Totes hem estat allà. Amb la nostra cistella de la compra, plens de pressa, veient com el carro gegant de davant es buida lentament a la cinta de la caixa. La impaciència se’ns enganxa, i automàticament calculem els minuts perduts. Però de sobte, la màgia: la persona de davant es gira amb un somriure i diu: “Passa tu, que només portes una cosa”.
Un simple gest, oi? Una petita mostra de bona educació que ni tan sols registraríem al final del dia. Però, què passaria si et digués que aquest instant, aparentment trivial, és en realitat una finestra directa a la nostra humanitat més profunda i un indicador sorprenent de com estem connectades amb el món?
La psicòloga Leticia Martín Enjuto, una de les veus més respectades en benestar emocional i col·laboradora habitual de Cuerpomente, ha posat nom a aquesta connexió. Per a ella, deixar passar algú en una cua no és només qüestió de maneres. És la capacitat innata (i de vegades oculta) de veure les necessitats dels altres, fins i tot quan xoquen amb les nostres pròpies urgències. És un secret de la convivència que pot canviar el nostre dia.
El veritable valor d’un gest minúscul
En el fons, quan tenim pressa, el nostre focus es redueix a nosaltres mateixes. Pensem en l’hora, en la llista de tasques pendents, en arribar a temps a tot. És un mecanisme de supervivència pur. Però precisament per això, la renúncia voluntària a aquesta comoditat, encara que sigui per uns segons, adquireix un valor incalculable. “No sembla gran cosa”, explica la directora del Centro de Psicología Leticia Martín Enjuto, “però en aquest petit moment estem fent alguna cosa interessant perquè estem tenint en compte una altra persona, encara que fer-ho suposi renunciar, ni que sigui durant uns minuts, a la nostra pròpia comoditat”. (I sí, ensaltres també al·lucinem amb la profunditat d’aquesta idea).
Aquestes expressions d’empatia quotidianes són el motor silenciós que lubrica les nostres interaccions socials. No cal conèixer la persona, ni la seva història, ni els seus problemes. Simplement, som capaces d’imaginar que potser ha tingut un mal dia, que arriba tard, o que té una necessitat desconeguda. I davant d’aquesta possibilitat, prenem la decisió de fer-li la vida una mica més fàcil. Aquest és el truc més senzill per connectar. Aquest és un indicador definitiu de la nostra intel·ligència emocional.
El meu consell és clar: L’empatia no sempre és una emoció grandiloqüent. Sovint es manifesta en la valentia de sortir del nostre propi punt de vista per un instant, només per ajudar.
L’autèntic desafiament de l’empatia no és ser amables quan ens resulta senzill. El veritable interès resideix en el moment en què hem de triar entre el nostre propi benefici i facilitar-li les coses a un altre. Cedir un torn, esperar un pèl més, o obrir una porta; són gestos que, tot i semblar insignificants, exigeixen la capacitat vital de transcendir, ni que sigui per un instant, la nostra perspectiva personal. Una solució brillant per a la vida en societat, no creus?
El poder inesperat d’un “passa tu”
No podem oblidar la forma en què se sent la persona a qui li cedeixen el pas. La psicòloga Leticia Martín Enjuto subratlla que “que algú ens deixi passar quan anem amb pressa, ens sostingui una porta o tingui una mica de paciència en un moment complicat pot semblar una tonteria”. Però ens enganyaríem si ho creguéssim. Perquè un gest que per a nosaltres amb prou feines ha suposat un esforç, pot alleujar considerablement el dia d’algú. Mai sabem el impacte real que té.
Vivim en una societat on sovint sembla que hem d’arribar abans, aconseguir més i aprofitar cada oportunitat que se’ns presenta. En aquest context, decidir voluntàriament no aprofitar un petit avantatge per facilitar les coses a una altra persona té un valor especial. No es tracta de renunciar sempre al nostre, sinó de demostrar que comprenem que les nostres necessitats no són les úniques que existeixen. Això marca una diferència definitiva.
Empatia saludable: cuidar-se sense oblidar l’altre
Ara bé, no es tracta d’oblidar-nos de les nostres pròpies necessitats constantment. “Això no significa que una persona empàtica hagi d’estar sempre cedint”, aclareix Leticia Martín Enjuto. De fet, és imprescindible diferenciar entre ser considerat i oblidar-se de qui som i què necessitem. Cuidar els altres no hauria d’implicar deixar de cuidar-nos a nosaltres mateixes. L’empatia saludable també permet dir “ara no puc” quan realment no podem. Perquè, al final, una empatia que ens esgota, no és sostenible per a ningú (i això ho sabem totes molt bé).
Aquests petits gestos, aquestes decisions de la micro quotidianitat, són un baròmetre del nostre entorn. Són el reflex d’una societat que, malgrat tot, encara valora la connexió i el suport mutu. I davant del ritme frenètic i l’individualisme galopant, potser és hora de reivindicar el poder viral d’un simple “passa tu” a la cua. Ens atrevim a tornar-los a posar de moda?
