Amb la col·laboració de

Gent que vivia en barraques, treballadors que dedicaven al pagament del lloguer gran part del seu salari, desnonaments continuats per part del jutjat… Però no, aquest article no parla de l’actualitat, tot i que aquests elements ens resultin molt familiars. És la història d’un esdeveniment clau que es va produir fa 90 anys a la ciutat de Barcelona: la vaga de lloguers de 1931.

El creixement econòmic durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors, va atreure a la ciutat comtal un gran nombre de persones de tot Catalunya i dels territoris més propers de la Península: va passar de tenir uns 800.000 habitants l’any 1925 a més d’un milió el 1931. La població augmentava molt ràpid i la ciutat no tenia la capacitat de construir a la mateixa velocitat. I això va comportar el creixement de nuclis de barraques i, amb el temps, l’aparició dels primers barris perifèrics, que es desenvoluparien del tot després de la Guerra Civil. 

Els immigrants no només arribaven per la bonança econòmica de la capital, sinó també per les obres del metro i la febre constructiva que va comportar l’Exposició Internacional de 1929. Eren obres faraòniques promogudes per la dictadura de Primo de Rivera, amb el suport d’una burgesia que les veia com a una oportunitat de projectar la ciutat a escala internacional.

Inauguració de l'Exposició Internacional a Montjuïc. |...
Inauguració de l’Exposició Internacional a Montjuïc. | AFB. Autor: Josep Badosa Montmany

La falta d’habitatges provocava que unes 100.000 persones visquessin rellogades en habitacions i unes 30.000 en xaboles. La necessitat afavoria l’especulació i els propietaris augmentaven el preu dels pisos de manera extraordinària. No era un problema d’edificis buits, sinó de falta completa d’espais aptes d’habitatge i manca de regulació per part de les autoritats.

Però va arribar la crisi. El crack del 29 i el final de les obres del metro i l’Exposició Internacional, que no havia donat els resultats desitjats, va comportar un augment de l’atur. Molta població no podia pagar els preus de l’habitatge, que tot i així continuaven pujant sense aturador. 

Mentre a d’altres països europeus, amb la reconstrucció posterior a la guerra, s’havia promogut una política d’habitatge públic que els permetria allotjar la gent sense recursos en moments de dificultats, aquí la burgesia no ho havia permès i el parc de lloguer públic era pràcticament inexistent. Només van tirar endavant algunes experiències, com les cases barates de Can Peguera, el Bon Pastor o el Baró de Viver: tot i inspirar-se en els models de Viena, es van fer amb materials de poca qualitat i van acabar esdevenint barraques de ciment armat.

A la vaga

El moviment anarquista, amb una gran capacitat de mobilització dins del moviment obrer, va encapçalar una reivindicació que ja es feia notar entre les classes populars. La situació era insostenible i l’inici de la Segona República no complia amb les expectatives que esperaven de transformació social. La misèria s’estenia i les manifestacions esdevenien freqüents.

L’1 de maig de 1931, ara fa just 90 anys i enmig l’adveniment de la Segona República, la CNT va convocar un míting decisiu. Tenia la seu del Sindicat de la Construcció al carrer Mercaders, per cert, al costat de Via Laietana, on avui es celebren grans marxes cada Dia del Treball. L’acte va esdevenir una assemblea amb milers de participants, que decidiria la creació d’un comitè de defensa i la reivindicació de la rebaixa del 40% del preu dels lloguers, entre d’altres demandes.

La conflictivitat va anar en augment. Les dones n’eren les capdavanteres i quan es produïa un desnonament, retornaven els mobles que la comitiva judicial deixava al carrer al domicili d’on havien sortit. També des dels jutjats es va fer una caixa de resistència per cobrir i aturar els desallotjaments. La temperatura social seguia pujant amb manifestacions, enfrontaments directes amb la policia… i finalment ferits i morts.

El llegat

El mes de juliol d’aquell any, unes 40.000 famílies ja havien deixat de pagar el lloguer i al mes d’agost ja n’eren 100.000. Amb la intervenció de la Guàrdia d’Assalt i la detenció del comitè de defensa, el nombre d’insubmisos va anar minvant, si bé algunes famílies continuarien sense pagar el lloguer fins al 1939, acabada la guerra. La Cambra de la Construcció es va donar per guanyadora per haver aturat els impagaments, però també el Sindicat de la Construcció va considerar una victòria que les famílies haguessin estalviat 52 milions de pessetes durant la reivindicació.

Faristol de memòria davant de la Casa Bloc de Sant Andreu / MMP

A partir de 1932 foren les associacions de veïns qui va prendre la iniciativa de negociar amb els propietaris el preu del lloguer i el govern va iniciar el projecte d’habitatge públic de la Casa Bloc de Sant Andreu, que havia de tenir al seu interior espais comuns com biblioteca, escola bressol, safaretjos i banys. Però quan es va posar en marxa l’edifici, ja havia arribat el règim franquista i enlloc d’obrers la van ocupar militars i policies. 

La reivindicació de l’accés a l’habitatge als anys 30 era diferent que l’actual i les circumstàncies, unes altres. Però els preus dels lloguers, els desnonaments i la manca de pisos públics continuen essent una constant a Barcelona, que encara pateix les conseqüències d’una política i una oferta immobiliària que no cobreix les necessitats reals de sostre de la població.

Nou comentari

Més notícies
Seu de la cooperativa Flor de Maig, al Poblenou / Ester Garcia

Unir-se per subsistir: les cooperatives de consum a Barcelona

Recorrem les petites i grans històries de Barcelona, de la mà de la historiadora i guia cultural Mireia Pons
Amb la col·laboració de Passejant per Barcelona
Interior de la Llotja de Mar de Barcelona / ACN

La Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic d’Europa

Va néixer al segle 1401 per fer front a la corrupció i el sobreendeutament a la ciutat
Amb la col·laboració de Passejant per Barcelona
Il·lustració del segle XIX dun vaixell negrer / Autoria desconeguda

On i com vivien els esclaus i negrers a Barcelona?

Recorrem les petites i grans històries de Barcelona, de la mà de la historiadora i guia cultural Mireia Pons
Amb la col·laboració de Passejant per Barcelona
Imatge històrica del Pla de Palau i el palau del virrei, cap al 1800 / Wikimedia

Rebomboris del pa, els aldarulls protagonitzats per dones

Recorrem les petites i grans històries de Barcelona, de la mà de la historiadora i guia cultural Mireia Pons
Amb la col·laboració de Passejant per Barcelona