El vídeo es va fer viral fa dues setmanes. Hi surt el Manel Maestre, xop just després de sortir del mar, sostenint la planxa de surf sota el braç i amb un agent de la Guàrdia Urbana instant-lo a identificar-se. Va passar a la platja de la Barceloneta, quan el fort onatge d’aquell matí rúfol mantenia hissada la bandera vermella. “Mai no m’ho havia trobat. Havia sentit a parlar que havia passat algun cop, però fa molt de temps i no esperava trobar-m’hi. Quan hi ha onades, habitualment no hi ha cap policia que controli els surfistes”, comenta Maestre al TOT Barcelona.
L’Ajuntament recorda que aquell dia s’havia activat un pla d’emergència per mal estat de la mar, que obliga a prestar una atenció especial a les activitats marítimes i autoritza la policia a desallotjar la vora de la platja. Els agents van considerar que les dimensions de les onades comportaven risc.
“Podien arribar a fer dos metres. Era una situació totalment controlable per a algú amb experiència. Faig d’instructor a Galícia i allà sí que saben què són onades de veritat. Allà és fàcil que facin tres metres i mig o quatre metres, i són més constants”, distingeix Maestre, que ha rebut una proposta de sanció que podria acabar en una amonestació de 750 a 1.500 euros per infracció de l’ordenança de civisme. Diferents advocats l’han contactat per defensar-lo. Ell troba “surrealista” tot plegat: “És com si a algú que practiqui vela el fessin fora perquè fa massa vent. Entro al mar quan hi ha bandera vermella perquè, si no, no podem practicar el nostre esport! És just quan es produeix aquesta situació quan hem d’entrar”.
La recent topada dels surfistes amb la Guàrdia Urbana desperta l’interrogant sobre com es fa compatible blindar la costa per evitar accidents quan hi ha mala mar amb una modalitat amb la credencial de ser esport olímpic, que fa de la gosadia de cavalcar grans onades el seu tret d’identitat. Diferents fonts consultades apunten que l’ordenança de civisme que l’Ajuntament va aprovar el 2005 és ambigua quan es limita a estipular que “la bandera vermella prohibeix el bany”. Els surfistes queden inclosos en aquesta ordre genèrica? Queda a l’arbitri de com es vulgui interpretar, atès que la normativa municipal no regula l’exercici del surf ni especifica cap excepció per a la totalitat o una part dels qui el practiquen.
Per enredar-ho encara més, un decret de la Generalitat de 2003 defineix el surf com a “pràctica esportiva”. La Federació Catalana de Surf esgrimeix la norma del Govern per reclamar que a Barcelona no s’equipari els surfistes a uns banyistes més a qui s’impedeix submergir-se al mar quan oneja bandera vermella.
“No anem a la platja a prendre el sol, sinó a practicar un esport, i l’hem de practicar amb unes condicions determinades, amb onades grans. Si no, el nostre esport no té sentit”, addueix el president de la Federació Catalana de Surf, Carles López. Apunta que saben d’una desena de surfistes a qui es va requerir la documentació a les platges de la Barceloneta, de Llevant i del Bogatell durant la borrasca del 10 de novembre. “A alguns no els van permetre entrar a l’aigua”, comenta López, que indica que no és el primer cop que es troben amb identificacions i multes per part de la Guàrdia Urbana.
La federació assessora els afectats per defensar-los i té instàncies preparades per recórrer contra les sancions. A la pràctica, només calen a la capital de Catalunya. “Barcelona és un cas únic. Hi ha municipis que tenen el surf regulat, com Roda de Berà, el Masnou, Badalona, Vilassar de Mar o Sitges on, encara que hi hagi bandera vermella, la policia no ve a identificar ni fa proposta de sanció”, assegura López. A més, subratlla que els surfistes s’introdueixen a l’aigua més protegits que qualsevol banyista, perquè “porten una planxa lligada al cos, que és un element de flotació”.
Regular-hi l’accés
Miquel Roigé té una escola de pàdel surf a Barcelona. “Hi ha un munt de negocis que han aflorat aquí. Escoles, botigues de surf, de parafernàlia diversa, restaurants, oci… Sembla que la Barceloneta sigui Califòrnia o Malibú però, en realitat, no ho és. A Barcelona tenim onades esporàdicament, però no tenim la cultura de surf ni de mar com, per exemple, a la costa del Cantàbric. Som relativament nous i tenim molta feina a fer”, adverteix Roigé. Alhora, fa notar una qüestió més a resoldre: quin criteri ha de primar per discriminar quins surfistes poden endinsar-se al litoral quan el mar s’embraveix.
“Com a mínim, la gent que vagi a l’aigua ha de tenir consciència del risc i ha d’estar federada, perquè tingui una assegurança. En altres activitats, com el submarinisme, existeix una normativa mundial per la qual ningú no es pot submergir si no té una formació mínima en escoles autoritzades. En el surf potser caldria fer una cosa així que, a més, obligués les escoles a professionalitzar-se i dotar-se d’uns codis deontològics”, argumenta Roigé.
Admet, però, que controlar l’accés en funció del nivell resulta “difícil”: “El surf és una moda amb molta gent que hi comença, generalment amb onades petites, perquè no en tenim gaires a Barcelona. Quan arriben els temporals, hi ha qui potser es pensa que en sap però que es troba que no pot manegar-se en aquestes circumstàncies. És denunciable el que va passar amb la policia, però també és denigrant que hi hagi escoles que venguin classes de surf en dies que no hi ha onades. És com aprendre a esquiar sense neu. Aleshores venen els problemes, perquè no hi ha el nivell suficient per ficar-s’hi quan hi ha temporal. Entenc que en aquest sentit hi hagi una certa preocupació de les administracions”.
Risc i normativa
A parer dels que en saben, Barcelona i, per extensió, el Mediterrani no són els destins més idonis per aprendre surf, perquè l’aigua acostuma a estar encalmada i no es formen grans onatges amb freqüència, cosa que impedeix exercitar-se amb regularitat si no és viatjant a mars oberts. “No ens podem enganyar i prendre Barcelona pel que no és. Es pot fer surf, però aprendre i progressar és enormement difícil”, indica Roigé, que recorda que es tracta d’un esport de risc: “Qui ho fa és com qui fa alpinisme. En grans onades, hi ha perill i el rescat pot ser gairebé impossible, com passa a l’alta muntanya. S’ha d’assumir i advocar per la formació, l’ensenyança de bones pràctiques i de cultura de mar per conèixer el medi i l’autoresponsabilitat”.
La Federació Catalana de Surf diu que va començar a mantenir contactes el juny passat amb l’Ajuntament per demanar que es toleri l’esport també quan oneja la bandera vermella. López afirma que la regidoria d’Esports i l’Institut Barcelona Esports s’han compromès a “modificar l’ordenança especificant i clarificant que el surf no és un bany sinó un esport” per tal de no impedir-lo. Totes dues instàncies neguen al TOT Barcelona que s’hagi adquirit una promesa en aquests termes. En qualsevol cas, López anticipa que pressionaran perquè el reglament es canviï “el més aviat possible”, “perquè ara som en temporada en què pot haver-hi onades”, recalca.
La Guàrdia Urbana assenyala que molt rarament aixeca denúncia contra surfistes. A més, recorda que el servei de salvament finalitza amb la temporada de bany. No hi havia socorristes fa dues setmanes, quan sosté que les dues persones a qui ha expedientat van entrar al mar amb altres tres per socórrer un banyista atrapat pel corrent i que, un cop rescatat, van fer cas omís dels avisos dels agents perquè no hi tornessin.
“A aquell home sí que li afectava la bandera vermella però ningú no li va dir res. A més, a un company li van robar la motxilla que era a la sorra mentre surfejava. Quan va demanar a la policia per què no havien perseguit els lladres, van contestar que era ell qui no havia d’haver estat dins del mar”, retreu Maestre. El surfista precisa que va desplaçar-se a la Barceloneta aquell matí només perquè era la que presentava millors condicions per planar sobre onades. “Surfejo a tota la costa catalana, però no deixaré de fer-ho també a Barcelona. El que no ens trauran mai és el surf”, té clar Maestre.
