El primer cop que en Jordi Clos Llombart (Barcelona, 1950) va sentir a parlar de l’Iny va ser l’any 1991. En una subhasta celebrada a Londres, l’empresari hoteler va fer-se amb una estela de falsa porta, un element que trobem en molts enterraments egipcis i que simula una entrada simbòlica al més enllà, a través de la qual el propietari de la tomba pot treure el cap al món dels vius i rebre ofrenes. La peça datava del 2250 aC, és a dir, de fa quatre mil anys, quan regnava l’anomenada dinastia VI. Les seves inscripcions feien referència a un personatge fins llavors desconegut el món de l’egiptologia. “La vaig comprar sense tenir idea de qui era. En el seu moment, em va atraure molt l’estètica de la peça i la funció que tenia com a falsa porta”, explica. Aleshores, Clos Llombart ja feia un temps que havia començat a recopilar objectes de l’Antic Egipte. Només uns mesos més tard de l’adquisició d’aquesta estela, presentava a l’Hotel Claris una setantena de peces de la seva col·lecció privada i poc després creava la Fundació Arqueològica Clos, pas previ per a la inauguració del primigeni Museu Egipci de Barcelona, ubicat inicialment en un petit local de la rambla de Catalunya.
Aquesta cronologia és important per entendre d’on ve el vincle entre l’Iny, el propietari de la tomba on estava col·locada l’estela, i el fundador de l’equipament, situat des del 2000 al número 294 del carrer de València. Des del primer moment que la peça va arribar a mans de l’empresari barceloní, tot feia pensar que havia pertangut a una personalitat més o menys destacada de l’antiguitat. “Hem estat els darrers trenta anys completant el puzle per conèixer la seva història, comprant fragments d’aquesta tomba que sortien a subhasta a diferents ciutats del món com París, Londres, Nova York o Tòquio […] Estàvem a l’aguait per si apareixia el seu rastre”, reconeix. Una de les darreres peces es va detectar a la capital britànica, en una licitació que a priori desconeixia que l’element a concurs formava part d’aquest enterrament. “Pensàvem que això faria que sortís més barat, però, quan vam arribar, la casa de subhastes ja havia esbrinat la procedència i havia col·locat un cartell indicant que aquest pertanyia a la tomba d’Iny i que una part la teníem nosaltres a Barcelona”, relata a tall d’anècdota Clos Llombart.
Entre els anys 1991 i 2011, el Museu Egipci va aconseguir fer-se amb un total de sis fragments de l’enterrament en quatre licitacions diferents. En paral·lel, es van localitzar altres peces conservades en diferents museus i col·leccions privades, de les quals es van poder fer algunes rèpliques que van ajudar a la interpretació dels textos i la reconstrucció de la seva biografia. Totes elles van estar exposats al costat de l’estela durant força temps en un dels espais principals del primer pis de les instal·lacions. Recentment, la instal·lació havia desaparegut d’aquest emplaçament i s’havia traslladat a la planta soterrània per formar part d’una nova exposició en la qual la institució feia temps que treballava. Aquest dimarts es va revelar oficialment el secret amb la presentació de l’exposició Iny, l’explorador del faraó, que repassa la trajectòria del personatge i suposa l’estrena de la primera sala immersiva del museu. Més enllà del magnífic audiovisual que es projecta a la vella sala de lectura de la biblioteca i que pretén traslladar el visitant a l’Antic Egipte que va conèixer el nostre protagonista, la mostra inclou la recreació de la capella funerària abans ubicada al primer pis i una selecció d’una seixantena de peces que aporten context històric i arqueològic a la biografia.
Una vida reconstruïda al detall
La producció immersiva se situa al voltant de l’any 2250 aC i comença a la tomba del personatge, de qui es pensa que va ser enterrat a uns tres quilòmetres al sud de la piràmide escalonada de Saqqara, la més antiga conservada. Aquest també va ser el punt de partida que va permetre a l’equip del museu esbrinar que l’Iny havia estat un funcionari i explorador de la dinastia VI que havia servit sota les ordres de tres faraons diferents: Pepi I, Merenre I i Pepi II. Ell va fer fins a sis expedicions marítimes diferents fins a la zona de l’actual Líban per portar material i objectes dels quals no disposaven a la cort reial, com perfums, olis, plom o plata. “A la ciutat de Biblos, hi havia un gran mercat que comerciava amb productes de la terra i on es podien trobar des de fustes coníferes, que s’utilitzaven per a la fusteria naval o els bastiments de les grans construccions, a resines aromàtiques. Era com una mena de hub de l’època on obtenies material d’altres regions més interiors”, precisa en Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador de l’equipament. Gràcies a les inscipcions preservades, sabem que va arribar a assumir responsabilitats religioses, administratives i militars, a més d’exercir funcions directament relacionades amb l’organització d’expedicions i l’obtenció de recursos. Entre els títols i mencions -equivalents als títols honoraris- que va rebre trobem els de «Amic Únic» del faraó, «Sacerdot Lector», «Portador del Segell de Déu en les Dues Grans Barques» i «Conductor dels exploradors».
Des de la seva capella, el Ba -entès com l’esperit- del protagonista ens fa un recorregut per alguns dels escenaris de la seva vida, com la ciutat emmurallada de Memfis i la riba del Nil, des d’on salpaven les expedicions que va comandar. La reconstrucció fuig de la imatge més genèrica de l’Antic Egipte, parant atenció a tots els detalls per configurar una visió la més fidedigna possible. S’han estudiat indicis arqueològics, relleus i pintures de tombes contemporànies, escultura del Regne Antic i altres fonts especialitzades amb l’objectiu de recrear des de la geografia i el paisatge fins a l’arquitectura, les embarcacions, la vegetació, els personatges o les escenes de la vida quotidiana de fa quatre mil anys. “Ha estat un repte monumental i un treball interdisciplinari entre tots els equips del museu […] Teníem clar que el projecte havia de tenir un fort compromís amb el coneixement científic i la divulgació, que s’havia d’utilitzar la tecnologia al servei del patrimoni, posant el visitant al centre”, remarca la Maixaixa Taulé, directora del Museu Egipci de Barcelona. Taulé posa d’exemples la recreació de la ciutat de Memfis, que s’ubica en l’audiovisual en una illa flanquejada pel riu, tal com indiquen els darrers estudis acadèmics publicats al respecte, o els vaixells de vela, que es recreen amb la cabina del capità elevada al centre de la popa, un avenç tecnològic que no estava present en l’anterior dinastia i que permet centrar el timó i facilitar les maniobres.
Protagonistes per a un nou immersiu?
La peça audiovisual que acompanya l’exposició sobre l’Iny ha estat produïda íntegrament per l’equipament amb la col·laboració de l’estudi MAAT i les companyies At Your Service Production i 119 Media. Aquest és la primer contingut immersiu del museu, però sembla que no serà l’últim. “No volem descuidar el nostre projecte, sinó buscar un llenguatge més contemporani per arribar als futurs arqueòlegs […] [Disposar de la sala] És una oportunitat enorme”, diu la directora de les instal·lacions. Gonzálvez inclús s’aventurava a avançar qui podia ser el pròxim protagonista de la següent producció de la institució: en Khuenptah i la seva mare Meritities, que tenia el càrrec de supervisora del temple de culte funerari al faraó Quèops. Tots dos són els propietaris d’una altra estela de falsa porta de la dinastia VI que es conserva al número 294 del carrer de València.
