A la cruïlla entre els carrers de la Guatlla i de Chopin, hi ha un mur de pedra mig en ruïnes amb un número 36 incrustat en rajola blava. Fa pràcticament 26 anys que aquestes xifres no corresponen a cap edifici ni habitatge. La caseta que s’erigia en aquest punt del barri de la Font de la Guatlla, a la falda de Montjuïc, va ser demolida durant la primera fase d’enderrocs que es va dur a terme a principis del segle XX. Tota la part alta d’aquesta zona de la capital catalana estava aleshores qualificada de zona verda al Pla General Metropolità (PGM) del 1976 i havia d’anar a terra. Hi vivien aproximadament un centenar de famílies. En van quedar una mica més de la meitat. Deu anys després, la segona fase de demolicions va despullar el cor de la barriada eliminant dues fileres senceres de casetes baixes. Això va deixar un total de quaranta famílies, les mateixes que encara avui dia resisteixen a l’anomenat Turó de la Guatlla. Si ho fan és gràcies a la lluita veïnal, que després d’anys de mobilitzacions va aconseguir desafectar definitivament els habitatges a principis del 2020.
“La casa del número 36 és un símbol per a nosaltres. A les persones que hi vivien les van indemnitzar per quatre duros per fer-les fora i després no fer-hi res. És una història molt trista, però és la de molts veïns del barri […] La meva àvia es va morir pensant que casa seva anava a terra“, explica l’Álex Casero, portaveu del Salvem el Turó, l’entitat que agrupa el veïnat de la zona. L’amenaça d’enderroc que va planar durant més de quaranta anys sobre els domicilis va fer que els seus inquilins fessin el manteniment mínim, evitant invertir en grans reformes. Tampoc va posar-hi diners l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat, generant una desinversió flagrant comparada amb altres barris que encara s’arrossega mig segle després. “Això ens parla de la qualitat de vida de les persones. Molta gent ha malviscut durant dècades per una decisió urbanística absurda“, lamenta. Aquest abandonament de les administracions implica que bona part dels carrers encara tinguin enllumenat sense soterrar, que el clavegueram no arribi a totes les cases o que hi hagi trams sense asfaltar. Ara bé, també ha servit per preservar un aura de poble ja gairebé impossible de trobar dins de la gran Barcelona.
Sis anys després del baló d’oxigen que va ser la desafectació, la situació sobre el terreny continua pràcticament igual al Turó de la Guatlla. És veritat que molts veïns han aprofitat l’indult per desencallar durant aquest temps les reformes pendents dels seus domicilis. A la via pública, però, les actuacions promeses encara no s’han vist. Això hauria de canviar en les pròximes setmanes, quan està previst que arrenquin les esperades obres de reurbanització de la zona. Els treballs tenen un pressupost de fins a quatre milions -que es reparteixen entre la part alta i baixa del barri- i consistiran en intervencions per millorar la mobilitat i l’accessibilitat en sis carrers. Partint d’aquest mig segle d’abandonament, qualsevol inversió és benvinguda entre els afectats. Tanmateix, el veïnat no està ni molt menys satisfet amb el full de ruta impulsat pel consistori barceloní. La raó principalment d’aquest descontentament és que el planejament que ha de canviar la fisonomia d’aquest racó de Montjuïc no ha comptat amb la participació dels seus habitants. Ningú els ha preguntat què volen ni com. Tampoc què necessiten o quines són les seves prioritats.
“Des del darrer canvi de govern no hem tingut cap reunió amb l’Ajuntament. No ens han tingut en compte a l’hora de fer el pla i això és una falta de respecte perquè hem estat actors principals en el procés de desafectació”, rebla Casero. Com era d’esperar, aquesta manca comunicació de l’administració amb el veïnat ha fet que moltes de les decisions urbanístiques preses no tinguin el consens dels inquilins i que tampoc s’abordin les necessitats dels afectats. Un exemple molt clar és la decisió municipal de no urbanitzar el carrer de la Dàlia, una de les dues artèries principals del barri, juntament amb el de la Gualta. La via és l’única de les set que conformen el turó que queda fora del pla de reforma, tot i concentrar pràcticament el 40% de les famílies afectades. “Quan hem preguntat, no ens han donat massa explicació, només que no era una prioritat”, assegura el portaveu. També s’ha optat per impulsar una sèrie de canvis de sentit en certs carrers que compliquen la mobilitat dels veïns i es proposa instal·lar en una de les futures zones verdes un gran tobogan que genera divisió d’opinions. Potser el més flagrant és que en cap moment s’ha posat sobre la taula cap paquet d’ajudes per a la retirada d’amiant, present a la majoria de les teulades, o la rehabilitació d’habitatges i edificis, un dels grans cavalls de batalla de Salvem el Turó.
Recorregut per una barriada de solars i rampes improvisades
El tram de mur ple de simbolisme presidit pel número 36 és el punt de trobada fixat amb l’Oscar Julià i en Santiago Agut. Tots dos són veïns del barri i són els encarregats de fer-nos una ruta pels carrerons empinats que configuren aquest poble dins de Barcelona. Comencem el recorregut enfilant el carrer de la Guatlla fins a la cruïlla amb el de Crisantem. A una banda, hi ha un solar devorat per les males herbes. A l’altra, un edifici ben plantat i ben conservat. “Aquí es veu perfectament la diferència que hi ha entre la part del barri que estava afectada urbanísticament i la que no. Entre la inversió i la desinversió”, reflexiona Julià.
Seguim camí amunt fins al pas de Valls, un passatge que separa dues fileres de cases construïdes per als treballadors gallecs que van acudir a la ciutat per preparar l’Exposició Universal del 1929. L’indret té una màgia especial, difícil de posar en paraules, que et transporta ben bé a un altre lloc. Julià té 57 anys i des de fa més de dues dècades és el propietari d’un dels habitatges cantoners. “Com no havia de voler quedar-me aquí?”, diu mostrant orgullós casa seva. Tot i la seva aparença magnífica, la part posterior del passatge encara no està connectada al clavegueram i la majoria dels teulats són d’uralita. “Hem arreglat coses, però la nostra economia no dona per tot”, admet. “Aquí només es parla de formigó i de jardins, però res d’ajudes”, afegeix Agut, de 61 anys.
Continuem la ruta per una plaça sense nom, formada a partir de la combinació de solars de les dues fases d’enderroc. A les parcel·les buides, hi creixen descontroladament les males herbes. En un dels terrenys, un caminet de formigó connecta amb una de les cases supervivents. “Aquí hi viu una senyora gran que va amb cadira de rodes. Com no podia sortir de casa, li vam fer això”, explica un dels guies. Abans de l’actuació dels seus veïns, l’Ajuntament ja havia instal·lat una mena de rampes també de formigó, però eren impossibles de salvar per a la dona a causa del seu elevat pendent, per sobre del que marca la normativa.
Ens interromp una parella de turistes descol·locats. “On volen anar?”, els pregunta un dels nostres cicerones. “Al Poble Espanyol”, responen. “Doncs el tenen just allà al fons”, diuen tots dos, gairebé a l’uníson. Es nota que aquesta és una escena habitual al barri, la part superior del qual està a escassos metres del recinte cultural. Aquesta proximitat és un dels maldecaps del veïnat, ja que la celebració d’esdeveniments multitudinaris a les instal·lacions fa que els residents hagin de conviure amb el soroll i les deixalles de les botellades.
A l’altra banda dels solars de la placeta viu Agut amb la seva mare, de 97 anys. El seu avi va arribar al Turó de la Guatlla poc abans de l’esclat de la Guerra Civil i després que el fessin fora de la barriada de Can Tunis per fer-hi la Zona Franca. “Li van donar algunes pessetes i, com li va tocar un pico de loteria, va poder comprar la planta baixa de la casa. Entre ell i el meu pare, van construir després els altres pisos”, explica. Com molts altres inquilins de la zona, ella ha anat fent al llarg dels anys petites reformes per poder viure dignament. “Aquí estàvem abandonats, així que cadascú feia el que podia”, reconeix. El nou pla d’urbanització preveu deixar l’edifici del número 7 del carrer d’Hortènsia sense la seva via d’accés principal, cosa que dificultaria l’entrada d’una ambulància o dels Bombers, per exemple. “És tan ridícul”, es limita a comentar.
Durant tot el nostre recorregut, queda palès que moure’s pel barri implica salvar desnivells constantment. “Una altra cosa no, però esport sí que en fem”, bromegen. La instal·lació d’alguna escala automàtica era una de les mesures que el veïnat hagués posat sobre la taula i algú els hagués preguntat. També haurien incidit en la necessitat d’incloure el carrer de la Dàlia dins del planejament. No només és una de les vies més transitades pel veïnat, sinó que també és un circuit habitual de les autoescoles. Les voreres són tan estretes en molts trams que t’has de colar en fila índia per no envair la calçada. “Crec que no demanem cap barbaritat. Aquí hi ha un deute de més de quaranta anys de desinversió i només volem una mica de consens. Col·locar un pegat seria una oportunitat perduda”, conclou Julià.
