Un estudi liderat per l’investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC) Jordi Llorca revela l’origen de dos fragments del conegut com a meteorit de Barcelona, que de fet va caure el 1704 a Terrassa. El treball sobre aquest meteorit, que és el setè més antic que es conserva a tot el món i el tercer més antic a Europa, s’ha publicat recentment a la revista ‘Meteoritics and Planetary Science’.
El 25 de desembre, dia de Nadal del 1704, un fenomen totalment inesperat va trencar la calma del capvespre. Una enorme i estrident bola de foc va caure del cel travessant el firmament i causant gran alarma entre la població. El meteorit, que es va poder observar des de Marsella fins a Barcelona, va caure, segons diversos testimonis, a les immediacions de Terrassa. Fins avui, es creia que no se n’havia preservat cap fragment.
La revista Meteoritics and Planetary Science dona a conèixer la troballa de dos fragments que han passat inadvertits durant tres segles entre les col·leccions del gabinet de curiositats de la família Salvador, una nissaga de farmacèutics i botànics que tenien l’establiment al carre Ample. La seva col·lecció es conserva ara al Museu Botànic de Barcelona.
L’article publicat ara recopila una vintena de documents històrics que no només deixen constància de la caiguda del meteorit sinó que constitueixen un valuós testimoni de com en aquella època s’atribuïa als meteorits un origen diví. L’estudi s’ha dut a terme a la (UPC) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona a través d’un projecte de recerca de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans.
El meteorit, que va caure en un dia tan emblemàtic el de Nadal i en el període de la Guerra de Successió, va donar lloc a nombroses prediccions i supersticions. Els dos bàndols de la guerra el van utilitzar amb objectius propagandístics. Els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria ho van interpretar com un senyal de Déu en favor seu, mentre que els partidaris de Felip V ho van considerar un advertiment als catalans per la usurpació de la casa d’Àustria.
L’estudi conté una descripció petrogràfica i geoquímica que ha revelat que els fragments ─constituïts majoritàriament per silicats i petites partícules metàl·liques─ corresponen a una condrita ordinària, de la qual cosa es desprèn que el meteorit prové d’un asteroide primitiu entre les òrbites de Mart i Júpiter. El meteorit és el setè més antic que es conserva a tot el món i el tercer més antic conservat a Europa. Per al seu estudi amb detall s’han fet servir tècniques avançades d’anàlisi (tomografia de raigs X, microscòpia electrònica i microsonda electrònica). Els autors han comparat les restes del meteorit de Barcelona amb els quatre meteorits que es coneix que han caigut o s’han trobat a Catalunya. (Caiguts: Nulles, Alt Camp, 1851 i Cañellas, Garraf,1861; Trobats: Girona, 1899 i Garraf, 1905). Clarament, l’estudi conclou que cap d’aquests fragments poden ser confosos amb el meteorit del 1704.
Els dos fragments, de 50 i 34 grams de pes, respectivament, s’han trobat en un pot de vidre mentre es catalogava la col·lecció Salvador. El sobre de dins del pot contenia una etiqueta incompleta i mig esborrada on encara es podia llegir ( Pe [d] ra [que ca] ygué d’un [..] [..] u es [..]en [..]y 1704).
La família Salvador va ser una brillant nissaga d’apotecaris i botànics que des de començaments del s. XVII fins a mitjans del s. XIX van aplegar una biblioteca i unes col·leccions científiques molt importants i van mantenir un gabinet de curiositats a la rebotiga de la seva apotecaria del carrer Ample. Els gabinets de curiositats, que van proliferar a Europa des del Renaixement fins a la fi de la Il·lustració, van jugar un paper fonamental en l’elaboració i transmissió de coneixement sobre la natura durant tres segles.
L’espai del carrer Ample ja no existeix, però l’Institut Botànic de Barcelona conserva tot el mobiliari i les prestatgeries, una biblioteca amb més de 1.500 volums, un herbari únic amb quasi 5.000 plecs, uns 14.000 espècimens dels regnes animal, vegetal i mineral, així com diaris de viatge i nombrosa correspondència, tot plegat d’una extraordinària vàlua científica.
