Jordi Clos Llombart (Barcelona, 1950) i Jean-Jacques Rotthier (Brussel·les, 1932 – 2009) es van conèixer a finals dels noranta en una subhasta d’antiguitats. El primer aleshores ja era un empresari hoteler d’èxit i tot just feia uns anys que havia posat en marxa el Museu Egipci de Barcelona i la Fundació Arqueològica Clos. El segon -advocat de professió i alt directiu d’una empresa del sector de les assegurances- feia més de dues dècades que es dedicava al col·leccionisme de peces, principalment de l’Antic Egipte, però també de l’època de l’imperi romà. “Compartíem passió i vam relacionar-nos perquè ell era un malalt de l’Àfrica, coneixia les rutes, l’art i l’arqueologia d’aquest món […] Va ser un diàleg interessant”, recorda Clos Llombart. Rotthier li va mostrar aquell mateix dia fotografies d’algunes de les peces que conformaven la seva col·lecció privada, que de tant en tant cedia per a exposicions organitzades per institucions culturals de París, Venècia i altres ciutats europees.
Poc s’imaginava aleshores l’empresari barceloní que tornaria a topar amb aquells mateixos exemplars tres dècades després de la trobada amb el col·leccionista belga. Va ser el passat estiu, quan el contingut va sortir a subhasta a París. “En el moment que vaig veure que les peces eren al catàleg, em vaig quedar sense paraules“, admet. Clos Llombart va acudir presencialment al concurs acompanyat de la seva dona. Quan van aconseguir adquirir les obres, tots dos van esclatar de joia, rebent els aplaudiments gairebé unànimes dels presents a la casa de subhastes. “És la lluita de la sala contra el telèfon. Ara ja no hi ha massa particulars en aquests actes, la majoria són museus de països com l’Aràbia Saudita, que tenen grans instal·lacions sense contingut. Quan competeixes amb Kuwait i Qatar, saps que no hi ha res a fer“, lamenta. Tot i això, la situació d’inestabilitat que viu en els darrers temps aquesta zona del mapamundi va jugar a favor dels interessos del col·leccionista català, que va poder imposar-se en la cursa sense massa entrebancs.
“Als inicis del Museu, difícilment ens hauríem imaginat que arribarien unes obres així. Quan ens van dir que s’havien pogut fer amb les peces, va ser tota una alegria […] Són del millor que tenim”, assegura en Luis Manuel Gonzálvez, egiptòleg i conservador de l’equipament. “Aquesta és una aportació molt important, una bala més per a nosaltres”, reconeix la Maixaixa Taulé, directora del Museu Egipci de Barcelona. El llegat de Rotthier que a partir d’ara s’incorpora a la col·lecció permanent de les instal·lacions ubicades des del 2000 al número 294 del carrer de València el conformen un conjunt funerari complet d’una noble amb més de 2.500 anys d’història i un relleu poc comú que representa la reina Nefertiti i Akhenaton, el faraó maleït que van voler esborrar de la història per trencar amb la ideologia religiosa de l’època. El primer està datat entre el 664 i el 525 aC i pertanyia a la dama batejada amb el nom Iah-tes-najt, traduït com La lluna és la seva força. Consta d’un sarcòfag exterior rectangular i un taüt interior antropoide. La seva excepcionalitat radica en la conservació conjunta de tots dos elements i en la riquesa de la seva iconografia.
Arreu del món hi haurà només una quinzena d’exemplars semblants a aquest que es conservin en la seva integritat. Gonzálvez explica que el mecanisme que s’utilitzava amb aquest tipus d’enterraments és similar al de les matrioixkes russes i afirma que ha estat un verdader repte acordar com s’havia de mostrar el conjunt. Finalment, es va optar per col·locar el sarcòfag i el taüt per separat. “Hi va haver debat perquè, tot i que ara ensenyem les parts més importants de la peça, hi ha elements que queden ocults”, indica el conservador. Un d’aquests tresors amagats que s’ha pogut posar a la vista del visitant és una representació de la deessa Nut -que apareix en tres ocasions més- amb el pit al descobert, però amb una peça als genitals que recorda a la part de baix d’un biquini. “La majoria dels objectes d’aquesta època provenen de la regió de Tebes, dels tallers oficials. Són representacions molt convencionals i rigoroses, no se surten del cànon […] Aquesta prové d’un taller provincial i la figura representada és anòmala“, puntualitza l’egiptòleg.
Pel que fa a la segona de les adquisicions, consisteix en un fragment de relleu en gres procedent de la regió de Tell el-Amarna en el qual apareixen el faraó Akhenaton i la reina Nefertiti realitzant ofrenes al déu Àton. Està datat d’entre el 1353 i el 1335 aC i es converteix en l’única representació conjunta dels dos personatges que es conserva en una col·lecció de l’Estat. “Hi ha molt poques peces al món on estiguin tots dos representants. Tenir aquesta fotografia pètria dels dos junts és extraordinari”, apunta Clos Llombart. “Hem hagut de fer uns treballs de restauració importants, però crec que la peça ha guanyat presència i hem recuperat part del relleu”, afegeix Taulé. “Van ser dos personatges perseguits, pretenien eliminar-los de la memòria històrica”, remata Gonzálvez.
Una investigació que lliga les dues eminències
Mentre l’estudi del relleu reial ha estat relativament senzill, l’equip del Museu Egipci ha tingut més problemes a l’hora d’aconseguir interpretar el conjunt funerari, en el qual figuren representades una trentena de divinitats. Una de les claus per identificar la procedència de la tomba ha estat l’anàlisi del nom de la morta i dels seus familiars. La desapareguda era filla de Pa-sheri-aayt, que es pot traduir com el fill d’Aayt. Aquest nom fa referència a una divinitat femenina amb cap de lleó molt poc coneguda que prové de la regió de l’Heracleòpolis Magna, precisament l’indret on l’empresari hoteler i el conservador de l’equipament van participar en la seva primera expedició arqueològica. “Van decidir posar-li al pare un nom vinculat a una deessa de la zona. És molt estrany i hem hagut d’investigar molt per esbrinar-ho”, reconeix Gonzálvez.
Una de les fonts d’informació utilitzades per poder identificar la procedència del conjunt han estat els articles escrits l’egiptòleg i professor universitari Jean Yoyotte (Lió, 1927 – París, 2009). L’expert francès és considerat com un dels investigadors més influents de la disciplina egiptològica arreu del món, però també va aplegar entre els anys 1956 i 1975 juntament amb la seva esposa Michèle Yoyotte una important mostra batejada com a col·lecció Poupouti. Clos Llombart va adquirir l’any 1997 una estela de Cleopatra provinent d’aquest catàleg, una compra que li va permetre conèixer en persona l’egiptòleg. Haurien de passar gairebé tres dècades perquè el museu barceloní tornés a retrobar-se amb Yoyotte. El passat mes de maig, l’equipament presentava dos escarabats en forma de placa -anomenats pectorals-, un escarabat de cor i dos escarabis, tots ells de la Baixa Època (715-332 aC), que havien format part de la col·lecció de l’expert francès. D’aquesta manera, tant el llegat de Yoyotte com el de Rotthier perviuen en certa forma al Museu Egipci de Barcelona, que ja compta amb més de 1.350 obres.
