El pare del Cobi olímpic viu una etapa tranquil·la. Xavier Mariscal (València, 1950) està immers en l’elaboració d’il·lustracions per un llibre sobre l’Havana i per una nova pel·lícula de Fernando Trueba i s’embadaleix mirant les plantes com les plantes i flors de Barcelona saluden el pas de les quatre estacions de l’any. Quatre anys després de declarar-se públicament “arruïnat”, s’ha refet del tràngol i continua treballant sense plans de jubilació propera ni llunyana.
Amb el seu habitual tarannà distret i l’inseparable paquet de Ducados, rep al TOT Barcelona al seu estudi de Palo Alto on l’envolten cada dia prototips i mostres de les seves creacions: mobiliari, cartells, portades de revistes, rajoles, uns quants Cobis en diferents formats… Conversem i fem un vermut Miró sota la buguenvíl·lea i la vinya verge que s’enfilen per les parets d’aquesta antiga fàbrica del Poblenou.
La commemoració dels 25 anys dels Jocs va ser tèbia, per als entusiastes de l’olimpisme. La nova generació de polítics, sobretot des de l’esquerra, veuen llums i ombres als Jocs del 92. Vostè hi ha trobat ombres també, mirant els Jocs en perspectiva?
Sempre està bé fer crítica de tot. Jo potser diria que els Jocs es van fer massa bé. Va ser un moment molt feliç de la ciutat, els polítics i la societat civil fan anar junts per fer força i van sortir molt bé. Es va demostrar la frase de Manuel Vázquez Montalbán, sempre molt agut, que deia que Barcelona és “una ciutat del nord en un país del sud”. Una ciutat que sap organitzar-se però també viure la vida.
Això no és una crítica, en absolut!
Bé, per mi una crítica és això. Va estar molt bé i no ha sortit cap cosa tan ben parida com aquella. I això que tenia molt de risc.
Freqüenta l’Anella Olímpica? Als seus skyline de Barcelona no hi falta mai.
No hi vaig gaire, no sé quina activitat hi ha avui a les piscines ni l’estadi. Tots els equipaments es va dissenyar perquè després dels Jocs tinguessin una utilitat. L’estadi es va estudiar tirar-lo a terra, perquè tenia molts problemes d’estructura i no hi podien entrar grans volums, però es va remodelar i va quedar prou bé.
Fa 30 anys va entregar el primer dibuix del Cobi. Una icona internacional de Barcelona que, no obstant, només té una estàtua a la ciutat i amagadíssima en una plaça soterrada i desangelada. Li agradaria que tingués un lloc més preeminent?
Sí, m’agradaria, però no crec que sigui important. El Cobi està a la memòria de la gent. L’escultura va ser una pífia meva, la vaig haver de fer amb moltes presses. L’espai estava tot en obres i no em vaig adonar de com era exactament. Jo volia fer una història molt complicada, però a última hora em van dir que no podia ser i em va sortir aquesta altra idea de la font, que és lletja i equivocada.
Font i estany del Cobi, sobre la Ronda Litoral / Wikimedia – Canaan
En canvi, la gamba riallera del passeig Colón ha quedat descontextualitzada sense el restaurant que decorava però ha envellit prou bé.
Va ser fruit de tot el contrari: estaven dissenyant un restaurant i van tenir una idea molt bona. Per dins era com un bar de primera classe d’un transatlàntic i la terrassa feia veure que els mobles eren restes d’un naufragi. La gamba hi era per dir: “Aquí es mengen gambes!”. L’Ajuntament no els deixava posar un rètol de neó dient això, però la gamba els va semblar bé. A mi m’agrada com queda, però si un dia la treuen no passa res. Totes les coses que neixen, moren.
El Cobi va marxar volant la nit de clausura dels Jocs, com vostè sovint recorda quan li pregunten per la mascota. Però i la Petra? On és? És viva?
També va marxar, però no recordo exactament com. Són dos personatges molt xulos perquè van néixer sabent quin dia se n’anirien. La majoria d’éssers vius no sabem quan acabarà el nostre temps a la Terra i ells sí.
Ha viscut la fama mundial i la fallida empresarial. Com està ara el seu estudi?
És més aviat un mini estudi. Faig treballs d’il·lustració i projectes molt personals. De fet ara tinc tres llibres que els he de fer en vacances i a hores lliures. Sobretot m’he recuperat jo, perquè va ser un cop emocional molt fort haver de tancar una empresa que era quasi una família. Però està molt malament queixar-se i encara menys jo. Estem en un dels millors moments de la Humanitat i vivim en una de les millors ciutats del món. Què més vols! L’altre dia va venir una persona a les nou de la nit i em va dir: “Encara estàs treballant?!”. Jo me’l vaig mirar i li vaig respondre: “Treballar? Estic gaudint, ho estic passant molt bé!”.
Xavier Mariscal: “Barcelona ja no té sentit del Llobregat al Besòs”
Ha fet 69 anys i no s’ha jubilat. Ho té en perspectiva o és impossible que Mariscal és retiri?
Jubilar-me? No, espero morir-me amb les botes posades, si és possible! Clar que és molt fàcil dir-ho perquè som una generació que espero que ja podrem escollir el moment de dir” adéu, us estimo molt i gràcies per la quantitat de carinyo que hem donat”. Si sóc una nosa o massa dependent, serà el moment de dir adéu.
En què treballa ara mateix?
Estem fent un llibre que serà un regal del Ministeri d’Exteriors d’Espanya a la ciutat de l’Havana pels seus 500 anys. Es tracta d’explicar en 280 pàgines tota la història d’una ciutat i tenim un problema de temps: ha d’estar per novembre! Resumir 500 anys és complicat, perquè estudies no sols l’Havana, sinó com vivia, vestia i menjava la gent als segles XVI, XVIII, XIX… Les il·lustracions acompanyen un text de Mauricio Vicent.
Vol centrar-se en la il·lustració, d’ara endavant?
Treballo sense pensar cap on vaig, visc molt al moment. També estic preparant amb Fernando Trueba una altra pel·lícula de dibuixos animats, molt diferent de Chico&Rita. I també estic preparant un llibre que no sé quan sortirà, sobre la història d’un personatge que neix al Big Bang i acaba al present. Serà la història teva i la de tothom!
Ha rebut uns quants encàrrecs barcelonins els darrers anys, com la nova identitat visual de Glòries. N’està satisfet?
Sí, dins de les limitacions que teníem i el màrqueting del client. No és gens fàcil. El projecte inicial era molt potent i proposava crear veritablement un jardí, però no va ser possible. Però hem dissenyat una rajola pel terra, mobiliari, escultures i tota una sèrie d’elements que fan una nova identitat.
L’Ajuntament li va encarregar el cartell de la Mercè 2017 i va dibuixar a la “Merche, la choni ideal”, que va generar polèmica a Nou Barris. La regidora de Feminismes, Laura Pérez, fins i tot va dir que estereotipava a la dona de classe baixa.
Està molt bé que hi hagi gent que pensi completament el contrari del que jo penso. Tot i que em considero molt feminista! Més que crítiques feministes, era una mirada bastant leninista. Per mi estaven súper equivocades, però està molt bé que ho diguin i s’expressin.
En va parlar amb l’Ajuntament?
No, no. Ni ho vaig llegir a la premsa, m’ho van llegir. No tinc temps per això i necessito no pensar en coses que per mi són negatives. Ho escoltes i mira, aquestes pensen això, doncs bé. Potser no es va entendre bé el que volia expressar, però res més, aquesta vegada no em vaig equivocar.
Xavier Mariscal, sobre les crítiques al seu cartell de la Mercè: “Més que feministes, eren leninistes”
Barcelona viu el seu millor moment, com diu que viu la Humanitat? Aquestes eleccions municipals han estat molt crispades i hem sentit constantment que la ciutat passa per un moment molt dolent.
El gran problema de Barcelona avui és la dimensió metropolitana, que s’ha de treballar molt més. Als anys 80 era el moment d’haver-hi començat a treballar. Barcelona ja no té sentit del Llobregat al Besòs, té ciutats enormes al costat com l’Hospitalet, Badalona, El Prat. I tot el Vallès! Som una gran comunitat. I com és que encara no hi ha una llei que faci que almenys tots els edificis oficials tinguin sostres i terrasses verds? S’ha fet molt en parcs i jardins però es podria fer moltíssim més. Hi ha exemples boníssims, com el parc que hi ha al final de la rambla del Poblenou. També es pot millorar molt més el reciclatge, que les escombraries són una font de riquesa. Per exemple caldria més compostatge. I la lentitud de l’estació de la Sagrera i que encara tinguem la de França com si fóssim el segle XIX. Estic contentíssim que hi hagi turistes, però tinc molts amics europeus i sud-americans que els últims 30 o 40 anys han passat per aquí, es volien quedar a Barcelona i han hagut de marxar-ne per diverses raons.
Vostè que és veí de Ciutat Vella, creu que el centre de Barcelona pateix una crisi d’inseguretat?
Visc al costat de Santa Maria del Mar, des de fa molts anys. Viatjo molt i et podria dir 6 ciutats a les que he anat l’últim any que són molt més violentes, insegures i brutes que Barcelona. Hi ha mitjans que els hi encanta dir amb un altaveu que s’han carregat un tio amb un ganivet, quan jo vinc d’una ciutat que el mateix dia se n’han carregat 20 i igualment vas tranquil pel carrer. Queixar-se d’aquestes coses… Hem de treballar-ho i ser-ne conscients.
Xavier Mariscal: “Colau és molt interessant però ha tingut un gran problema d’equip”
Les protestes dels veïns pels narcopisos o els furts no són imaginacions mediàtiques.
Jo seria incapaç de denunciar a un veí per posar la música forta! Davant de casa a vegades hi ha xavals que es colen per la porteria i pugen al terrat a fer hip-hop. I ja estan les àvies denunciant que les volen robar! Bah… Com es pot ser així? “Els meus nens no baixen de la Diagonal de nit”. Doncs tu mateixa! Recordo que als 30 anys m’obligaven a tancar el cotxe i ja ho trobava una vergonya. Jo l’estudi sempre me’l deixo obert, m’és igual! Primer que res és teu, la propietat no existeix. Estem tots de lloguer a la vida! I segona, l’altre ho estarà gaudint! I a sobre et fa un favor, perquè tu tens pasta i et compres un altre mòbil nou molt millor. Per quatre dies que estem aquí, hem d’estar mirant la cartera?
El 2015 va donar suport a Ada Colau, però se n’ha distanciat al llarg del mandat. El 2017 va criticar l’expulsió del PSC del govern i aquesta campanya ha donat suport a Jaume Collboni. Com valora la seva reelecció i el pacte amb el PSC?
Sí, he ajudat a la candidatura de Collboni. Vaig parlar amb Colau d’una manera bastant seriosa sobre el seu equip. Colau és una persona molt interessant i té idees amb les que estic molt d’acord, però ha tingut un gran problema de professionalitat i sobretot d’equip. Va ser una gran equivocació trencar el pacte que tenia amb el PSC i ara que han pactat de nou espero que treballin molt més amb els altres partits per posar-se d’acord amb moltes coses.
Javier Mariscal, a Palo Alto / Jordi Play
Amb Pasqual Maragall van connectar molt més enllà del tracte professional. Hi ha mantingut contacte, els darrers anys? Amb Ernest Maragall hi té bona relació, també?
He tingut la sort que el Pasqual vingués aquí diverses vegades, l’última fa tres anys. El portaven a l’estudi perquè érem amics i recordàvem coses. Però ara hem de respectar-lo a ell i sobretot a la seva dona i família. Sempre que em cridin, aquí estic i encantat. Al seu germà Ernest quasi no el conec, només recordo que ens vam saludar un cop quan treballava amb el Pasqual. Però vaja, jo quasi no tinc vida social!
No m’ho crec gaire.
Molta gent em diu que és normal, doncs val. La meva feina és molt de concentració, les coses no surten així com així. I estic content i m’encanta estar sol. Valoro molt perdre el temps i no fer res, ni escoltar música. M’agrada molt cuidar les plantes i observar-les. Després de la tempesta de la setmana passada totes les plantes de Barcelona estan tan i tan contentes! I l’aire estava tan net que quasi podies tocar el Tibidabo!
És una de les ànimes de l’oasi creatiu Palo Alto, que afronta grans canvis pel nou model de gestió que ha aprovat l’Ajuntament. La Fundació que va ressuscitar l’espai als anys 80 i que encara gestiona la antiga fàbrica optarà al concurs públic, però l’Ajuntament es quedarà segur la meitat del recinte. L’edifici on vostè té l’estudi serà una “casa taller” municipal.
És una etapa nova i tindrà coses bones i d’altres no tan bones. Els canvis són així. Jo he canviat molt de parella, per exemple! Me les estimo a totes molt, però canvien molt les coses cada vegada. No em trasbalsa gens si he de marxar de Palo Alto, ja buscaria una altra cosa. He canviat 20 vegades de pis! Estic molt content d’haver ajudat a crear aquest lloc, donant vida a un espai mort. Els maons i les plantes ens diuen “gràcies, gràcies!”. Que ara ve una altra gent a gaudir-ne? Doncs de puta mare! Hi ha molts llocs molts xulos per viure i treballar.
