Vicente Ortún: “No falten metges, el problema gruixut el tenim a infermeria”

ENTREVISTA | L'expert en salut pública subratlla que un 1% dels funcionaris de l'Estat hagués cobert les 30.000 places de rastrejadors necessàries

Sovint abordem la gestió de la pandèmia com una dicotomia: l’economia i la salut. Els últims mesos, veus d’una banda i de l’altra han alternat, legítimament, l’exposició dels interessos del seu sector. Vicente Ortún, en canvi, viu els dos móns com un conglomerat i s’ha dedicat a estudiar-los junts durant tota una carrera. Actualment és director del Màster en Administració i Direcció de Serveis Sanitaris de la UPF Barcelona School of Management, però en el passat havia assessorat els governs català i espanyol i havia arribat a ser president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (Sespas) i de l’Associació d’Economia de la Salut (AES). També va ser degà de la Facultat d’Economia i Empresa a la UPF.

En aquesta entrevista amb el TOT Barcelona, es mostra fulminant amb les traves burocràtiques a l’hora de gestionar la salut pública. De fet, protesta perquè s’hagin hagut de buscar rastrejadors quan l’1% dels funcionaris de l’Estat haguessin estat suficients per cobrir l’emergència. Amb tot, avisa que ara ens dirigim a un món “encara més” globalitzat i no faltaran nous reptes.

Havia vist mai un treball sanitari i científic tan accelerat com el d’aquests últims mesos?

El VIH ha matat 36 milions de persones al món i va trigar tres anys a ser seqüenciat. El SARS CoV-2 acabarà matant dos milions, o dos i mig, i va trigar un mes a ser seqüenciat. Això és el que permet fer-ne vacunes. L’acceleració, però, no només es veu aquí. S’ha produït en tots els àmbits, tant científics com socials. Les vacunes donen titulars, i són importants, però hi ha aspectes que no donen titulars i tindran efectes permanents.

A què es refereix?

L’abast de la pandèmia ho ha canviat tot. Un campionat mundial de futbol el miren mil milions de persones al món. Les guerres les viuen 100.000 persones o 200.000 a tot estirar. El primer esdeveniment que ha viscut tota la humanitat a tot arreu ha estat aquesta epidèmia. Ni una guerra, ni un desastre natural, res. Això crea una consciència diferent i farà que encara ens globalitzarem més. 

Com ho notarà un barceloní?

Ja s’està veient. Desvincular la presència física del món laboral farà que el mercat de treball sigui més global, quan justament semblava que es refredava aquesta tendència abans de la pandèmia. Ara això s’accelerarà. Excepte les feines de serveis, com els perruquers, cambrers i altres oficis presencials, la resta es globalitzarà. 

Les vacunes són un exemple de producte globalitzat. 

Sí, i ja s’està veient que exposarà un conflicte de blocs. L’occidental, amb Estats Units al capdavant, i l’oriental, amb la Xina. Nosaltres quines vacunes tindrem? Les occidentals: Pfizer, AstraZeneca. Les vacunes xineses i soviètiques també s’han mostrat eficaces, però buscaran altres mercats, altres països.

No se n’ha sentit a parlar tant, de la vacuna xinesa. Què en sabem? 

Que l’han fet fora de la Xina, en gran part. És curiós, però és així. Els assajos clínics s’han de fer amb vacuna i placebo per veure qui s’infecta i qui no, però és clar, perquè això funcioni ha d’haver-hi virus circulant. Com a la Xina no n’hi havia, han hagut de fer-los a altres països amb qui ja s’hauran compromès, imagino, a oferir-los bones condicions per distribuir-hi la vacuna. 

Quina altra factura deixa la pandèmia?

Aquí tindrem uns efectes particularment clars. El país que més ha patit l’impacte de la Covid-19 és Espanya. És el que té la taxa acumulada més alta de morts per Covid per milió d’habitants, traient quatre països petits. També té la caiguda més gran de producte interior brut (PIB) a Europa. Sabem que és perquè la nostra economia depèn més del turisme, del viatge i de l’hostaleria que cap altra economia d’Europa. 

Què implicarà?

De moment, poc. Espanya s’està endeutant amb tipus negatius a través d’Europa i això pot donar una certa tranquil·litat. Ara bé, la situació no serà eterna, perquè Alemanya, Holanda i Suècia se n’atiparan un dia. I diran: “Molt bé, el 2020 màniga ampla i el 2021 també, però el 2022 caldrà que comenceu a retornar els préstecs”. No viurem sempre amb permís per endeutar-nos i gastar per sobre del que ingressem amb l’excusa que ens estem refent de la pandèmia. 

Actualment, li amoïna més l’economia que la salut?

Encara que la gent hagi estat morint només amb 5 anys de pèrdua de vida de promig, a Espanya portem gairebé 50.000 morts. Això significarien 250.000 anys de vida perduts. Per poc que els valoris, això té un pes encara més gran que la pèrdua econòmica. 

Vicente Ortún, a l’exterior de l’edifici universitari on treballa / Jordi Play

Per al virus hi ha vacunes. Per refer-se econòmicament, l’erari públic necessita més ingressos i menys despeses. Vostè proposa apujar alguns impostos. Però com es redueix la despesa en plena crisi sense retallar drets socials?

Aquesta és la part difícil, però hi ha una cosa molt clara: a Espanya hi ha tres milions de treballadors públics i no en tots els àmbits s’excel·leix ni tots els professionals són imprescindibles en un moment excepcional com el que hem travessat. Hi ha treballadors de la funció pública que, a la pràctica, han aprofitat per fer vacances. Mentrestant, oi que calien 30.000 rastrejadors? Això és un 1% dels funcionaris públics. Si fas una crida a tots els funcionaris perquè es necessita algú que sàpiga parlar, trucar per telèfon i fer seguiment, no es podien trobar 30.000 persones que tenien serveis anul·lats? Aquest és el problema de la gestió pública. 

L’estructura de l’Estat ha influït en la pandèmia a Espanya?

Els pròxims mesos sorgiran tota mena d’estudis que expliquin l’impacte diferenciat de la pandèmia segons el país, i es contemplarà l’estructura de salut pública o el temps que feia que el virus hi circulava abans de declarar l’emergència, i molts altres aspectes. Però al final quedarà una altra idea que per a mi és la més difícil de mesurar. És el detall de fins a quin punt es tendeix a fer-ho bé o malament, en un territori. Un dels pares de la medicina, William Osler, té una frase que diu que “més important que saber quina malaltia té una persona, convé conèixer quina persona té la malaltia”. Aplicat a la pandèmia, quedaria la idea que més important que saber quina epidèmia té una societat és conèixer la societat que té l’epidèmia. Ara bé, la variable que fa que un país acabi de funcionar una mica millor o pitjor, aquest concepte, serà difícil de mesurar. És clar que això ha influït. De normal, tot costa massa.

Les retallades arran de la crisi no han tingut un pes, també, en la pandèmia?

Segur que les retallades, que es van fer perquè no hi havia més alternatives en un moment sensible, han jugat un paper. Però això no explica l’impacte de la pandèmia. Confio més en l’explicació d’Osler que en l’explicació de les retallades. Les retallades em preocupen, però no tant per la resposta a la pandèmia com per una altra evolució que sembla que no veiem. A Madrid cada vegada s’utilitza més la sanitat lucrativa i no la pública, sobretot en parts i visites a especialistes. Aquí anem pel mateix camí. Si vivim en un món que cada vegada utilitza menys la sanitat pública, qui votarà els partits que defensen finançar la sanitat pública? L’Estat del benestar és que la gent estigui disposada a pagar impostos a canvi d’una educació i una sanitat per a tothom, i que es reparteixin els recursos segons la necessitat clínica, no l’incentiu monetari. Si això fracassa, l’Estat del benestar fracassa. I si la sanitat acaba sent una sanitat per a pobres, tindrem una sanitat pobra. 

Molts usuaris s’han queixat del col·lapse de l’Atenció Primària, els malalts crònics han patit una davallada en l’atenció i el funcionament dels rastrejadors s’ha mostrat ineficient. La gestió política de la pandèmia desprestigia la sanitat pública?

El problema de la gestió pública no ve d’ara. De fet, a nivell polític, va ser gràcies a l’estat d’alarma que per primera vegada en aquest país es va fer gestió sanitària flexible. Normalment si es vol canviar torns, perquè en comptes de fer torns de vuit hores se’n necessiten de dotze hores, has de demanar 25.000 permisos i trigues 8 mesos. Com a mínim, amb la llei d’excepció es podien canviar torns i es podia demanar als cardiòlegs si volien ajudar a respiratori, o als de reanimació si volien anar amb els d’anestèsia. I la gent deia que sí. Això va ser clau en la resposta sanitària.

Els hospitals es van reconvertir i molts treballadors feien tot el que estava al seu abast per responsabilitat. Tanmateix, segueix faltant personal i la resposta que ens arriba una vegada i una altra és el “no n’hi ha més”. Quina és la solució del trencaclosques?

En aquest país no falten metges. En tenim més que a altres països importants d’Europa. El que cal és donar polivalència als metges que tens sense fer res, que poden ser molts davant d’una situació com la Covid-19. Un psiquiatra evidentment no pot anar a quiròfan, però potser sí un dermatòleg amb coneixement d’aquell camp. També entre cardiologia, respiratori i anestèsia pot haver-hi circulació. En situacions normals no es voldria un cardiòleg a respiratori. Però en contextos com l’actual, ajuda. 

I la infermeria?

Aquest és el problema gruixut. L’exigència més gran en l’assistència a un pacient està a infermeria. Qui garanteix atenció i cures les 24 hores és infermeria. I en això sí que patim. Des de fa 40 anys. La ràtio infermeres/metges és tres vegades més alta al Regne Unit que a Espanya. 

Per què?

Tornem-hi. Per un tema de gestió pública. Perquè als professionals de la infermeria, com a tanta altra gent, el que els agradaria és tenir una certa estabilitat a la feina i no tenir contractes que durin un dia, una setmana o un mes. I en aquest moment, se’ls està fent signar contractes temporals i amb rotacions excessives. Els sous són baixos, però no és això el que més crema. El que més crema és ser a Barcelona avui i a Vilafranca la setmana vinent. I el mes vinent, no ho sé. I a l’estiu, a Cadaqués. Això no és treballar de manera digna. 

Vicente Ortún, que també havia treballat per a l’OMS, després de l’entrevista / Jordi Play

La inestabilitat colpeja sanitaris i pacients.

Una professió com la de medicina o infermeria necessita tenir longitudinalitat. Si ets a Atenció Primària, has de conèixer els teus pacients. No pots anar a l’ambulatori i trobar-te algú nou cada vegada que hi vas. És un disbarat. I és per això que una part de l’expulsió de professionals no es deu tant a condicions estrictament salarials sinó a una precarietat que es cronifica fins que la persona té 50 anys. Una infermera no pot esperar als 50 anys per estabilitzar-se.

Com se soluciona?

La solució immediata, per sortir del pas, és anar a un altre país on trobis gent disposada a venir. La solució no immediata és que la gent, quan acabi, trobi formes d’accés a la funció pública que no siguin les que tenim ara. Que siguin més normals, en definitiva, que enllaçar 10 o 15 anys de contractes temporals. A una infermera li ofereixes unes condicions d’estabilitat i se’t queda encantada, no se’n va a Irlanda per sempre més.

En els pics assistencials s’han derivat pacients a la sanitat privada. El paper d’aquests centres hauria d’haver estat diferent?

Jo només conec directament el cas de l’Hospital del Mar, que quan es van desprogramar intervencions i es van haver d’alliberar quiròfans, va enviar cirurgians a la Teknon i va anar de conya. Com que al Mar no podien operar, els van enviar allà. Es va fer un acord i va funcionar. Si tothom ho ha fet així, res a dir.

Nou comentari