A la Marina del Prat Vermell encara es coneixen pels sobrenoms. Aquesta tradició es remunta als orígens d’aquest barri de la Zona Franca, quan els inquilins de les barraques de Montjuïc van ser expulsats de la muntanya amb motiu de la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 i van ser reubicats en uns petits habitatges construïts en uns terrenys molt pròxims a l’actual port de mercaderies. Les conegudes com a cases barates d’Eduard Aunós van ser enderrocades als noranta després de més de seixanta anys dempeus. Tanmateix, l’esperit de poble de la perifèria barcelonina encara és ben present entre els veïns que encara viuen en els blocs adjacents de color vermell terrós on els van reallotjar després de la demolició.
Un poble dins de Barcelona
“La vida era molt millor que ara. Això era com un poble, fèiem vida al carrer. Aquí no podies fer veure que no hi eres perquè les portes les teníem sempre obertes”, recorda Ginesa Pérez. Aquesta carnissera jubilada de 69 anys va néixer en una de les prop de 700 cases barates i, després d’una temporada vivint al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, va tornar al seu barri natal, on ha residit les darreres dues dècades. “La majoria de veïns de la Marina del Prat Vermell hem nascut aquí. Per això no volem que es perdi l’essència del barri“, explica Pérez, que és una de les membres actives de l’Associació de Veïns d’Eduard Aunós.
La història d’aquesta dona és un bonic reflex de la trajectòria d’una zona que es troba plenament immersa en un procés de transformació. A finals del passat mes d’agost s’iniciaven les obres del nou parc de les Tretze Roses, una gran zona de verda que esdevindrà el nucli d’un barri que preveu multiplicar la seva població per vint en els pròxims quinze anys amb 12.000 habitatges nous, dels quals uns 5.000 seran de protecció oficial. Passejar pels voltants de la plaça de Falset -el centre neuràlgic de la Marina del Prat Vermell- és fer-ho entre desenes de blocs de pisos en construcció que preveuen acollir unes 28.000 persones de cara a l’any 2036.
L’últim supervivent de la Barcelona sense construir
“Que quin és el gran reclam d’aquest barri perquè hi vingui a viure tanta gent? Doncs que és l’única zona de Barcelona que encara pot créixer“, apunta contundent Manuel Coronado, vicepresident del Consell de Barri i secretari de la Unió d’Entitats de la Marina, la plataforma que agrupa les associacions dels diferents barris que s’estenen des de la plaça d’Ildefons Cerdà fins al port de mercaderies. Coronado és un dels veïns de la Marina del Prat Vermell que està treballant per poder facilitar l’acollida de les milers de famílies que a poc a poc s’aniran instal·lant al voltant d’aquesta gran zona verda, que estarà ubicada en el solar on abans s’erigien les cases barates.
De fet, un grup de membres de l’Associació de Veïns d’Eduard Aunós ja està preparant sobres de benvinguda que deixaran a les bústies dels gairebé un miler de persones que ja s’han instal·lat en algun dels imponents blocs de pisos. “Incorporar hectàrees a un barri sempre és un canvi important. Ara només falta que aquesta transformació urbanística vingui acompanyada dels equipaments necessaris“, remarca Coronado, que està liderant una campanya de dinamització de la zona que compta amb una subvenció municipal i que contempla la realització de tota mena d’activitats obertes als veïns.
Un barri aïllat i estigmatitzat
Precisament, la manca d’equipaments és un dels grans cavalls de batalla de la Marina del Prat Vermell. Si els establiments i comerços de la zona es poden comptar amb els dits d’una mà, el mateix passa amb les instal·lacions municipals i les infraestructures. “Aquí no tenim res. Som un barri on hi viu molta gent gran i necessitem equipaments”, assenyala Mari Carmen Puertolés. Aquesta veïna de 72 anys encara recorda quan de petita anava caminant a la platja -desapareguda amb la construcció del Port de Barcelona- i també la forta riuada que va convertir la zona de la Marina en una gran riera per on baixaven taüts de fusta extraviats del cementiri de Montjuïc.
Poc queda actualment del barri de cases barates on es va criar Puertolés. Els comerços de tota la vida han anat tancant progressivament i ja ni tan sols es conserva l’escola Sant Raimon de Penyafort, que estava ubicada on ara s’erigeix la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una de les poques instal·lacions presents als voltants de la plaça de Falset, que va ser remodelada aquest estiu després d’anys de reclamacions.
Tanmateix, sí que ha perdurat en el temps aquesta sensació d’aïllament de la gran ciutat i un cert estigma de zona problemàtica. “El barri ha tingut el que ha tingut, però el san benito se’ns ha quedat”, lamenta Pepi Martínez, una de les veteranes de l’Associació de Veïns d’Eduard Aunós. Martínez és la tercera generació de la seva família que viu a la Marina del Part Vermell. Els seus avis van ser reubicats aquí quan es van desallotjar les barraques de la zona de la Magòria amb motiu de l’exposició universal del 1929 i durant molts anys van ser els responsables de la botiga de comestibles del barri. “La majoria de gent que ens hem criat aquí ens hi hem acabat quedant. Molts marxen, però acaben tornant perquè aquí tenen les seves arrels“, assegura.
La processó, una tradició que perdura
Una de les grans tradicions que encara perduren al barri de la Marina del Prat Vermell és la processó de la Verge del Carme, la patrona del mar i dels pescadors. Aquesta marxa es feia tradicionalment des de la petita capella ubicada en un dels antics locals comercials de la plaça de Falset fins a la platja, però, des de la construcció de la zona de mercaderies del port, la festivitat acaba al Far del Llobregat. En aquesta processó es passeja una figura de la Mare de Déu que abans estava ubicada a la desapareguda escola Sant Raimon de Penyafort i que ara s’encarrega de custodiar el grup de dones al capdavant d’aquesta peculiar, però acollidora capella.
