Alexis Jiménez és pedagog i un dels responsables de la cooperativa barcelonina Reflexes, bolcada en la formació, el lleure i l’atenció emocional de joves i famílies, la majoria de baixa extracció social.
Es dedica a un ofici que, com ell mateix testimonia, encara ara tracta de guarir les seqüeles que molts joves i infants arrosseguen de mesos d’aïllament social, sense classes presencials i amb un emprobriment accentuat arran de la primera envestida de la Covid.
“S’adonen que va tenir una afectació per a elles a nivell social, que l’està tenint a nivell de competències educatives i també a nivell socioeconòmic a les famílies. Com no han d’estar afectats emocionalment? Com no han d’estar afectats psicològicament?”, planteja l’educador, que avisa sobre què caldrà no perdre de vista en els pròxims anys: “El gran repte no serà només la situació econòmica, sinó també la salut mental. Si no hi posem recursos i donem alternatives i acompanyament a la població en general i als infants i joves en particular, tindrem unes generacions que creixeran amb mancances i amb dificultats afegides a les que ja fan front ara en el mercat laboral i en els estudis”.
El confinament -l’ensopegada d’origen d’una sacsejada inèdita també per al jovent- va obligar l’equip d’educadors de Reflexes a reenfocar la seva tasca. “Ens va enganxar a contrapeu, igual que a tothom. El neguit era què faríem en aquell moment però, en menys de 15 dies, havíem engegat una web, Reflexes Confinats. Va ser l’ocasió per posar tota la creativitat al servei de la població”, manifesta Jiménez, part d’una entitat escampada arreu de Barcelona: en els últims anys han pogut estrènyer lligams amb menors de Trinitat Vella, Bon Pastor, la Marina, la Sagrera, Sants-Montjuïc, l’Eixample, les Corts…
L’esforç en bastir des de zero un repositori de continguts lectius, d’entreteniment i per orientar petits i grans en la incertesa davant l’expansió letal del coronavirus s’ha vist reconegut amb un premi de la Confederació del Tercer Sector Social. L’organització acaba de guardonar les millors iniciatives sorgides a Catalunya per adaptar-se a la pandèmia i no desemparar llars desvalgudes enmig d’una reclusió farcida d’adversitats.
Educar a casa
“Les educadores van dedicar-hi moltes hores, perquè creien que el que feien era útil per a les joves. A més de material per reforçar competències bàsiques, aprofitàvem aquell context perquè els infants i joves es fessin preguntes a si mateixos, pensessin què volien pel futur i coneguessin millor la família, utilitzant el nucli de convivència com un nucli d’aprenentatge”, desgrana Jiménez, responsable de projectes de la cooperativa i president del seu consell rector.
Alhora, les activitats havien de ser prou intuïtives perquè els infants sabessin manegar-se en cas de quedar-s’hi sols. “Si les famílies treballaven en alguna cosa, era en serveis indispensables, a súpers, cuidant persones o netejant, feines habitualment precaritzades que es van fer imprescindibles i no podien estar a casa atenent la realitat que de sobte els tocava viure als fills”, recorda Jiménez.
A més, n’hi havia d’haver prou amb paper i llapis i no carregar a la llar de més despeses del compte. “Eren exercicis que tenien tot el sentit en el confinament però no han perdut la seva lògica en la realitat actual”, pensa el responsable de Reflexes. De fet, la web continua oberta i s’amplia de tant en tant amb noves propostes.
Abans que l’administració facilités dispositius, les carències d’ordinadors i de connexions a internet en algunes llars van ser un obstacle a solventar. “Vam ser testimonis de com es compartien molts recursos. Veïns que tiraven d’una mateixa xarxa wifi, un pis on tenien impressora i l’oferien als infants de la resta del bloc… El confinament va evidenciar que la comunitat educa. Però les dificultats no han sigut només tecnològiques”, matisa Jiménez.
Entrebancs i carències
“Que hagin estat privats d’una cosa tan important com el grup, la societat i la interacció i haver-s’hi d’adaptar ha sigut a vegades una dificultat més gran que no pas la tecnologia”, evalua el pedagog, que sosté que les repercussions derivades de la pandèmia i els impediments a socialitzar per no propagar el virus encara cuegen entre els joves amb què tracten: “Ens vam trobar que alguns havien de marxar de casa en ple confinament per traslladar-se i amuntegar-se en un pis, quan el que es recomava era distanciament social. A banda de realitats com aquesta, se’ns fa més evident a dia d’avui les dificultats emocionals de les joves que les socioeconòmiques”.
Jiménez es basa en l’experiència pròpia, la que ha pogut copsar amb nois i noies, durant força temps conversant amb ells de forma virtual, ara ja cara a cara. Parla de la fragilitat de la salut mental, de l’enfonsament de les expectatives, de l’estroncament de les capacitats i les habilitats socials, del fre en sec en la necessitat d’establir relacions “sanes i equilibrades” i, també, d’intents de suïcidi.
“L’any passat va ser el que més casos d’autolesions en joves vam trobar”, apunta. “L’impacte emocional de la pandèmia el notarem durant força temps -intueix-. Aquestes joves i infants van tenir la mateixa llosa que tots nosaltres en el confinament però, a més, requerien d’una adaptació que potser ningú no els va saber explicar. Si gairebé els adults no sabíem com fer-ho amb nosaltres mateixos, com acompanyar persones més petites en allò que no havíem viscut mai?”.
A més, demana no criminalitzar les formes d’oci del jovent: “Se senten molt assenyalades. Ens oblidem que han tingut una interrupció del procés vital en una època en què estan conformant la seva personalitat. No estem sabent acompanyar-les com a col·lectiu”. A banda d’oferir suport davant del desconcert en uns temps estranys, el paper que assumeixen entitats com Reflexes continua, a la xarxa o a les aules, per atenuar que la pobresa i les dificultats siguin massa sovint sinònims de fracàs escolar i de manca d’oportunitats. “En part hi som per això, perquè cada cop sigui menys evident”, rebla Jiménez.
