“El problema de Barcelona amb el turisme és de quantitat; no hi cap ni una plaça més”. Així de contundent s’expressa en conversa amb el TOT Barcelona Martí Cusó, portaveu de l’Associació de Veïns del barri Gòtic i activista contra la massificació turística. La recuperació del ritme d’atracció de visitants, locals i internacionals, després de la pandèmia ha servit per reactivar bona part de l’economia de serveis de Barcelona; però també per tornar a encendre una oposició als excessos del turisme que en els anys anteriors havia estat molt més tectònica. El moviment pel decreixement de la ciutat, que espera un estiu especialment encès sobre les espatlles d’un rècord de visitants i amb la Copa Amèrica a l’horitzó immediat, llegeix pràcticament tots els moviments d’administracions i grans empreses en aquests termes.
Fins i tot, analitza el portaveu de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic Daniel Pardo, l’aplicació del decret de la Generalitat del passat mes de novembre per la qual la ciutat eliminarà totes les llicències de pisos turístics l’any 2028. Malgrat que la notícia pot ser, en un primer contacte, positiva; el militant la rep amb “reserves i matisos”. “L’anunci segurament va adreçat a callar les veus de la protesta”, contempla Pardo. L’encaix del calendari abona la tesi: l’alcalde de la ciutat Jaume Collboni va anunciar la mesura només dues setmanes -pràcticament al dia- abans de la gran manifestació del pròxim 6 de juliol -una marxa amb relativa capacitat transversal amb la qual el moviment espera “catalitzar” la resta de l’estiu-.
Entre les aproximacions més discursives, el moviment veïnal discuteix abundants reticències sobre l’hipotètic efecte positiu de l’eliminació de les llicències. Aquest mateix diumenge, val a dir, el mateix Collboni ha netejat una de les més rellevants: en una recent roda de premsa de la mà de la ministra d’Habitatge Isabel Rodríguez, el batlle ha anunciat la seva intenció de duplicar els recursos dedicats a la inspecció contra els habitatges d’ús turístic il·legals de cara a l’any vinent, i continuar augmentant la dedicació en els exercicis següents, atès el previsible “augment de la il·legalitat” un cop els permisos s’extingeixin. La de la inspecció era una de les grans preocupacions dels barris; tant que fins i tot aquest anunci els sembla fins a cert punt insuficient.
Si bé tant Pardo com diverses associacions veïnals veuen necessària una dedicació econòmica més important als inspectors, la gestió i l’execució d’aquesta vigilància és igualment important. “Benvinguda la lluita contra els pisos turístics il·legals; però el més necessari és agilitzar el procés d’inspecció”, critica el portaveu de l’Assemblea. Similar és la percepció de Manel Martínez, portaveu de l’Associació de Veïns de la Barceloneta, que alerta que, més enllà de les mans disponibles -entre inspectors a peu de carrer i visualitzadors que analitzen els portals d’oferta-, l’estructura de la institució també és dubtosa a ulls de l’associacionisme. “Els treballadors ens explicaven que no tenien registres actualitzats”, replica Martínez. Així, la inversió haurà d’anar acompanyada d’eines per facilitar la tasca als professionals. Sense aquestes noves palanques, la feina pública “no lliga amb les denúncies que fan els veïns, fet que provoca que deixin de denunciar”, com ja ha succeït en altres ocasions, en paraules del representant de la Barceloneta.
Les escletxes de la LAU
Més enllà de l’aplicació concreta de la norma, els moviments de base de la ciutat alerten dels limitats efectes que eliminar els pisos turístics a la ciutat quan els rendistes tenen disponibles modalitats d’immobles no residencials sense cap mena de regulació, com és el cas del lloguer temporal i el d’habitacions -o coliving, com la part empresarial l’anomena-. L’alerta de Cusó, en aquest sentit, és clara: hi ha un risc real que els 11.000 i escaig HUT que sortiran de la regulació l’any 2028 passin a modalitats que continuïn disparant els preus i sostinguin la rendibilitat dels propietaris i mantinguin elevats els preus per als consumidors. Les targes a les aplicacions de lloguer d’immobles a la ciutat s’han disparat fins a límits desconeguts: l’anècdota del pis a 25.000 euros a la Barceloneta en el marc de la Copa Amèrica serveix d’exemple de moltes altres ofertes que Martínez descriu com a “esperpèntiques”; a raó, descriu, d’uns 4.000 euros la setmana. A més, apunta el portaveu del Gòtic, aquestes noves modalitats mostren un “ús fraudulent”: “Es fan servir com a norma general per saltar-se la regulació”, siguin quins siguin els supòsits que s’hi apliquen. L’argument, de fet, el comparteix el sector immobiliari -en un sentit oposat-; que entén el lloguer temporal i d’habitacions com una vàlvula d’escapament per a les rendes que cerquen benefici i garanties per sobre de les que marca la llei de l’habitatge.
L’absència dels lloguers temporals i d’habitacions de la LAU va ser, precisament, l’escletxa legal que buscava remediar la Generalitat amb el decret exprés presentat el passat abril. L’ofensiva del departament de Territori, presidit per Ester Capella, cercava aplicar el topall de preus de la llei de l’habitatge també a aquests altres contractes; així com altres eines de protecció dels llogaters i d’atac a les operacions fora de la llei. El decret, cal recordar, cau amb el vot negatiu de la dreta espanyola, Junts i el PSC. En aquesta directa oposició a la regulació, els moviments socials hi veien un importat forat en la gestió socialista. “No té cap sentit que Collboni faci aquest discurs i alhora voti contra la regulació del lloguer de temporada, perquè tots els HUTs aniran a temporada o a habitacions”, critica amb vehemència el representant del Gòtic.
“Portaveu dels hotels”
En l’aplicació del decret de la Generalitat sobre Barcelona, bona part dels moviments socials contraris a la massificació turística veuen, per l’esquena, una important concessió al sector hoteler de la ciutat. El mateix Collboni, de fet, argumenta en una entrevista a La Vanguardia aquest mateix diumenge que, si bé desapareixeran 10.000 places d’habitatge turístic, hi ha capacitat per introduir-hi “5.000 places hoteleres més; 15.000 a tota l’àrea metropolitana”; tot plegat amb la intenció de concentrar a la capital del país el “turista que va a museus, el que ens interessa”. Pardo, en aquest sentit, veu una flagrant contradicció entre l’extinció de llicències de HUTs i aquest impuls al “lobby hoteler”. “Res de tot plegat serveix, ni el tancament d’HUTs ni el tancament dels il·legals, si persegueix senzillament afavorir els hotels desplaçant-hi l’activitat dels pisos turístics”, etziba el portaveu. Sentencia, així, que qualsevol mesura que “augmenti la pressió turística” apropa més la societat barcelonina al límit: “La ciutat no pot més”.
Molt més crític es mostra Cusó, que titlla l’alcalde de “portaveu del gremi d’hotelers i de Barcelona Global”. De fet, anuncia que un dels punts centrals de la manifestació unitària del pròxim 6 de juliol serà la demanda de “creixement zero a tota la ciutat; cap nova plaça hotelera o turística”, se situï al barri que se situï. Els vímets normatius de la gestió de turisme i habitatge a la ciutat, alerta l’activista, recorden a “la lògica del PSC dels 90”. “Estan repetint patrons”, comenta; tot apuntant, entre altres qüestions, als canvis en la norma del 30%, que mobilitzen els recursos constructius cap a barris com el Bon Pastor, la Marina de la Zona Franca o el Besós quan “a Barcelona hi ha una munió de pisos buits”. “Vinga tothom a viure a les perifèries -ironitza- mentre omplim el centre de pisos de luxe, turisme i especulació”.
