Alguna vegada t’has preguntat per què les dones viuen més que els homes? No és una sensació. És una realitat.
Les xifres ho demostren sense pal·liatius. Aquí a Espanya, les dones arriben als 86,53 anys de mitjana. Els homes, només als 81,38. Una diferència de més de cinc anys que s’observa arreu del món. (Sí, nosaltres també en vam quedar bocabadades la primera vegada).
A la Xina, elles arriben als 81,8 anys, ells als 76. A Zimbàbue, la distància es manté, amb 65,9 anys per a les dones i 61 per als homes. Però atenció, perquè aquest patró no és exclusiu de la nostra espècie.
El regne animal ens regala una imatge sorprenentment similar. Les ximpanzés femelles viuen més que els mascles. Les rates talp nues arriben als 30 anys. Les abelles reina poden viure anys, mentre els zàngans amb prou feines superen els mesos.
S’accentua encara més quan les femelles inverteixen temps vital en la reproducció i la cura social. Aquesta realitat, gairebé oculta a simple vista, ha portat a un grup d’investigadors a una revelació.
Han publicat a la revista Cell la Hipòtesi de la Resiliència Reproductiva. Aquesta podria ser la clau definitiva per entendre la longevitat femenina, i fins i tot la nostra pròpia salut futura. (Un autèntic secret que ara us desvelarem).
Parminder Singh, autor principal, ho explica. No és només una qüestió de gestació. Quan la reproducció implica molt més, com alletar, protegir, ensenyar comportaments i ser el pilar de la cohesió social, l’evolució afavoreix la longevitat.
Això significa que les femelles desenvolupen mecanismes de reparació més robustos. Tenen una tolerància més gran a l’estrès i un millor manteniment dels seus teixits. És el que anomenen resiliència somàtica.
L’ovari, més enllà de la reproducció
Aquí és on arriba la part més impactant. Segons aquest model, l’ovari és molt més que un simple òrgan reproductiu. Actua com un centre de coordinació corporal. Modela la longevitat de moltes espècies, inclosa la nostra. És una peça fonamental que ningú havia vist amb aquesta claredat.
Però aquesta longevitat extra té la seva cara B. La pèrdua de funció de l’ovari, com passa a la menopausa, provoca un augment de la fragilitat. No és casualitat que un percentatge més alt de dones pateixin malalties cròniques o discapacitat en edats avançades. Un preu alt a pagar per aquest “poder” inicial.
Aquesta hipòtesi proposa un canvi radical. Vol transformar la manera com entenem l’envelliment. Comença per la presa de dades, un punt on hem comès errors històrics.
Un canvi de paradigma en la recerca
Fins fa poc, els laboratoris només utilitzaven ratolins mascle joves. Els seus organismes són “més simples”, deien. Una excusa que ens ha costat dècades de coneixement. Ara s’inclouen ambdós sexes, però la majoria són exemplars verge. (Penseu-hi, què ens estem perdent?).
Els investigadors creuen que estem perdent informació vital. No sabem prou sobre els canvis en el cos dels mamífers durant la maternitat. Ni la seva influència en aspectes tan crucials com l’envelliment o l’eficàcia de certs medicaments.
Parlem de canvis hormonals, molècules de senyalització. Mecanismes biològics que afecten teixits llunyans del sistema reproductor. Una autèntica xarxa d’interconnexions que ignorem.
La solució? Documentar la història reproductiva de principi a fi. Entendre com remodela òrgans i teixits. I, el més important, explorar si restaurar la comunicació dels ovaris amb la resta de l’organisme pot millorar la salut a la vellesa. És un truc amagat a plena vista.
Però no tot es redueix a l’ovari. També hi ha un component conductual. Cuidar altres membres de l’espècie, ser part activa d’una comunitat, té efectes positius. Fomenta la longevitat. Un rol que, històricament, les dones han adoptat de manera més marcada. Però que pot ser beneficiós per a tots, indistintament del sexe.
La menopausa, un punt d’inflexió vital
La menopausa tradicionalment s’ha vist com “l’apagada hormonal”. El final de la vida reproductiva. Però aquesta nova hipòtesi la redefineix. És un fenomen molt més complex que afecta el metabolisme de forma global. (Aquí hi ha un autèntic tresor d’informació a descobrir).
Amb els canvis hormonals, desapareix l’acció protectora de la progesterona. Això afecta el cor, els ossos. Augmenta la seva fragilitat. Però no vol dir que el cos de la dona perdi la seva utilitat, ni de bon tros. Al contrari.
Els investigadors especulen que la menopausa va permetre l’aparició de les àvies cuidadores. Essencials a les societats caçadores-recol·lectores. Aquests comportaments també es veuen en altres primats superiors. Les femelles menopàusiques adopten rols de lideratge en orques o belugues. Són els bastions de la comunitat.
Pankaj Kapahi, autor sènior, és clar. Hem de replantejar la recerca sobre l’envelliment. Que reflecteixi a tota la població, no només a la meitat masculina. “Estudiar els mecanismes que permeten a les dones suportar la reproducció, la cura dels fills i l’estrès fisiològic podria revelar noves formes de prolongar la vida saludable per a tothom”.
La biologia femenina s’ha tractat com una “complexitat afegida”. Un problema a controlar. Però és una font inesgotable de descobriments. Existeixen llacunes gegantines en el coneixement de la salut de la dona. I això repercuteix directament en la nostra salut global.
Potser l’ovari no és només el que permet la reproducció. Potser és una de les peces fonamentals per entendre per què vivim, envellim i emmalaltim. És una solució latent que tenim a l’abast.
La resposta definitiva, com amb tota bona hipòtesi científica, arribarà. Els experiments de les pròximes dècades ens la confirmaran. Estem preparades per descobrir-la?
