Aquest matí, un nom ressona amb força als cercles mèdics i no és per cap descoberta de laboratori, sinó per una fita personal que ens fa reflexionar profundament. Us parlem del cirurgià malagueny César Ramírez, un professional que no només ha trencat motlles a Europa, sinó que ha redefinit què significa la recerca de l’excel·lència en una de les professions més exigents. La seva història és un recordatori potent que, de vegades, el més impactant no és només el què, sinó el preu personal que es paga per arribar-hi.
Però, què impulsa realment un home a superar tots els límits coneguts en la seva especialitat? Quina és la motivació oculta que el porta a sacrificar tant per una professió que ell mateix defineix com a sublim? La resposta, tal com descobrim a través de la seva pròpia veu, transcendeix l’àmbit mèdic i ens parla d’un compromís humà que poques vegades veiem.
Ramírez acaba d’obtenir a Dublín la seva setena acreditació del European Board of Surgery, un títol que el converteix en l’únic cirurgià de tota la Unió Europea amb set d’aquestes distincions. Actualment, lidera el Servei de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital Quirónsalud Málaga des del 2009 i és un motor imparable darrere de la Fundació Bisturí Solidario, una iniciativa que ens roba el cor per la seva dedicació global. (Sí, nosaltres també pensem que és una proesa de les que fan història).
La cirurgia del càncer: menys agressiva, igual d’efectiva
La seva visió de la cirurgia és una recerca permanent de l’excel·lència, no només en la tècnica, sinó també en el tracte humà i l’aplicació de l’evidència científica més avançada. En el camp de l’oncologia, per exemple, ha viscut i liderat una transformació definitiva. Hem passat d’aplicar el tractament màxim tolerable a buscar el tractament mínim efectiu, una filosofia que busca operar de forma menys agressiva, amb la mateixa eficàcia i preservant al màxim la qualitat de vida del pacient.
Aquest canvi de paradigma ha estat possible gràcies als avenços de la quimioteràpia i la radioteràpia, que han confirmat que el càncer no és només una malaltia local, sinó sistèmica. Tot i això, Ramírez és clar: en la majoria dels tumors sòlids, el vell principi segueix vigent: sense cirurgia, moltes vegades no hi ha curació. És un equilibri delicat que exigeix la millor preparació i una visió integral del malalt.
La irrupció de la cirurgia mínimament invasiva ha suposat una revolució, reduint l’agressió al cos i accelerant la recuperació dels pacients. La cirurgia robòtica, una evolució natural de la laparoscòpia, afegeix encara més precisió i capacitat tècnica, especialment en els procediments més complexos. En la propera dècada, és previsible que la cirurgia robòtica esdevingui majoritària, tot i que la cirurgia oberta mantindrà el seu paper imprescindible en casos d’extrema complexitat o urgències inesperades.
El futur no és operar-ho tot amb un robot, sinó saber triar l’abordatge més adequat per a cada pacient, integrant la tecnologia de manera sostenible i accessible. Aquesta és la clau que ningú ens explica.
A més de la seva tasca al quiròfan, Ramírez ha publicat més d’un centenar d’estudis, una fita que il·lustra la seva aposta per la investigació clínica. Per a ell, no es tracta només d’operar molt, sinó d’analitzar amb rigor el que es fa cada dia, compartir els resultats amb la comunitat científica i aprendre d’aquest intercanvi constant. És la manera d’assegurar una millora contínua, un cicle virtuós que beneficia directament els seus pacients.
L’assignatura pendent d’Espanya i el compromís global
Però aquesta dedicació té una ombra. Espanya, tot i comptar amb investigadors excel·lents, arrossega un problema estructural de finançament, estabilitat i reconeixement professional. Invertim la meitat que la mitjana de l’OCDE en R+D, i massa joves talents marxen a l’estranger perquè aquí no troben condicions competitives. Necessitem una gestió transparent per atraure la inversió privada, perquè el talent, malauradament, no és suficient sense el suport necessari per florir.
Des del 2018, el doctor dedica una part crucial de la seva vida a operar a l’Àfrica a través de la Fundació Bisturí Solidario, nascuda de la seva experiència prèvia amb Cirujanos en Acción. Aquesta vocació humanista és el cor secret que mou la seva incansable tasca. Ell creu fermament que els metges som uns privilegiats amb un deure: mirar cap a aquells que tenen menys oportunitats. A l’Àfrica, ha après que es pot fer moltíssim amb molt poc, una lliçó de vida que posa en perspectiva totes les altres realitats.
Conciliar l’activitat assistencial diària amb l’organització de campanyes solidàries és un esforç afegit. La feina a l’hospital no s’atura, i el nivell d’exigència mai pot baixar. Bisturí Solidario és ara un petit equip que treballa tot l’any organitzant campanyes, formant professionals i millorant infraestructures. És un viure constant en dues sanes paral·leles: la nostra i la dels nostres companys a l’Àfrica. Una realitat que ens convida a la reflexió més profunda.
La “canya de pescar” i la vocació com a pilar
Les històries que es graven a la memòria són infinites, però més que un cas concret, el que destaca són les patologies que, tot i tenir el mateix nom que les d’aquí, presenten una complexitat tècnica molt més gran. I, a més, s’han de resoldre amb recursos molt per sota dels que disposem. Hèrnies complexes, grans golls tiroïdals, melsa patològica, histerectomies, tumors abdominals… tot sota una premissa imprescindible: l’escassetat de mitjans mai és justificació per rebaixar els nostres estàndards. (El que ens demostra que la voluntat pot amb tot).
La clau de la sostenibilitat, ens explica Ramírez, no és només operar, sinó formar professionals locals. No es tracta de donar el peix, sinó d’ensenyar a pescar. Aposten per joves africans amb talent, però amb falta de recursos, als quals se’ls ofereix formació com a infermers, metges i cirurgians, amb el compromís que després treballin als seus països d’origen. Això, sumat a la cirurgia sobre el terreny i la dotació d’infraestructures, tanca un cercle virtuós d’ajuda.
Per a un jove MIR que pensi en la cirurgia, el seu consell és clar i contundent: que l’escullin només si senten una vocació profunda. Poques coses són comparables a poder utilitzar el teu cap, les teves mans i el teu talent per canviar la vida d’una persona. És una professió meravellosa, sí, però exigeix una dedicació ferotge, moltes renúncies personals i saber conviure amb el patiment quan les coses no surten com s’esperaven. La cirurgia ho dóna tot, però també ho exigeix tot.
La desconnexió per a un cirurgià vocacional és gairebé una quimera. Sempre hi ha un pacient al cap, un estudi per llegir, un nou projecte. Més que desconnectar, s’aprèn a fer altres coses mentre se segueix sent cirurgià. El que és imprescindible és tornar a l’essencial: la família i una mica d’esport. Però amb el continent africà sempre present, la ment, segur, no s’atura mai.
La història del Dr. Ramírez és un mirall. Ens mostra la cara més lluminosa de la medicina, però també els sacrificis personals ocults que hi ha darrere. Ens demostra que la veritable excel·lència va de la mà del compromís humà i que la vocació, aquella que et treu la son i t’empeny a anar més enllà, és l’única que justifica un camí tan exigent. Potser ens caldria més gent així al nostre dia a dia?
