensopegar amb revoltes que els enxampaven en plena gira. “Mai hem anat a països on el risc era patent, encara que ens hem trobat amb cops d’estat a l’Àfrica i hem sortit per cames d’un parell de llocs”, admetia Raluy. Molts anys després d’escapolir-se indemnes, els dos germans es feien creus d’haver escapat vius d’una batussa grotesca, provocada per un artista begut a Port Gentil –“s’hi van llançar ganivets, portes…”-, i d’un altre incident, aquell en un poblet a l’illa caribenya de Santa Llúcia, on els van voler apedregar.
Tempestes de tota mena
Al Carib, però, van haver d’afrontar sobretot les tempestes tropicals. “N’hem patit un munt, sobretot a Puerto Rico i a Guadalupe. Un cop vam prorrogar a Costa Rica i vam acabar caient en plena època de ciclons…”, rememorava el més gran de la nissaga. Van acostumar-se a prestar més atenció als meteoròlegs des d’aleshores. “I quan el mal temps ens ve a sobre, pleguem veles”, admetia Lluís Raluy fa més d’una dècada.
L’expedició familiar va fregar esdeveniments històrics més d’un cop. Com quan es van instal·lar una temporada a Portugal i va esclatar la Revolució dels Clavells, el 1974.
“No podíem sortir del circ. A la ràdio sonaven marxes militars i no sabíem què passava però, d’un dia per l’altre, tots els portuguesos van passar de ser en una dictadura a fer-se comunistes!”, deixava anar Lluís Raluy, que retenia un altre instant en què va sentir que la Història va estar a prop de passar-los per sobre, durant la llarga descolonització d’Àfrica: “Va ser a Kampala. Un dels artistes conduïa un cotxe amb matrícula del Congo, quan encara era territori belga, i els ugandesos, en solidaritat amb els seus germans, van atacar l’auto. El van deixar triturat”.
Els Raluy van viure intensament aquelles dècades en què els pobles africans van despertar per assolir la independència. Algun cop, van topar amb les autoritats colonials europees. “A Nairobi, i sense saber què deia, el meu pare cridava ‘Llibertat i treball’ en suahili quan començàvem l’espectacle. Va durar fins que els anglesos ens van avisar que, si ho seguia dient, ens feien fora de Kènia”, evocava el primogènit.
Anys més tard, l’intent de cop d’Estat d’Antonio Tejero els va enganxar a les Canàries. Em comptes de tornar a la península després de la temptativa frustrada, la companyia va preferir prendre el rumb que més li esqueia: un nou llarg periple. “Vam embarcar cap al Senegal, però el negoci no va anar gaire bé allà. Teníem més cèntims per viatjar pels països dels voltants que per tornar a Europa. Vam anar de nou a Costa d’Ivori, Togo, Benín, Camerun, Gabon… Anàvem improvisant”, reconeixia el Lluís, sense aparent nostàlgia de tanta aventura.
Després d’anys farcits de peripècies, les estades dels Raluy per actuar a Catalunya van fer-se cada cop més llargues. “És que la terra tira”, confessava aleshores Lluís Raluy, ara ja definitivament ascendit a la constel·lació dels mites.
