Jaume Collboni ja té el seu eslògan: Barcelona inicia la transició cap a un “urbanisme climàtic”. Amb aquesta intenció, l’executiu socialista continua la transformació verda iniciada els darrers anys, això sí, amb matisos importants que el distancien d’Ada Colau. El seu pla intervé en un total de 22,3 hectàrees, l’equivalent al parc de la Ciutadella, però no toca en excés els vehicles. Vol dir, això, que els Consells de Cent són història? Collboni diu que no vol “esmenar” les polítiques de la seva antecessora, però queda clar que prioritat socialista són els interiors d’illa i els “retalls oblidats” de la ciutat. Sigui com sigui, el punt i a part urbanístic deixa de manifest que les places dures, tota una icona dels anys vuitanta, ara sobren. El projecte del MACBA dibuixa una plaça més enjardinada i el de la plaça dels Països Catalans, davant de l’estació de Sants, incorpora verd allà on pot. Són dos exemples, potser els més rellevants, del canvi que proposen els governs dels últims anys per a Barcelona.
La Barcelona dels anys vuitanta s’entén en un context de pobresa general. El país surt de la dictadura amb la il·lusió renovada i ganes de canvi, però molt tocat econòmicament. L’engranatge fiscal encara no és perfecte i les institucions s’han de modernitzar. L’Ajuntament de l’època té un repte important. Ha de transformar, sense gaires diners, la grisor del franquisme en espais públics oberts, de qualitat, al centre i a la perifèria. És el naixement de les places dures. Si més no, l’inici de l’època gloriosa. “El que fa l’Ajuntament és optimitzar al màxim els recursos urbans. Es va afrontar el canvi amb un urbanisme que fos fàcil de netejar, amb sistemes de manteniment simples”, explica en conversa amb el TOT Barcelona el degà del Col·legi d’Arquitectes, Guillem Costa. L’arquitecte explica que l’estil ‘plaça dura’ és més car d’entrada, però més rendible a llarg termini. “Fer places arbrades suposa una inversió menor des del punt de vista de la construcció, però el manteniment –reg, poda d’arbres, sanitat vegetal…– surt molt més car”, detalla Costa.
La veu de l’antropòleg urbà i professor de la UAB José Mansilla dona la raó a en Guillem. Les places del vuitanta “no eren agradables” perquè estaven pensades “per creuar-les”. Així no s’embruten. En tot cas, són tota una icona de modernor. La plaça dels Països Catalans –que van dissenyar els estudiants d’Oriol Bohigas, més conegut per la Barcelona olímpica que per la transformació democràtica– ha rebut fins i tot premis d’arquitectura. Mansilla la posa d’exemple: “És una plaça neta, barata i que deixa una visió oberta de l’estació. La gent que surt veu un espai obert, gran i maco. Però és impossible quedar-s’hi”. En el cas del MACBA, l’antropòleg assenyala que l’Ajuntament va voler aprofitar un espai prou diàfan per atraure “activitats de l’art modern europeu” i així influir sobre el Raval, “que era un punt conflictiu”.
Transformar l’urbanisme per transformar la societat
En l’àmbit de l’antropologia, aquest intent d’influir en els hàbits de la gent mitjançant l’urbanisme es diu ‘gentrificació homeopàtica‘. Amb transformacions simples del teixit urbà s’intervé en els comportaments socials de la ciutadania. “Ara la ciutat s’entén de forma diferent. Sobretot hi ha un canvi en el concepte de mobilitat“, explica Mansilla, que veu en els eixos verds l’exemple més clar. “Ja no és una ciutat pensada per a la circulació, ara es vol ‘pacificar’ i contribuir a aquest control del canvi climàtic”.
Mansilla també creu que les noves tendències busquen “fomentar dinàmiques de participació en el barri”, però dubta de la seva eficàcia. “A Sants, el Guinardó o la Verneda la gent sempre ha sortit a parlar a la plaça, però és en cert punt naïf intentar que aquests comportaments s’implantin a l’Eixample, que mai ha tingut aquest tarannà”, diu el professor. Per últim, posa de manifest “la realitat oculta” d’alguns canvis recents, com ara un intent d’“expulsar” els skaters o certes persones sense llars d’espais clau com el MACBA o l’estació de Sants.
La pressió del canvi climàtic
La intencionalitat política dels canvis urbanístics és compatible amb la necessitat d’incorporar verd a la ciutat. Les places dures que encara regnen Barcelona tenen una “capacitat calorífica” molt gran, detalla el geògraf Javier Martín-Vide. “Emmagatzemen molta calor durant el dia, s’escalfen, i fins i tot a la nit encara estan calentes. Desprenen calor i fan les nits més caloroses”, explica el professor de la UB a aquest diari. “Si toques la paret d’una casa que mira cap a ponent dues hores després de la posta de sol, trobaràs que encara està templadeta“, argumenta, deixant clar que el ciment és un dels materials que més calor desprèn. L’altre punt és l’absència d’ombra d’aquestes places, ombra que sí que proporcionen els arbres. Tot plegat, remarca el professor, fomenta l’anomenada illa de calor, un dels problemes més greus de les ciutats grans. “[La plaça de ciment] afavoreix l’excés de calor diürn i l’illa de calor nocturna. Fins i tot els patinadors desapareixen a certes hores del dia, perquè poden caure fulminants. La plaça dels Països Catalans i la que hi ha darrere de l’estació són terribles”, remarca.
Martín-Víde és partidari de canviar-les. Considera que Barcelona és una ciutat “extraordinàriament densa” i celebra que s’estigui apostant per “reverdir-la”. És més, si fos per ell, hi hauria verd “també a les finestres, als balcons i a les teulades”. “La Ciutadella és el parc urbà més important, i està molt bé, però queda una mica perifèric. A tot l’Eixample no hi ha un gran espai verd. L’Ajuntament en comptabilitza molts, però són petits. Barcelona no té un gran pulmó natural al centre”, diu el geògraf, partidari d’“esponjar la ciutat”. “Després de regar una terrassa notes certa frescor, perquè tota evaporació comporta una pèrdua de calor latent. Per combatre l’excés de calor s’ha de substituir el sòl dur per impermeable. L’aigua de la pluja o el reg quedarà allà i s’evaporarà”, tanca la seva explicació Martín-Vide.
Ara bé, la idiosincràsia de Barcelona dificulta aquesta transició en determinats punts de la ciutat. El degà dels arquitectes, Guillem Costa, recorda que hi ha superfícies que amaguen “estructures de sanejament, d’electricitat o fins i tot vies de tren”. Aquest últim és el cas de la plaça dels Països Catalans, on la transformació es complica perquè “no hi ha un pam de terra”. De fet, el projecte de Sants només planteja la plantació d’arbres als laterals. “Ja no és només tenir en compte el context de la superfície sinó també tot el que passa per sota”, insisteix l’arquitecte. Dit això, també hi ha alternatives per a aquestes zones. Martín-Vide posa d’exemple algunes ciutats andaluses, més acostumades al sol, que ara aposten per “posar tendals als carrers més massificats”. Aquest fet permetria solucionar els problemes urbanístics que plantegen algunes places o les actuacions que afecten patrimoni cultural “que no es pot tocar”.
