De les claus a la targeta: viure de lloguer en un pis turístic de Barcelona

Més de la meitat dels apartaments per a visitants s'han reconvertit al lloguer privat

Quan en Denís Rodríguez arriba a la porta de casa seva ja no rebusca a les butxaques ni a la bossa cercant les claus, sinó que treu de la seva cartera una targeta i desbloqueja ràpidament la porta. Aquest jove de 27 anys no viu en un hotel, sinó en un ex pis turístic al costat del recinte de Fira de Barcelona. El seu no és un cas aïllat, ja que segons dades del mes de setembre de l’Associació d’Apartaments Turístics de Barcelona (APARTUR) el 62% dels apartaments turístics s’estan destinant a lloguer temporal o residencial. La majoria ha optat pel mercat privat i només uns pocs s’han acollit al pla municipal per captar pisos socials.

Rodríguez comparteix pis amb dues persones més en un edifici que funcionava principalment com a aparthotel. “Aquí abans s’allotjaven directius o executius que anaven a les fires de Montjuïc, però ara amb la pandèmia els propietaris han adaptat el negoci”, exposa l’inquilí. Reconeix que el primer cop que es va posar en contacte amb el seu actual company de pis va pensar que es tractava d’una estafa: les fotografies amb mobles nous, aires condicionats i el baix preu el van fer sospitar, però finalment es va trobar signant un contacte temporal.

La decoració de les parets ha permès a Rodríguez fer-se més seu un pis preparat per la breu estada dels turistes / J.P.

Es tracta d’un cas molt similar al del jove estudiant de periodisme Pol Ibós, qui actualment també ha substituït les claus per una targeta. Ibós viu al barri de la Sagrada Família, en un edifici que va ser pensat per al turisme. “En principi havien de ser tots apartaments turístics, però amb la pandèmia han fet que siguin de lloguer aquest any i el següent”. Tots els pisos estan reformats i decorats de forma similar i el que hagués estat la recepció de l’aparthotel ara s’utilitza de magatzem. “És com viure en un apartament de platja cada dia, és una sensació estranya”, comenta de mala gana.

Una sensació incòmoda que va acompanyada de la inestabilitat dels lloguers que ofereixen aquests apartaments. “Amb els turistes o els viatgers de negocis pots treure 100 euros la nit i nosaltres paguem un lloguer normal, així que estic segur que acabaran prescindint de nosaltres un altre cop quan es torni a poder viatjar”, assegura en Denís.

L’apartament on viu Denís Rodríguez estava pensat per estades curtes i ara acull tres joves per un màxim d’11 mesos / J.P.

Preus cridaners

Molts propietaris petits i grans s’han passat al lloguer temporal o residencial davant de la paràlisi del sector turístic. I per entrar en un mercat que els havia estat aliè durant tant de temps han optat per explotar al màxim els seus recursos. “Hem sigut molt agressius amb els preus per captar el número més gran de gent possible, sobretot estudiants i parelles joves, que vulguin optar per un apartament més gran i barat temporalment”, explica Ezequiel Vallejo, director i fundador de Lodging Apartments.

Bons preus i facilitats per llogar han estat factors claus en un moment de necessitat com està sent l’actual. Tant Rodríguez com Ibós es trobaven amb una gran urgència per trobar un sostre quan van entrar a viure en ex apartaments turístics.“Estic pagant 370 euros amb despeses incloses, un preu per sota del que trobava en moltes zones de Barcelona, i tinc aire condicionat a totes les habitacions”, detalla Rodríguez. “Els meus dos companys de pis paguen una mica més perquè les seves habitacions són més grans, però el total ronda els 1.400 euros amb les despeses”, explica Rodríguez. Aquesta oferta, però, té una durada màxima d’11 mesos.

Necessitat i oportunitat

“Jo sóc partidari de què caigui aquest model turístic, però amb els meus companys se’ns va fer molt tard per trobar pis, de manera que ens vam quedar sense gairebé opcions”, assumeix Ibós, qui remarca el seu malestar per viure en un pis de fabricació gairebé seriada i integrant d’un model econòmic que creu nociu . “La incomoditat d’estar ajudant a un sistema que vols que desaparegui és constant i més estant aquí, a Sagrada Família, on saps que els veïns pateixen dia a dia la massificació turística”, remarca l’estudiant. En el seu cas, els tres companys de pis paguen el mateix preu total que en el pis anterior, 1.300 euros, sense despeses però amb més comoditats. 

Ibós té clar que no vol seguir vivint en pis que fomenta un model de turisme que detesta / J.P.

Tot i així, la situació actual és vista per alguns com una oportunitat per accedir a un altre tipus d’habitatge, més confortable i ubicat en zones donarien per perdudes. Vallejo ho exemplifica amb el cas d’una parella jove que vol canviar d’aires i ha anat a viure al Poblenou. Ho podrà fer durant un temps a un preu molt més baix del que abans podrien haver trobat en aquest barri de moda. Un altre dels avantatges que destaca Lodging és la flexibilitat que ofereixen els apartaments, motiu pel que s’enfoquen a un públic més aviat jove. “Som més flexibles que un lloguer tradicional: la fiança és molt més baixa i no cal contracte de treball per llogar el pis, ja que si ets estudiant o t’acabes de mudar a la ciutat seria difícil que en puguis tenir un”, exposa Vallejo.

La marca de la temporalitat

Els pisos turístics que ara es lloguen temporalment es regeixen igualment per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), una regulació que posa com a límit màxim 11 mesos d’arrendament d’un domicili sempre que es demostri que hi ha un motiu per a la temporalitat (estudis, feina o projectes esporàdics). Segons expliquen fonts del Sindicat de Llogateres, es tracta d’una legislació enfocada a persones que han de fer una estada en una localitat per alguna circumstància, però no pas per a qui hi viu de forma permanent.

No obstant, aquesta modalitat suposa una escletxa i l’entitat creu que pot empènyer particulars i empreses a pràctiques fraudulentes, oferint lloguer temporal per a residents. Per desgràcia és relativament habitual que molts arrendataris no en siguin conscients, ja que el mercat del lloguer empeny sovint a la temporalitat crònica. És el cas de Rodríguez, qui fa 8 anys que viu a Barcelona i ja ha passat per 5 pisos diferents. Vol quedar-se a la ciutat per sempre, però no creu que pugui fer arrels a cap barri concret: “Quan tens una edat vols estabilitat… A mi m’interessa quedar-me en aquest barri i fer-me amb la gent, perquè crec que tenim dret a arrelar-nos, però no em sembla que sigui possible actualment”, lamenta Rodríguez.

Pol Ibós viu actualment en un pis turístic a Sagrada Família / J.P.

El nou dilema dels amos

L’estatus de pis turístic pot quedar en el passat per a alguns dels habitatges que han entrat ara al mercat residencial, tot i que d’altres desfaran el camí i tornaran a centrar-se en els visitants. Segons explica Ezequiel Vallejo, la seva empresa té la idea de mantenir els seus serveis en la modalitat de “coliving” i lloguer residencial, no només pel possible benefici que els reporti aquest mercat, sinó perquè s’hagi consolidat la demanda captada. No descarten que els actuals arrendataris allarguin l’estada passant a ser lloguer fix, si així ho volen també els arrendadors.

Per a molts propietaris, el canvi de model ha salvat un any que donaven per perdut i els ha fet replantejar l’ús de les seves finques. “Quan torni a girar el món n’hi ha que no voldran més riscos i és molt possible que ens trobem davant d’un canvi de percepció, sobretot dels propietaris més adversos a la imprevisibilitat”, exposa el director. La seguretat de rebre durant 5 o més anys uns ingressos constants seduirà molts arrendadors, augura.

La possibilitat de canviar de model recau en última instància en cada propietari, que ha de triar entre la tranquil·litat d’un ingrés constant o la irregularitat d’ingressos amb pagaments puntuals que poden ser el doble o el triple d’una mensualitat estàndard.

Per entrar a casa, Pol Ibós ha de fer servir una targeta com la dels hotels / J.P.

Rodríguez té molt clar que en el seu cas retornaran a l’activitat anterior, ja que els propietaris obtenien un benefici molt més alt amb el model d’abans. “No defenso que puguin canviar de model quan els sembli i que no hi hagi un retorn a llarg termini a la ciutadania”, sosté. “Jo no perdo res perquè hagués hagut de llogar aquest pis o un altre, i aquí tinc una fiança molt més baixa, però què guanyem com a comunitat?”, es pregunta. Està convençut que si el turisme torna abans de l’esperat, no només no podrà renovar el contracte del seu pis sinó que se li oferirà marxar abans.

Els llogaters també tenen un petit marge de decisió, si més no individual. En Pol Ibós, per exemple, no vol tornar a saber res d’un pis turístic: “Em fa molta ràbia haver-me vist en una situació límit i haver de llogar un pis com aquest on no em sento còmode”. “Si l’any que ve puc trobar un pis d’estudiants normal i no afavorir aquest model insostenible per la ciutat i per la meva consciència, em canviaré”, conclou l’estudiant.

Nou comentari