Alguns ja no hi tornen. Després dels aldarulls del divendres 18 d’octubre a la plaça Urquinaona, que van deixar centenars de ferits, alguns Sanitaris per la República no volen tornar a una manifestació. “Estem acostumats a les càrregues, però aquell divendres va ser excepcional”, recorda el president de l’associació, Màrius Pallarés, en conversa amb el TOT Barcelona. Aquell dia, calcula, van registrar més de 200 ferits, tot i que en podrien haver atès 100 més que no van ser comptabilitzats. Les protestes post sentència del Procés, admet, passen factura psicològica.
La psicologia serveix per entendre el perquè de les protestes i dels aldarulls que s’hi han viscut, inèdits fins ara en l’independentisme. Les conseqüències que els participants –tant manifestants, com sanitaris, com policies– poden patir també tenen una explicació psicològica. El TOT Barcelona ha consultat psicòlegs d’emergències amb experiència en situacions de conflicte i atacs terroristes per explorar el vessant psicològic d’aquestes mobilitzacions i la resposta policial que han tingut.
Causes
1) La “sorpresa”
Les protestes que han derivat en uns aldarulls fins ara insòlits en l’independentisme troben causes en la psicologia. La “sorpresa” amb què molts manifestants han rebut la violència ha provocat reaccions espontànies, que tant ha pogut derivar en conductes evasives, que feien fugir les persones, com en enfrontament. De fet, segons el psicòleg d’emergències i vocal de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Jordi Garcia, les reaccions a la por poden ser tres: evasió, confrontació o congelació.
Sanitaris atenen un ferit a la plaça Urquinaona / Jordi Borràs
Els manifestants que no esperaven enfrontaments amb la policia han estat els més “vulnerables”, ja que la seva reacció ha estat “automàtica”. En canvi, per a aquells que estaven preparats per a qualsevol escenari la resposta va ser més organitzada. De fet, el president de Sanitaris per la República ressalta que hi ha més crisis d’angoixa en manifestacions dels CDR, on participen manifestants de “tots els perfils”, que en protestes convocades per col·lectius més combatius.
Aquestes persones pateixen un impacte gran perquè hi ha molta diferència entre el que “esperaven” de la protesta i el que ha acabat passant, aprofundeix la psicòloga d’emergències i coordinadora de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), Sara Bosch.
2) La “inoperància” política
Per a Sara Bosch, la “inoperància” política ha estat també una altra de les causes. Davant d’aquest escenari, moltes persones han vist necessària l’acció autònoma i han prescindit d’una “estratègia”, cosa “perillosa”.
3) La frustració
Les protestes en el marc del Procés han tingut com a objectiu des del primer dia la conquesta d’una república catalana. En les últimes setmanes el reclam anava orientat cap a la nul·litat de la sentència i l’amnistia dels presos polítics. Tots dos objectius, lamenta Bosch, “molt difícils d’assolir”. Això, argumenta, ha generat “frustració” i ha derivat en reaccions de ràbia. “Si no hi ha un camí marcat, la reacció a la frustració és impulsiva”, raona la psicòloga experta en emergències i amb experiència en atemptats terroristes com l’11-M i el 17-A.
[r:1]
4) Pèrdua de respecte per la policia
La falta d’interlocució amb els agents antiavalots ocasiona una relació complicada amb els manifestants. En veure que la policia no escolta i que identifica i intervé sense atendre raons, els participants en les protestes perden el respecte per la policia. En aquest punt, el comportament en les manifestacions canvia, ja que els manifestants volen demostrar a la policia que “no els tenen por”, segons Bosch. Amb tot, l’agent de policia actua en nom de l’Estat, que adopta un rol “educatiu”, i entén que la seva actitud ha de ser correctiva perquè no veu cap canvi en l’actitud dels manifestants. Així, s’entra en una espiral de confrontació, com la que s’ha viscut després de la sentència.
Mossos antiavalots disparant projectils de foam al voltant de la barricada encesa a Pau Claris amb Urquinaona l’endemà de la vaga general del 18-A / Jordi Borràs
5) La presència policial
Bosch exposa com la mera presència policial fa pensar als manifestants que són “perillosos”. A més, els agents són vistos com un obstacle entre l’expectativa generada, ja sigui l’amnistia per als presos o la independència, i la possibilitat de complir-la.
Conseqüències
1) Actitud “infantil”
Davant de la falta d’empatia i de proximitat de l’Estat, els manifestants adopten actituds “infantils”, com les defineix la psicòloga Sara Bosch. “Com menys m’escolten, més crido”, descriu. Explica que és una reacció “normal” en els éssers humans, i que en situacions extremes les formes d’actuar són infantils i “primàries”. L’actitud dels manifestants, doncs, els anima a seguir als carrers, i la falta d’estratègia explícita els deixa amb una única arma: “la veu”.
[r:2]
La posició de l’Estat, en aquest cas, és la de l’educador. Si bé l’exerceix mitjançant la policia, “no entén el problema”, cosa que porta a l’enquistament del conflicte. “Sense entendre el fons del que succeeix, no es pot solucionar res”, defensa Bosch.
2) Indefensió
El comportament “mecànic” dels agents antiavalots, que no s’aturen a identificar si la persona a qui agredeixen és o no un perill, provoca una sensació d'”indefensió” en la ciutadania. Així, en veure com la policia pot actuar de forma arbitrària i sense “distincions”, pot néixer una sensació de desprotecció en els manifestants.
El psicòleg del COPC Jordi Garcia coincideix en la sensació d’indefensió. “El fet que et puguin detenir per anar pel carrer durant uns aldarulls genera desprotecció”, comenta. Tot i així, empatitza amb els policies, de qui diu que “no entenen” el que està passant. Així, els costa pair que la societat a qui se suposa que han de protegir s’enfronti a ells. Malgrat estar “molt preparats”, es mostra convençut que molts d’ells pateixen la situació.
3) Dissonància cognitiva
La visió de la policia com a òrgan repressor i hostil cap a la ciutadania pot generar un procés mental anomenat “dissonància cognitiva”. Bosch el defineix amb l’exemple dels agents antiavalots: si bé han de ser vistos com els protectors de la societat, els manifestants els perceben com una “figura d’agressió”.
Un manifestant mostra una pancarta als agents de la Policia Nacional | A. L.
Passa el mateix amb els detinguts i els ferits. En aquests casos, els dos bàndols del conflicte els veuen de formes totalment oposades. Per tant, un ferit ingressat a l’hospital és vist com una víctima per un costat, però com un botxí per l’altre, d’igual manera que passa amb els detinguts. Aquesta distinció desemboca en una altra conseqüència.
4) Polarització
El fet de ser vist com una víctima i com un botxí alhora accentua la polarització, segons Jordi Garcia. Els ferits i detinguts, que se senten víctimes dels enfrontaments i de la situació actual, necessiten “suport” per afrontar el moment. De fet, per a Garcia, un dels factors més perillosos en aquests casos és la “soledat”. Per tant, l’ajuda d’un grup, ja sigui la família o els amics, és essencial per a ferits i detinguts. La polarització, afegeix Garcia, es fa més evident perquè tots ells es relacionaran només amb el bàndol que els victimitza i no amb el que els acusa.
La focalització és un altre procés que intensifica la polarització. Les persones, raona Bosch, necessitem “reafirmar” el que pensem. Per tant, en contextos en què s’han de buscar culpables –”quan patim una agressió sempre intentem buscar-ne l’origen”, diu–, la focalització porta a veure imatges que enforteixen la nostra posició, facilitant la distinció entre agressor i víctima i ajudant en el procés d’assimilació dels fets. Això, però, empitjora la polarització del conflicte.
[r:3]
5) Evitar manifestacions
La psicòloga del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) Begoña Odriozola, resumeix els efectes que pot tenir una experiència traumàtica en un manifestant. Odriozola, que no ha hagut d’intervenir fins ara en les protestes post sentència però té experiència en escenaris com els atemptats del 17-A, els situa en el marc d’una reacció d’estrès agut, el pas previ a un trastorn per estrès posttraumàtic, habitual en víctimes del terrorisme. “Records intensos d’emocions o sensacions, flashbacks…”, Odriozola enumera els efectes que pot tenir una experiència traumàtica en una protesta. A més, esmenta la por a tornar al lloc dels fets: “Pot ser que algun manifestants no vulgui tornar a la plaça Urquinaona després del que ha passat”.
Els sanitaris, els afectats invisibles
No va ser només per la quantitat de ferits atesos, sinó per la “por” que van passar. Els membres de Sanitaris per la República van patir per la seva integritat durant tota la nit de divendres. “Estava convençut que acabaria ferit, tot i que finalment no va ser així”, relata Pallarés. Descriu el que van viure com una escena “prebèl·lica” per a la qual “ningú estava preparat”. És per això que, quan alguns companys li van comunicar que preferien quedar-se al marge durant un temps, els va entendre perfectament. “Van ser dies sense dormir, amb les imatges gravades a la memòria”, diu.
Una d’elles va ser la d’una manifestant de només 16 anys. Fugia dels agents de la Policia Nacional, que la van empènyer per l’esquena i la van fer caure. Un cop a terra, va ser colpejada a la cara amb la porra. “No oblidaré mai aquesta escena”, admet. Per tot plegat, Pallarés detalla que Sanitaris per la República impulsa col·laboracions amb psicòlegs per organitzar trobades després de les intervencions en què puguin exterioritzar emocions i pensaments i, així, reduir l’impacte psicològic.
Una de les psicòlogues que participa en el procés de preparació d’aquestes trobades és la Mercè, membre de la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i psicòloga d’emergències. Exposa com per als membres de Sanitaris per la República una intervenció durant una manifestació és més complicada que en qualsevol altra situació. És així perquè en aquests casos s’identifiquen amb els manifestants, amb qui comparteixen ideologia i anhels. A més, pensen en familiars i amics que poden estar a la protesta i que podrien patir ferides. “Els dificulta treballar amb la fredor i la concentració que requereix la feina”, remata.
A tot plegat se suma la sensació de perill constant. Durant un servei d’emergències habitual els sanitaris no han de patir per la seva integritat, com sí que passa en les manifestacions, tal com explicava el president de l’associació, Màrius Pallarés. La poca distància entre les protestes amb ferits, sobretot durant la setmana en què es va fer pública la sentència, ha afectat també els sanitaris. Normalment, narra la Mercè, hi ha distància temporal entre les actuacions d’emergències, però en el cas de les manifestacions n’hi han hagut a diari. Durant la primera setmana, calcula Pallarés, van atendre uns “70 o 80” ferits a diari.
