“El Paral·lel és un carrer molt complicat perquè tothom en guarda en el record una imatge determinada: des dels historiadors, que el veuen com aquell carrer ple de teatres de principis del segle XX, fins als veïns, que encara recorden la vida bohèmia que hi havia als anys 50 i 60, durant la Barcelona més grisa”. Aquesta frase de l’historiador barceloní Enric H. March reflecteix a la perfecció la llarga aspiració del Paral·lel de recuperar l’esplendor perduda. Un somni que l’avinguda ha hagut d’aparcar novament després d’un mandat amb pocs avenços i que s’ha acabat amb un pla d’usos aprovat in extremis i sense cap garantia de sobreviure a les eleccions del maig.
El pla, presentat al desembre, culminava un llarg procés participatiu per lluitar contra el monocultiu comercial del Paral·lel, saturat de restaurants i locals d’oci nocturn, i recuperar-lo com a centre de la cultura popular barcelonina –molt lluny del “Broadway català” que propugnava l’exalcalde Jordi Hereu el 2011–. Però el que el govern de BComú considera “un pas previ necessari” per abordar la veritable reforma que li fa falta al Paral·lel, per a les associacions veïnals i els partits de l’oposició “és una maniobra per cobrir l’expedient“, tal com ho defineix el regidor del PDECat, Jordi Martí.
Una obra de ciutat encallada
“El Paral·lel és una obra de ciutat”, explica al TOT Barcelona un dels portaveus de la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec, Sergi Gázquez. “Va costar molt posar d’acord els tres districtes [Sants-Montjuïc, Ciutat Vella i l’Eixample] per tirar endavant la reforma urbanística i aquests quatre anys no s’ha fet res, només ens han donat allargues”, diu. Durant el mandat de Xavier Trias es va continuar el pla ideat per Jordi Hereu –que implicava reurbanitzar tota l’avinguda– i es va actuar sobre el tram central. “El projecte per acabar els extrems estava tancat i tenia pressupost, però sempre hi havia alguna obra més important i al final vam deixar de preguntar quan començarien”.
Durant l’última comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, la tinent d’alcaldia de l’àrea, Janet Sanz, va haver de fer front a les reprovacions de la resta dels partits, que li van demanar explicacions per la paralització de diverses actuacions a l’avinguda. Sanz va defensar la lògica d’elaborar el pla d’usos abans de treure les excavadores al carrer i va criticar el PDECat –que aleshores era CiU–, per “haver començat la casa del Paral·lel per la teulada” quan el 2014 en va començar una reforma que s’aturaria amb el canvi de govern. Des de llavors, l’única actuació que s’ha dut a terme ha sigut la segona fase de la millora del sistema de drenatge dels entorns de l’avinguda a l’altura de la ronda Sant Pau i el carrer Vilà-Vilà.
La rehabilitació del Teatre Arnau acaba de començar / XFDC
La cruïlla amb Nou de la Rambla
Un dels punts més conflictius del Paral·lel és la cruïlla amb Nou de la Rambla, que és el principal eix de connexió entre el Poble-sec i el Raval. Allà hi ha dues de les qüestions més controvertides de l’avinguda: el Teatre Arnau, que porta tancat des del 2004 i que va ser comprat per l’Ajuntament el 2015 per 2,6 milions d’euros amb la intenció de recuperar-lo com a equipament municipal; i un edifici fantasma al número 65, que es va acabar de construir el 2011 i havia d’acollir una residència geriàtrica concertada, però mai es va acabar de concretar el projecte i des de llavors també està tancat.
“La reforma del Teatre Arnau no es nota perquè encara està en una fase prèvia”, defensa l’historiador i membre de la plataforma que va lluitar per salvar l’edifici, Enric H. March. “Els Serveis d’Arqueologia de l’Ajuntament hi estan treballant perquè està construït a sobre de la muralla medieval i s’ha de comprovar que no hi hagi res a sota”. Segons March, el projecte està complint el calendari previst, però l’edifici no té fonaments i la rehabilitació, aprovada al febrer del 2018 –7 anys després de ser recomprat, per cert–, preveu la façana, la boca de l’escenari, la forma de ferradura de la sala, la barana de l’amfiteatre i tota l’estructura de fusta. Les obres haurien de començar abans de l’estiu si es compleixen els terminis anunciats per l’Ajuntament.
Edifici del Paral·lel 65 que havia de ser una residència geriàtrica / XFDC
La residència que mai serà
L’altre projecte encallat de la cruïlla de Nou de la Rambla és la residència geriàtrica, que de fet és el detonant de les últimes crítiques de l’oposició al govern municipal. L’edifici –que està als terrenys on fins al 1948 hi va haver el Teatre Nou, que després passaria a ser un cinema que es va enderrocar el 1988–, s’aixeca majestuós i gris a pocs metres de distància del Teatre Victòria. Les pintades a la portada principal i les finestres tapades de la planta baixa són un recordatori que l’empresa propietària fa temps que va perdre interès en el projecte i l’ha deixat abandonada mentre decideixen què en fan.
El districte de Sants-Montjuïc ha reconegut que no ha mantingut contacte amb els propietaris, però després de la comissió d’Urbanisme hi ha el compromís de reprendre unes converses que, amb sort, també seran per al proper mandat. “El problema del Paral·lel no és aquest edifici en concret”, afegeix el regidor del PDECat Jordi Martí, que també va ser regidor de Sants-Montjuïc durant l’anterior mandat i va intentar negociar sense èxit amb la propietat. “Més enllà de què el govern municipal no hagi mantingut el contacte amb els propietaris, el que ens preocupa és la mania que tenen els comuns de no voler fer seus els projectes de governs anteriors”.
Antonio Díaz, el Mago Pop, al Teatre Victòria, en la presentació del projecte i l’anunci que compra la sala / ACN
Els veïns no perden l’esperança
La Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec encara té l’esperança de tornar a veure un Paral·lel esplendorós. “El Paral·lel ha de tornar a ser una avinguda molt més cultural, que recuperi l’esperit de dècades enrere, quan donava vida als barris del voltant”, confessa Sergi Gázquez. “Ara es veu com una frontera, una petita autopista, però si s’aconsegueix reforçar com a centre de la cultura popular, es donarà molta vida als barris”.
March coincideix a dir que hi ha “la voluntat necessària per recuperar el Paral·lel com a espai de trobada de l’oci popular”, però avisa que “els usos no es poden imposar i actualment el teatre i el cinema tenen el paper que tenen a Barcelona; aconseguir més demanda és complicat i l’única solució és jugar-se-la”, diu. La recent compra del Teatre Victòria per part del Mago Pop és una bona notícia per a l’historiador, ja que “la màgia no tenia una seu fixa a Barcelona”. Potser és el començament del canvi que tant temps fa que espera el Paral·lel.
