El moviment veïnal va despertar a les esglésies, encara en temps de Franco, quan els temples catòlics eren refugis per a l’acció col·lectiva. Supervisats, tot era possible. Dècades després, segons l’últim baròmetre de la ciutat, només un 3,7% de la ciutadania participa activament d’una parròquia o associació religiosa. El final de la dictadura va fer virar el moviment veïnal de les parròquies a les places, de manera que el teixit associatiu va regenerar-se durant la transició i va destapar nombroses associacions de veïns abans clandestines. Ara n’hi ha més de cent a Barcelona. Però anys després, també, l’acció col·lectiva ha canviat de paradigma. Han nascut moviments més sectorials, com el Sindicat de Llogateres o Eixample Respira o Zeroport, i només un de cada deu ciutadans participa activament de les associacions històriques.
L’interès per la política també ha caigut –voreja el 50% segons l’últim baròmetre–, però això no vol dir que Barcelona hagi perdut el caràcter reivindicatiu d’altres dècades. El catedràtic i antropòleg de la UB Manuel Delgado distingeix entre la “política de partits” i la “política real”. “L’enigma –exposa– no és per què la gent no es preocupa per la política institucional, sinó per què encara hi ha gent que sí que s’hi interessa”. En una conversa amb aquest diari, el catedràtic remarca, en tot cas, que, si bé “no hi ha cap motiu per seguir els partits”, Barcelona “encara té força al carrer” per generar grans mobilitzacions. L’expert posa d’exemple el cas de Vallcarca, a petita escala, la lluita de la Casa Orsola o la defensa del poble palestí a les universitats, com a exemples de més dimensió. “És evident que tendim a una societat més individualista, que afecta els moviments organitzats, com les associacions de veïns, però això no té per què afectar la mobilització. Hi ha un canvi de paradigma i ara creixen els moviments menys organitzats, aquells que no tenen NIF o una seu física”, resumeix.
Miquel Borràs, nou president de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), reconeix que “costa que la gent s’integri” a les entitats, però també ho desvincula de la desmobilització. “La gent més jove té tendència a organitzar-se per temes, per plataformes: foment de la bici, medi ambient, protecció d’escoles, en el cas dels pares, etc. Hi ha una tendència a fer associacionisme no tan transversal com les associacions de veïns, que ens arriba de tot”, exposa Borràs, que afegeix: “Les associacions de veïns tracten molts temes i depenen molt del moment. Ara, la gent decideix quin tema li interessa i s’organitza en altres espais per abordar-lo”. Aquest canvi fa que les associacions més clàssiques deixin de ser “el centre” com ho havien arribat a ser i que s’integrin en aquests moviments sectorials. “Som clarament compatibles, ara es comença a veure que nosaltres comencem a participar en aquests altres moviments i plataformes”, conclou l’activista veterà, que no veu les múltiples ofertes associatives “des de la competència entre entitats”.
Moviments diferents, però compatibles
Segons Degaldo, un cop s’ha consolidat la democràcia, les associacions de veïns han deixat de tenir la imatge ideal de què gosaven durant la transició. No són una excepció. Els partits i els sindicats també ho estan. “Ha crescut certa indiferència cap a aquestes opcions, fins i tot hostilitat, desconfiança cap a les entitats organitzades”, resumeix l’expert. L’origen de tot plegat, afirma, és l’arribada dels ajuntaments democràtics. “En certa manera, des que l’esquerra entra als municipis, el paper de les associacions veïnals ha anat a la baixa perquè la lluita per la democràcia n’era l’essència. Ara, molta gent creu que aquestes associacions tenen molta dependència institucional, sobretot quan hi ha partits d’esquerres. Per això el Sindicat de Llogateres o, en altres èpoques, el moviment okupa, es veia més atractiu”, apunta l’expert.
L’anàlisi històrica de Borràs va en la mateixa línia. “Als anys vuitanta i noranta, molts partits es van alimentar del teixit veïnal. En aquell moment, els partits d’esquerres s’estaven construint, estaven consolidant la democràcia i aconseguien guanyar eleccions a partir de la gent amb més lideratge popular”, detalla l’activista. En tot cas, des de la Favb assenyalen que es tracta d’“una crisi passada” i afirmen, com també ho fa Delgado, “quan un veí té un problema i no sap on anar, truca a la porta de les associacions de veïns”.
Les plataformes i les associacions, insisteix Borràs, “no són cossos antagònics, som compatibles”. Delgado també ho creu, si bé els atorga papers molt diferents. Veu les opcions més innovadores amb una imatge “més rebel”. “Hi ha un associacionisme informal del qual no tenim ni notícies ni dades”, afirma. El professor de la UB posa d’exemple casa seva: “Hi ha joves a la facultat que estan fent moltes coses, que tenen fins i tot un nom com a agrupació, però que no tenen reconeixement formal ni tan sols de la mateixa universitat”. L’antropòleg afegeix un element no menor. “No pots denunciar una entitat que no té NIF”, un fet que permet a aquestes opcions més anònimes ser “més innovadores”. En tot cas, l’anonimat és una arma de doble tall, perquè l’administració “et pregunta qui ets” per a pràcticament tot, tant per una manifestació com per una xocolatada popular. I aquest “qui ets”, recorda Degaldo, és “quin és el NIF de la teva entitat”. En aquest sentit, Borràs explica al TOT que molts d’aquests moviments, que no estan estructurats formalment, s’uneixen a les entitats històriques per engegar mobilitzacions o activitats.
L’augment de l’extrema dreta
En totes dues converses, la paraula “individualisme” apareix de forma recurrent. La majoria d’anàlisis a escala global apunten a aquest individualisme com un dels factors que fa créixer l’extrema dreta. I els moviments més reaccionaris també s’associen. Delgado avisa: la població, sobretot aquells sectors escorats a l’esquerra, tenen una imatge del món associatiu “molt idealitzada”. “Tornem a la diferència entre organització i mobilització. L’individualisme afecta el moviment organitzat, però en cap cas a la mobilització general. El que passa és que aquestes mobilitzacions també venen, i cada cop més, de l’extrema dreta”, explica.
Al barri de Torre Pacheco de Múrcia encara és latent la “cacera” d’immigrants que ha encoratjat l’extrema dreta, que ha mobilitzat el carrer en contra la població migrant de la zona, alguns d’ells nascuts a Múrcia. Un altre exemple, més proper, a Barcelona mateix, és la mobilització contra els blocs okupats d’El Kubo i la Ruïna. L’empresa ultra Desokupa, el braç armat de Vox al carrer, va mobilitzar –amb la connivència de Ciutadans i Valents, aleshores a l’Ajuntament– desenes de joves al barri de la Bonanova en plena campanya electoral de les municipals. “Tenim una idea idíl·lica de l’associacionisme”, avisa Delgado. “El vinculem a la il·lusió benpensant d’una societat socialdemòcrata, de classe mitjana, que creu en el bonisme de la gent. Però l’extrema dreta també s’associa, el feixisme també s’associa”, recorda. “Fa dos dies, com qui diu, tenim el 15M a les places i ara és l’extrema dreta qui ocupa aquest paper d’antisistema que anys enrere liderava l’esquerra”.
