“Una revolució no és de colors”: parlen els joves dels aldarulls contra la policia

Dos joves expliquen per què es van enfrontar amb els antiavalots després de la sentència

Qui ho diria. Qui diria que ells dos s’han enfrontat a la policia a cop de pedres i de barricades en l’última setmana de protestes motivades per la publicació de la sentència de l’1-O. És diumenge i estan davant de la prefectura de Policia Nacional, on s’han viscut alguns dels aldarulls més cruents entre manifestants i agents antiavalots. Són en Martí i en Joan, estudiants de Regidoria d’Espectacles i Realització Audiovisual, i xerren tranquil·lament mentre es miren de reüll els policies que formen el cordó davant l’edifici policial en el que ja és el sisè dia de protestes. Avui, però, se’ls miren amb la seguretat que no s’hi enfrontaran, com sí han fet en dies anteriors.

Entre cerveses, porros, càntics i música es desenvolupa la concentració davant de la Policia Nacional del diumenge al vespre. En Martí i en Joan decidieixen acompanyar la protesta amb una cigarreta i se la lien mentre parlen de revolució. “Una revolució no és de colors”, diu en Martí, de 21 anys. Parla menys que el seu amic, en Joan, però no s’amaga: “Vaig enfrontar-me a la policia dimecres i els vaig llançar pedres”. 

[r:2]

Vesteixen sabates Adidas i estudien disciplinadament. No encaixen, precisament, amb el perfil de persona “antisistema”, tal com va definir el conseller Buch als manifestants que participaven en la confrontació amb la policia. Tot i així tots dos han estat a les barricades durant l’última setmana. L’un, en Joan, viu a Sant Celoni; i l’altre, en Martí, viu a Gràcia. L’un veu “incert” el seu futur i l’altre el veu amb esperança i no dubta que trobarà feina. No encaixen, tampoc, amb el prototip de jove sense expectatives sense res a perdre, com s’ha donat en revoltes urbanes de països com Bolívia. 

“Què us va portar a enfrontar-vos a la policia?”, els preguntem. “Hem de respondre a la violència policial, que és molt més salvatge”, justifica en Joan en una conversa amb el TOT Barcelona.

Relata com, en veure gent ferida i el suport que es donaven els manifestants entre ells, no va dubtar en posar-se a primera fila i respondre a les pilotes de goma i al gas lacrimògen amb pedres i altres objectes. Explica, orgullós, que és un habitual de les manifestacions contra desnonaments i que la primera protesta de la seva vida va ser un 11 de Setembre quan tenia 12 anys. En cap ocasió, però, havia reaccionat d’aquesta manera contra la policia.

“Tota aquella gent lluitant i ajudant-se entre ells… Sentia que formava part de la resistència”, narra, recordant l’experiència que va viure la nit de divendres a la batalla campal de la plaça Urquinaona. Aclareix que no desitja que cap policia quedi malferit o “tetraplègic”, però veu necessari que l’Estat s’adoni del que poden fer els manifestants com a resposta a la contundència de les forces de seguretat.

[r:3]

La causa que motiva joves com en Martí i en Joan a abandonar la zona de comfort d’una societat benestant i a enfrontar-se a la policia pot estar, segons el sociòleg i investigador en identitat i fets nacionals Salvador Cardús, en la “mitificació” dels moviments revolucionaris, com ara el maig de 68 francès. També culpa la “violència policial” de l’escalada de la confrontació, ja que la contundència de les forces de seguretat ha tingut, segons Cardús, part de responsabilitat en la intensitat dels enfrontaments.

En el cas d’en Martí, el dimecres va ser el dia en què va córrer més entre barricades i xamfrans a l’Eixample i va fer front a les unitats d’antiavalots. Quan rememora l’experiència mira als agents que formen el cordó a la prefectura i assegura: “No tinc por als policies”. I sembla tenir una resposta mesurada i acurada per a cada pregunta: “Si radical és una persona que lluita pels seus drets, ho sóc”. Cap d’ells, precisa, va mobilitzar-se amb la intenció de respondre a la violència policial amb pedres ni s’havia organitzat prèviament, sinó que va ser una resposta espontània. 

En les últimes eleccions en Martí va votar a la CUP i en Joan a ERC. Tots dos exhibeixen descontentament amb la classe política. “Volem que el Govern s’adoni del que volem”, “als politics ja els està bé seguir com fins ara, amb cassolades i poc més”, “Europa està dirigida per borratxos, vells i masclistes”, són algunes de les frases que constaten la seva posició envers la classe política catalana i mundial. Amb els enfrontaments, consideren, han aconseguit fer un pas que la “lluita pacífica mai havia aconseguit”. 

Per al sociòleg Salvador Cardús, però, la coneguda com a revolució dels somriures ha estat rellevant per a la societat catalana. “Pensar que la ruptura es produirà amb aldarulls i enfrontaments és una estupidesa”, rebla en una conversa telefònica amb aquest diari. “Els somriures han fet que l’independentisme tingui majoria parlamentària”, afegeix. Cardús defuig els adjectius per definir els que van participar en els aldarulls. Ni radicals, ni antisistema, ni anarquistes. “És una barreja de diversos grups”, conclou, i esmenta grups “que actuen lògiques contràries a la policia o antisistema”.

“O pegues, o et peguen”

Hi està d’acord l’Arnau, que també està present a la concentració de diumenge al vespre davant de la Policia Nacional. “Arriba un moment en què o pegues, o et peguen”, resumeix. Beu cervesa amb dos amics més, l’Adrià i en Pau, mentre comença càntics com la sintonia de Bola de Drac o “esa furgoneta está llena de coca”. 

Cap dels tres han estat a primera fila durant les protestes, però donen suport a la resposta dels manifestants. Fins i tot estan convençuts que la victòria va estar a tocar. “Sense la balena [la tanqueta d’aigua] ens els hauríem menjat”, afirma convençut. I defensen la mobilització sostinguda en el temps: “Un dia sense sortir al carrer és un dia perdut”.

Les fotografies de barricades no incomoden un altre manifestant molt jove amb qui ha parlat aquest diari. Prové d’un poble a tocar del Montseny, demana mantenir l’anonimat i mostra una pancarta als agents antiavalots. S’hi pot llegir un missatge en castellà i sense embuts: “¿Un madero defensor del pueblo? Que os jodan”. El manifestant crida als policies: “Sabeu llegir?”. Porta un casc a la mà, un accessori que s’ha pogut veure sovint en les mobilitzacions dels últims dies. “Venia preparat perquè em peguessin”, reconeix. 

Un manifestant mostra una pancarta als agents de la Policia Nacional | Adrià Lizanda

Un manifestant mostra una pancarta als agents de la Policia Nacional | A. L.

Les manifestacions continuades són, segons Cardús, l’escenari que s’aproxima en els pròxims mesos. “Les protestes nocturnes que acaben en disturbis aniran perdent força en favor de les grans mobilitzacions organitzades”, opina. Sobre la situació de confrontació que s’ha viscut en els dies posteriors a la sentència, ho vincula a una actitud “reactiva” i amb falta d’ordre.

[r:1]

De la mateixa manera, creu que amb el pas dels dies el moviment independentista s’ha reagrupat i s’ha adonat que és “majoritàriament pacífic” i que cal evitar la violència. “La majoria d’independentistes se senten incòmodes amb les imatges que s’han vist”, aprofundeix. Per això, afegeix, s’han vist imatges com les del cordó “cívic” que van evitar noves escenes de violència entre policia i manifestants el dissabte al vespre a Via Laietana. 

Més informació

Comentaris

    Jom 02/11/2019 2:30 pm
    Lamentable. En Euskadi ya hemos pasado por esto...y no lo queremos más. Luchar así se entiende cuando el 90% de la sociedad está oprimida o se identifica con esa lucha. Sólo sirven para romper una sociedad plural. No les diferencio de los ultras que defienden a ostias sus ideas, haciendo su contrarrevolución

Nou comentari