Avui dia, el mantra de trobar la nostra passió a la feina, de fer del que ens guanyem la vida el nostre propòsit vital, ens persegueix constantment. És una idea que veiem a les xarxes, escoltem a les converses i que, sovint, es converteix en una pressió implacable per a la felicitat professional. Però, què passaria si et digués que, per a tota una generació sencera, aquesta opció de triar, de seguir una vocació, simplement no existia?
De fet, un estudi psicològic recent ha fet una descoberta que ens obliga a replantejar-ho tot, destapant una realitat amagada que molts no volen veure. Aquesta informació és imprescindible per entendre el nostre passat i, per tant, el nostre present.
Parlem dels adults nascuts entre els anys 1950 i 1970, una cohort que, lluny de poder escollir la seva vocació o somiar amb una carrera plena d’il·lusió, va acceptar la seva feina per la més crua de les raons: la pura necessitat econòmica. Per a ells, la subsistència era la prioritat, no el desig personal. És un contrast brutal amb les expectatives laborals actuals.
Un passat marcat per la supervivència, no per l’elecció
Imagineu un món on la vostra infància no era només jugar i anar a l’escola. Per a molts d’aquesta generació, créixer significava col·laborar des de ben petits en tasques tan dures com les del camp, la ramaderia o els negocis familiars, un esforç diari imprescindible per a la supervivència de tota la llar. En aquest context, continuar els estudis durant anys era, per a la majoria, un somni inabastable, un luxe que ningú es podia permetre quan cada ingrés, per petit que fos, era vital per mantenir la casa.
Les dades històriques ens reforcen aquesta idea: l’expansió de l’ensenyament secundari a Espanya va ser progressiva, sí, però l’accés al batxillerat, per exemple, era extremadament desigual durant els anys 50 i 60. I atenció, perquè la situació era particularment desfavorable per a les dones. Per això, quan parlem de “vocació professional” aplicada a aquestes generacions, hem d’anar amb molta cautela i molta més empatia.
A més, per a moltes dones d’aquella època, les normes socials eren un mur invisible, però poderós, que estretenia dràsticament el seu marge de decisió. La seva elecció professional estava fortament condicionada per expectatives centrades en el matrimoni, les cures domèstiques i una divisió tradicional de responsabilitats que gairebé no deixava espai per a cap altra aspiració (sí, ens costarà imaginar-ho avui dia, però la realitat era aquesta). Molts van haver de guanyar-se la vida abans de plantejar-se, si mai podien, quin camí professional volien seguir.
L’autonomia forçada: una infància a la intempèrie
Tot i la duresa d’aquesta incorporació primerenca al món laboral, també va deixar algunes lliçons inesperades. Resoldre problemes, adaptar-se a circumstàncies canviants i assumir responsabilitats des de molt joves podia, paradoxalment, fomentar una sensació d’autonomia notable. No significa que aquella criança fos millor, ni que els fes més “forts” per definició, però sí que els va oferir experiències vitals profundament diferents del que vivim ara.
Una investigació publicada a The Journal of Pediatrics, a càrrec de Peter Gray, David Lancy i David Bjorklund, ha aportat dades per entendre aquesta diferència generacional. Aquests autors han revisat evidències sobre la disminució d’activitats independents durant la infància i la seva relació amb el benestar psicològic. La seva tesi és que tenir oportunitats per jugar lliurement, explorar sense supervisió constant i prendre decisions pròpies pot contribuir al desenvolupament de l’autonomia, la competència i la capacitat per afrontar problemes. Aquesta idea encaixa, parcialment, amb els records de molts dels nascuts entre els 50 i els 70: tardes senceres al carrer, desplaçaments sense adults, la resolució de conflictes entre iguals i, fins i tot, llargs períodes d’avorriment que fomentaven la creativitat. Eren experiències nascudes d’un entorn amb menys supervisió i, també, amb menys recursos.
Per a mi, és fonamental entendre que aquella “autonomia” de la infància, que ara pot semblar fins i tot idíl·lica, venia sovint amb una factura molt alta. No podem, de cap manera, romantitzar el que, per a molts, va ser una necessitat forçada i una manca de suport per la crua realitat socioeconòmica.
És crucial subratllar que, tot i aquesta certa autonomia, la falta de supervisió no sempre era positiva; al contrari, podia implicar riscos enormes, accentuar les desigualtats i, en molts casos, significar abandó. La psicologia actual no ens permet concloure, de cap manera, que aquelles generacions fossin emocionalment més fortes per definició. El que sí que podem observar, amb total certesa, és un canvi abismal en les condicions d’entrada a la vida adulta i laboral.
Comprendre el nostre passat per valorar el present
La veritat és que el punt de partida laboral per a aquests adults era radicalment diferent del que tenim avui. Per a ells, treballar significava, en primer lloc i de forma ineludible, contribuir a la llar i assegurar la subsistència familiar. La satisfacció professional, la realització personal o la tan anhelada “vocació” quedaven en un segon pla, completament eclipsades per la seguretat del sou, l’estabilitat de l’ocupació i la responsabilitat innegociable de mantenir una família.
Amb el pas del temps, el concepte de vocació s’ha transformat profundament. Avui l’entenem com una combinació complexa d’interessos, capacitats, experiències i oportunitats. Ja no apareix necessàriament durant l’adolescència, ni ens obliga a mantenir una única professió per a tota la vida, com sí que passava abans. Aquesta flexibilitat i la capacitat de triar són un luxe que les generacions anteriors no van tenir.
Aquesta realitat oculta, gairebé oblidada, és una peça clau per comprendre realment les generacions que ens precedeixen, i per què actuen o pensen de determinada manera en relació amb la feina o els diners. Estem a temps de reconèixer que per a una part considerable d’ells, triar què fer professionalment mai va ser una opció real, sinó una adaptació obligada a un món que els exigia un esforç i un sacrifici immensos, sovint sense oferir cap alternativa viable.
Entendre aquest context no només és una lliçó d’història, sinó una invitació a la més pura empatia i al respecte. Ens convida a valorar el camí que han obert i, sobretot, les oportunitats i la llibertat de tria que nosaltres sí que tenim avui dia. Després de llegir això, la propera vegada que parlis amb algú d’aquesta generació sobre la seva feina o el seu passat, la teva perspectiva canviarà completament, oi que sí?
