A l’aparador del carrer de Sant Antoni Maria Claret, 223, al barri del Guinardó, s’hi exhibeix una curiosa escultura que materialitza el record dels Jocs Olímpics del 92 de Jordi Suari. Es tracta ni més ni menys que de la mascota de Barcelona 92, el Cobi dissenyat per Mariscal, que es pot veure cada dia a l’aparador de la Manyeria Suari.
Una recerca minuciosa
El seu propietari, Jordi Suari, va ser l’encarregat de repassar a consciència els panys de 1.996 pisos i més de 4.000 trasters de la Vila Olímpica. En total, va comprovar el funcionament de més de 70.000 claus, perquè també n’hi havia duplicats. Després, amb 6.000 d’aquestes claus va fabricar un Cobi de dos metres d’alçada que es pot veure a l’aparador de la seva empresa.
En Jordi és un home pacient. Queda palès mentre explica la tasca que va desenvolupar durant els Jocs celebrats a la ciutat comtal fa 30 anys. Un moment històric format per moltes històries individuals de generositat: “El voluntarisme de la gent perquè tot sortís bé era admirable, et senties malament sabent que tu cobraves per fer de manyà!”. I és que l’any 1992 més de 35.000 voluntaris van posar totes les seves energies en uns Jocs que han marcat per sempre més la història de la ciutat i han posat Barcelona al mapa mundial.
Un any soldant claus
A banda de l’orgull de formar part d’aquest èxit, Suari manifesta que participar tan activament en els preparatius dels Jocs li va aportar bons amics i el va fer gaudir de la convivència. Sobretot amb els atletes paralímpics: per ell va significar un bany de realitat, diu, i per la seva expressió quan ho explica s’intueix que n’està encara agraït. Va demanar-li a l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, si podia endur-se les claus de la Vila Olímpica com a record. “La intensitat i pressions d’aquells quatre mesos van fer que després dels Jocs em reclogués durant un any a soldar un conjunt de figures, entre les quals hi ha el Cobi i la Petra”, explica.
Quan se li pregunta per què va començar a soldar claus, contesta que va ser fruit d’un seguit de factors. Un d’ells és la seva admiració per l’escultor Jaume Plensa: “M’agrada molt com tracta l’espai, el volum, i com dóna als materials una tercera dimensió“. Suari explica que prèviament havia experimentat amb coses més petites, fins que un dia es va inspirar amb un Cobi de mida petita que tenia a prop i va trucar a Mariscal per demanar-li permís. Tot i això, Suari no considera que la seva escultura sigui una obra d’art: “Si parlem de panys sí que hi tinc un criteri, però jo no sóc artista”.
La creació de Suari va estar a punt de ser exposada al Museu Olímpic, però no va poder ser per les grans dimensions. “Mai no vaig pensar a fer això per guanyar diners”, recalca. Recorda amb molt de detall aquell any “de vida bohèmia” en què es posava a soldar als vespres… i, de sobte, veia sortir el sol. A més, el Cobi i la resta d’escultures que Suari va soldar aquell any li van servir d’alliberament com a “fill de la seva vivència dels Jocs”.
