La Lídia Jiménez està farta d’esperar. Quan la seva mare, la Montserrat Capdevila, va morir el 2018 als 88 anys, aquesta dona es va prometre que acabaria la croada que la seva progenitora havia iniciat cinc dècades enrere per recuperar els diners que el franquisme havia espoliat a la família. Com tantes altres llars barcelonines i catalanes, ells s’havien vist forçats a entregar els seus estalvis a les autoritats feixistes entre el 1938 i el 1941 perquè havien estat emesos durant la República. A canvi se’ls va entregar una mena de xec, on figurava la xifra aportada, presidit per la frase Fondo de Papel Moneda Puesto en Circulación por el Enemigo. El document havia de ser una garantia per poder reclamar les fortunes familiars en un futur. Aquest rescabalament no va arribar durant la dictadura, tampoc amb la Transició o el canvi de segle. Ni tan sols ho ha fet per a la commemoració enguany dels cinquanta anys de la mort de Franco. De res ha servit per ara l’aprovació de la Llei espanyola de Memòria Democràtica el 2022, que els reconeixia per fi com a víctimes d’aquests embargaments i els donava dret a ser compensats pels diners entregats que mai van ser retornats.
“A mi ja no em serveix que em donin la raó. Volem que s’acabi la història, que es retorni allò que es va prometre i que les nostres famílies van entregar obligades“, assenyala Jiménez en una conversa amb el TOT Barcelona. La dona de 72 anys és la secretaria de l’Associació de Perjudicats per les Confiscacions del Govern Franquista (APIGF, per les seves sigles en castellà), l’entitat que va fundar la seva mare durant la primera dècada dels 2000 i de la qual en va ser la primera presidenta. De la mà de Vosseler Advocats, els descendents de gairebé 400 famílies espoliades van presentar el maig del 2023 una demanda conjunta per reclamar les quantitats que els hi pertoquen, que van des de les quatre fins a les sis xifres en alguns casos. Va ser la culminació de prop de vint anys de lluita i un pas que semblava encarar d’una vegada per totes la reparació d’aquest greuge. A principis de novembre del 2024 arribava la primera remesa de declaracions signades pel govern espanyol on es reconeixien una a una les petites fortunes confiscades. En paral·lel, un grup d’experts contractats pel Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica treballava en les auditories científiques, que havien de determinar quin valor tenien aleshores les pessetes i quant pertoca a cada família amb el canvi a euros, tenint en compte el preu de consum i la renda per càpita de l’època.
Fonts coneixedores del cas apuntaven aleshores que les primeres devolucions es podrien veure a principis del 2025. Un any i mig després de la data fixada, el procés continua encallat en aquestes auditories i en un inventari global de béns espoliats que -segons marcava el reglament- hauria d’haver estat enllestit el 2023. “Hem anat al notari, demanat el certificat del govern espanyol… Què més hem de fer? No portem 25 anys lluitant perquè ara diguin que hi ha tretze quilòmetres de documentació al Banc d’Espanya pendent de revisar. És molt trist, estem molt decebuts“, afirma Jiménez. Encara més contundent es pronuncia la Leire López, una de les lletrades que està portant les reclamacions dels afectats. “L’exigència d’una auditoria general és una maniobra dilatòria innecessària en aquest cas. Els perjudicats posseeixen els rebuts oficials i històrics d’intervenció expedits per les mateixes autoritats de l’època. Els documents són plenament autèntics i la traçabilitat familiar està acreditada davant de notari. No hi ha res a auditar, l’únic que falta és la voluntat política per aplicar un contravalor actualitzat i retornar el que legítimament pertanyia a aquestes famílies“, denuncia l’advocada, que lamenta la “flagrant lentitud d’actuació i els constants obstacles administratius” que s’han trobat darrerament amb l’executiu de Pedro Sánchez.
Amb ull a la política i l’altre a les necrològiques
Gairebé la totalitat de les 400 famílies que han interposat demanda ja han rebut les declaracions de reconeixement i reparació personal. Aquest document signat pel mateix ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, acredita que les reclamacions són correctes i dona dret als afectats a ser rescabalats pels diners espoliats. Només queden una vintena declaracions pendents, tot i que n’hi ha diverses ja tramitades que no han arribat als descendents o bé s’han enviat de manera errònia. És el cas d’en Joaquim Gràcia, secretari de l’APIGF. La seva família guarda cinc títols obtinguts després d’entregar al Banc d’Espanya desenes de milers de pessetes l’any 1939. Aquests diners eren els estalvis de quatre germanes -entre les quals la seva mare- i de l’àvia, la Paquita Marcet, que regentava des del 1927 la merceria Las Novedades, ubicada al número 321 de la travessera de Gràcia i que va tancar per manca de relleu el 2018 després de la jubilació del darrer membre de la nissaga i net dels fundadors. Dels cinc xecs, només han arribat correctament quatre. La cinquena porta un nom equivocat.
“És impensable que estiguem així quatre anys després de la Llei. Només falta que determinin el valor que tenien aquelles pessetes”, remarca. Tant Gràcia com Jiménez es mostren preocupats per l’actual situació política a l’Estat, ja que una convocatòria d’eleccions amb victòria de la dreta i l’extrema dreta podria bloquejar definitivament el procés de reparació de l’espoli. “Ja ens han dit que no voldran saber res de la Llei de Memòria Històrica. Imagina’t com estem després de tants anys reclamant”, indica la dona. “Ens preocupa que tot això pugui saltar pels aires. Ara anem completament contra rellotge“, admet l’home. “Sense un calendari de compensació econòmica real i efectiu, l’entrega d’aquestes declaracions constitueix una maniobra de distracció administrativa que revictimitza els perjudicats. És inacceptable sotmetre persones d’edat avançada com els portaveus de l’APIGF, que ronden els 70 i 75 anys, a una agònica contrarellotge vital on veuen morir els seus companys sense assolir la reparació real”, incideix la lletrada de Vosseler Advocats.
Jiménez té molt present a cada pas que fa aquelles primeres incursions amb la seva mare a la seu barcelonina del Banc d’Espanya, als anys 60, per reclamar els diners i tot el recorregut des d’aleshores. “Ella es va quedar pel camí, com molts dels nostres associats. No hi ha setmana que no desaparegui algú, soc la necrològiques... Sembla que vulguin esperar que estiguem tots morts per no haver de pagar a ningú. Si ho aconseguim, sempre pensaré en quants érem quan vam començar i en els que hem quedat”, lamenta. I afegeix: “No demanem almoina. Aquests diners van servir perquè l’Estat tirés endavant perquè no hi havia ni un duro. Es van agafar els estalvis dels ciutadans, arrasant amb tot, perquè s’havia de pagar una guerra i amb la promesa que es pagaria més endavant… I encara seguim aquí”. Cal recordar que la llei només permet reclamar als descendents directes dels espoliats fins a un quart grau de consanguinitat, fet que exclou els comprovants utilitzats com a moneda de canvi o heretats per persones alienes a la família. Jiménez és tercera generació, de manera que els seus descendents serien els últims que podrien reclamar el retorn dels diners espoliats.
