Totes hem estat allà. En un sopar familiar, una tarda de jocs de taula o fins i tot a la platja, amb una pala. Aquell adult que simplement no pot perdre. Ni tan sols contra un nen de sis anys que amb prou feines entén les regles.
Una victòria celebrada com si fos la final d’un mundial. Una derrota que es converteix en mal humor durant hores. La imatge és incòmoda, gairebé infantil. Però la psicologia té un veredicte. I potser no és el que pensem.
La revelació darrere de la victòria obsessiva
La veritat és més profunda del que sembla. La necessitat de guanyar sempre, sense importar el rival, sovint no té res a veure amb ser “molt competitiu”. Segons la ciència, amaga un secret molt diferent.
Parlem de baixa autoestima. Sí, nosaltres també ens vam sorprendre. Aquell ímpetu per superar els altres a qualsevol preu, fins i tot en les situacions més banals, és un signe d’una seguretat personal fràgil, no d’una ambició sana.
Quan la competitivitat es converteix en un problema
La psicologia distingeix clarament entre una competitivitat sana i allò que els experts anomenen hipercompetitivitat. La primera ens impulsa, ens ajuda a millorar, ens fa gaudir del repte. La segona és una obsessió.
És aquesta necessitat gairebé patològica de guanyar costi el que costi, en qualsevol context. Fins i tot si el teu “rival” és un infant que només vol passar una bona estona. El psicòleg Richard Ryckman i el seu equip ja van crear el 1990 la primera escala per mesurar aquest tret.
Ryckman es va inspirar en la psicoanalista Karen Horney, que ja parlava de persones que necessitaven guanyar per mantenir la seva autoestima. L’hipercompetitivitat s’associa a una autoestima inestable. Fluctua amb cada resultat, amb cada discussió, amb cada petit enfrontament diari.
Guanyar una partida de parxís a un nen et dona un xut momentani de validació externa. Però és una sensació efímera. Dura poc. I per això, la persona busca la següent victòria. És una roda que no para, perquè la seguretat no ve de dins, sinó del marcador.
L’arrel del problema: la infància
Aquest patró no sorgeix del no-res. Un estudi publicat el 2019 a la revista Personality and Individual Differences va rastrejar l’origen de l’hipercompetitivitat fins a la infància. I el que van trobar és un secret revelador.
Factors com una disciplina parental excessivament dura o, paradoxalment, una sobreprotecció materna intensa, s’associen amb un major desenvolupament d’aquest tret en l’edat adulta. En ambdós casos, el nen creix amb la sensació que el seu valor depèn de complir certes expectatives o de destacar per sobre dels altres. Una pressió oculta que es trasllada a totes les àrees de la vida.
Les conseqüències van més enllà del taulell de joc
Ser el “pesat” dels sopars familiars és només la punta de l’iceberg. Aquesta recerca i altres estudis posteriors han trobat relacions directes entre l’hipercompetitivitat i trets com el narcisisme. També amb nivells més alts de neurotisme, hostilitat i agressivitat verbal quan les coses no surten com s’espera.
No és casualitat que aquestes persones mostrin una menor necessitat de connexió genuïna amb els altres. El desig d’admiració i reconeixement constant substitueix l’autèntica empatia. És una solució temporal per un problema profund que afecta el nostre entorn i la nostra salut mental.
És hora de trencar el cicle
Reconèixer aquest tret, tant en nosaltres mateixes com en els qui ens envolten, no és per jutjar. És per entendre. Per comprendre què hi ha darrere d’una actitud que, a primera vista, només sembla un excés d’esperit competitiu. Perquè darrere d’aquest afany de guanyar a un nen de sis anys s’amaga una fragilitat urgent.
La sensació que, si no es guanya, el nostre valor com a persona queda en entredit. Fins i tot davant d’algú que ni tan sols està competint de veritat. Comencem a veure aquest comportament amb uns altres ulls. És la teva oportunitat per desxifrar aquest secret de la psicologia i potser, el primer pas per un canvi.
Què faràs amb aquesta nova informació?
